El concepte d'educació ha
evolucionat durant el transcurs de la història. Des de la paideia grega fins a l'educació per competències la manera de
concebre l'educació ha experimentat una transformació profunda. El procés
educatiu depèn, en última instància, de la concepció antropològica. Els ideals
de formació estan determinats socialment, culturalment i políticament. Gràcies
a una determinada concepció de la persona, es projecta un determinat procés educatiu
que pretén desenvolupar aquesta concepció en cada ciutadà. Així, trobaríem
notables diferències entre el pensament grec i l'era cristiana, o entre el
pensament medieval i la modernitat.
En el nostre món contemporani
podem trobar diverses conceptualitzacions sobre l’educació i multitud d’autors
que les configuren i argumenten. Tots ells reflexionen sobre la idea d’educació,
d’educand, d’educador i d’acció educativa. La meva tria és la que us presento a
continuació.
Jean-Jacques Rousseau
Rousseau
(1712-1778), en el seu Emili o de
l’educació, defensa un naturalisme pedagògic. Pretén una mena d’utopisme
que reconstrueixi la societat a partir d’un ordre natural. Oposant-se a l’Antic
Règim pretén una societat sense classes. L’educació seria útil per a aquesta
reforma social, ja que seria l’instrument més idoni per aconseguir-ho.
La concepció de Rousseau es pot
inscriure dintre de l’optimisme pedagògic. Per a ell l’educació tindria un
enorme potencial per transformar la societat i completar la naturalesa de
l’ésser humà, millorant-lo a partir del desenvolupament de la raó.
Per a Rousseau el nen és un ésser
diferent a l’adult, amb les seves lleis, els seus interessos i la seva pròpia
evolució. Cal així partir de la natura i de les característiques del nen i no
de l’adult per portar a terme la tasca educadora.
L’èmfasi en el procés educatiu
recauria en l’aprenentatge més que en l’ensenyament. La família, mare i pare, i
el preceptor han de fer de guia del procés, d’orientador i no de transmissor,
buscant aquest desenvolupament harmònic de totes les facultats.
Rousseau té una concepció
idealista de l’educació i sosté que s’ha de potenciar el desenvolupament intern
de les facultats o del coneixement de l’educand. Així el coneixement seria un
procés en el qual s’haurien de desenvolupar de manera harmoniosa totes les
facultats pròpies de l’ésser humà.
Rousseau creu que la persona és
educable i l’educació pot provenir de tres fonts possibles, per aquest ordre:
de la naturalesa, de les coses i de les persones. La finalitat pròpia de l’home
és el compliment de la naturalesa mateixa, que és una barreja harmoniosa
d’aquestes tres influències formatives.
Rousseau defensa que l’home és bo
per naturalesa i que és la societat que el perverteix o corromp. El filòsof
s’oposa a les idees de l’Antic Règim i fa una defensa de la llibertat de la
persona, rebutjant la dissolució de la individualitat en la col·lectivitat com
passava en la societat estamental de l’Antic Règim. Ell té una nova concepció
liberal i burgesa de la identitat que respon als ideals il·lustrats.
Anton Semiónovitx Makàrenko
Makàrenko
(1888-1939), té una concepció de l’educació basada en la importància de la
col·lectivitat i del treball col·lectiu, al servei dels ideals d’una societat
socialista, que s’inspiren en el pensament marxista i en el moviment obrer a
Rússia.
Makàrenko dóna molta importància
a la disciplina, considerada com el resultat general de tota la tasca
educativa, i al règim, entès com la pràctica d’una sèrie de normes per obtenir
una bona educació. El règim és només un procediment educatiu, un mitjà basat en
les tècniques disciplinàries. La disciplina seria el resultat de tota
l’educació.
En la concepció de Makàrenko
l’educand s’ha de posar al servei de la col·lectivitat i integrar-se a través
del treball, disciplinant-se i col·laborant amb la societat i l’estat
comunista. Li queda així poc marge per a la seva individualitat i la llibertat
de consciència. També s’ha de tenir en compte que moltes de les idees de Makàrenko
es van elaborar en centres que sobre tot tractaven de reeducar joves abandonats
i fins i tot delinqüents, amb conductes fins a cert punt antisocials.
L’educador en Makàrenko és una
figura central en l’educació, ja que és la persona que s’encarrega de fer
complir la disciplina, de transmetre coneixements i vetlla perquè els joves
s’integrin en la col·lectivitat. La família també ha de col·laborar en la tasca
de buscar la felicitat dels fills i d’integrar els individus en la
col·lectivitat.
Però en Makàrenko, a més
d’insistir en la disciplina i el règim, també hi ha diferents consells sobre
procediments per aprendre i per educar els infants o joves. Per exemple destaca
que s’ha d’afavorir un conjunt de influències constructives sobre els futurs
ciutadans socialistes: l’educació política àmplia, la instrucció general, el
llibre, el diari, el treball, l’actuació social, el joc, l’esbarjo i el
descans. A més recull tota una sèrie de consells concrets sobre el règim o les
normes de convivència en els centres educatius o en la família: objectius
racionals, constància en l’aplicació de les normes, horaris, moderació de veu,
atmosfera tranquil·la, reflexió sobre l’eficàcia dels càstigs...
Alexander Sutherland Neill
Neill (1883
– 1973) defensa una teoria educativa no autoritària i pretén buscar educar els nens
per a una vida feliç amb l’objectiu de produir un adult equilibrat. Critica
l’educació i les institucions tradicionals que s’imposaven sobre la llibertat
del nen i busca una autoregulació dels propis nens, en un clima de llibertat,
autogovern, autocontrol i donant molta importància a l’educació de les
emocions. Neill, en una concepció psicoanalista, tracta d’eliminar dels infants
les pors, els complexos, les inhibicions i les frustracions.
Neill concep al nen com un ésser
bo, innatament sensat i realista, en una concepció molt propera a la de
Rousseau. Si el nen actua d’acord amb els seus interessos i sense pressions
esdevindrà un adult equilibrat i feliç, i aprendrà motivat per la seva pròpia
curiositat.
L’educador és un igual que viu en
la mateixa comunitat escolar que el nen, però que no té un poder especial per
sobre del nen. Les normes de convivència neixen d’una assemblea on participen
alumnes i educadors i on tots voten les normes comunes per regir-se. Les
classes que imparteixen són voluntàries, però cada professor pot seguir en
mètode que consideri oportú.
Neill va fundar Summerhill. Summerhill
era un internat, una comunitat on convivien els educador i els educands. Les
activitats lectives eren voluntàries, els nens podien escollir les que volien o
no anar-hi i els professors escollien els diferents mètodes
d’ensenyament-aprenentatge segons el seu parer. Neill donava molta importància
al factor emocional, i el seu objectiu era bàsicament desenvolupar
l’autoconfiança, la personalitat i el caràcter dels nens i no tant la
instrucció.
Iván Illich
I. Illich (1926 –
2002) va fer una crítica de la institucionalització de l’escola tant en els
sistema capitalista com en el comunista, a partir dels context dels anys 70,
emmarcat en una crisi econòmica que revelava com els sistemes educatius no
contribuïen totalment a una igualtat d’oportunitats i a una distribució real de
la renda. Illich critica aquests dos sistemes econòmics per estar orientats
bàsicament a la producció i a un consum incentivat artificialment. L’escola
seria còmplice d’aquests sistemes productius que comporten una distribució
desigual de la renda i al mateix temps dels coneixements. L’escola, en tant que
productora i distribuïdora de coneixements, contribueix a la reproducció
d’aquestes desigualtats i fomenta la societat del consum.
Així Illich aposta per una
desinstitucionalització de l’escola per superar el monopoli de l’escola
institucional en la distribució dels coneixements i en la reproducció de
l’ordre social a través de la selecció de les persones i l’establiment dels
coneixements a consumir.
Per a Illich l’educand hauria de
poder basar-se en la seva voluntat per aprendre independentment a partir de la
seva responsabilitat, de la llibertat i pel plaer d’aprendre allò que li
agrada.
L’educador no tindria una posició
institucional. Tota la societat seria educadora. Les persones que tenen
coneixements serien estimulades per compartir-los i aquestes persones podrien
ensenyar a qui volgués aprendre els seus coneixements.
L’electrònica moderna, les
computadores i els telèfons podrien proporcionar la infraestructura que donaria
un nou significat a aquesta llibertat d’aprendre i de formar-se, en una relació
entre iguals i sense classes socials derivades de la diferent distribució del
coneixement.
Elements compatibles i incompatibles entre les quatre propostes
teòriques dels autors.
Penso que Rousseau, Illich i Neill
es centren en l’autonomia de l’infant (paidocentrisme) i busquen recuperar la
seva llibertat, la seva natura, partir dels seus interessos, de les seves
capacitats i de les seves especificitats diferents a les dels adults. Aquests
autors busquen desenvolupar l’autonomia de les persones en els processos
educatius. En aquest tres autors els educadors passen a tenir un paper més
secundari i és l’educand qui marca el ritme i les característiques dels seu
aprenentatge.
En canvi, Makàrenko dóna més
prioritat a la tasca de l’educador, figura que garanteix l’aplicació del règim
i la disciplina als educands que s’han d’integrar en la societat comunista.
Rousseau i Makàrenko destaquen el
paper molt important de la família en l’educació dels infants. A Neill la família,
al tractar-se d’un internat, ocupa un lloc bastant marginal. Crec que en
Illich, encara que en aquest text no ho menciona, implícitament la família
tindria un paper destacat, perquè si no hi ha una escola institucionalitzada,
es suposa que els nens i nenes en les seves primeres etapes de vida bàsicament
estarien a càrrec de la seva família.
En Makàrenko i Neill les
institucions escolars tenen molta importància, ja que bàsicament les seves
experiències es van desenvolupar en internats. Però veig els seus objectius
bastant oposats, en Makarenko desenvolupar nens al servei d’una societat
comunista i en Neill hi ha un gran esperit comunitari però de tipus llibertari
o anarquista.
Rousseau i Illich critiquen de
manera molt contundent les escoles institucionalitzades. Rousseau la de l’Antic
Règim i Illich l’escola dels anys 70, la qual no ha aconseguit eliminar les
grans diferències socials.
En Rousseau la llibertat
s’aconsegueix bàsicament a través de l’individualisme. En Illich i Neill la
llibertat es troba en la vida social entre iguals, però a través de
l’autogestió. En Makarenko es destaca la vida col·lectiva i la integració en la
societat a través del treball.
Crec que els quatre autors van
posar més èmfasi en els objectius generals de l’educació i en els papers dels educands
i educadors i no tant en les metodologies concretes d’ensenyament-aprenentatge.
Aquestes són orientacions de tipus general
i no existeix una teoria i una praxis que parlin de com aconseguir
objectius concrets tal i com es contempla en els moderns sistemes educatius.
En resum, penso que hi ha un gran
contrast entre les visions educatives de Rousseau, Illich i Neil, per una
banda, i per una altra la de Makarenko, connectant més les tres primeres amb
les concepcions educatives actuals sobre la personalitat dels nens i nenes.
En tots quatre veig una concepció
positiva de la persona humana, i una creença en la tasca educativa, encara que
des de diferents posicions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada