"VICTUS. BARCELONA 1714”
LITERATURA CATALANA / NOVEL·LA HISTÒRICA
La Campana / Pàgines: 605 / ISBN: 978-84-96735-84-2
/ 5ª edició: desembre 2013.
Tot
sembla indicar que el 2014 ja es constata com una data cabdal per a l’imaginari
nacional català. A banda de ser l’any de la possible consulta per a la independència
de Catalunya, també és el del Tricentenari del 1714. Així,
ja s’han publicat més de 10 obres, tal com es pot observar a L’illa
dels llibres.
Victus,
d’Albert
Sánchez Piñol, pertany a aquesta efervescència editorial i s’insereix com a
novel·la històrica, conjuntament amb les de Jaume Clotet i David de Montserrat amb Lliures
o morts, Alfred
Bosch amb la trilogia sobre 1714, i Andreu Martin
amb Cicatrius
de 1714.
En
el cas de Victus, d’entrada cal
constatar que és una molt bona novel·la històrica: documentada, ben ambientada,
amb una perfecta combinació entre personatges històrics i de ficció.
Però,
potser, el que en cal destacar, i aquí rau el seu valor, és que transcendeix la mateixa història novel·lada i ens explica el setge de 1714 des de l’òptica de la
gent del poble. És el 1714 contat des de baix i no des de la perspectiva d’un
o l’altre bàndol.
I
així, també desmitifica el context de la
guerra de Successió espanyola. En aquest sentit, són molt il·lustradores les
impressions d’en Martí Zuviría, el protagonista de la novel·la, quan entre les
pàgines 123 i 132 ens descriu el marc de la guerra de Successió i l’anomena
com: “...La guerra més gran que el món ha
conegut. Va implicar dotzenes de nacions, que durant un quart de segle van
batallar per diversos continents...”
Victus, doncs, desfà mites i
potser per això l’Albert Sánchez Piñol, en alguna entrevista, ha comentat que és
també la tragèdia perfecta.
Podeu
trobar més informació sobre la novel·la i el seu autor a:
Victus
Barcelona 1714 a “El placer de la lectura”
Victus
a “Qué leer”.
Victus,
la secreta força d’una paraula a “Vilaweb”
Victus, tres
setmanes desprès a “El Núvol”
La
tragédia perfecta a “El Pais”.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
"VAE VICTUS”
LITERATURA CATALANA / NOVEL·LA HISTÒRICA
La Campana / Pàgines: 525 / ISBN: 978-84-16457-08-3 / 1ª edició: novembre
2015.
Vae
Victus és la continuació de Victus. Com no podia ser d’una altra
manera, tornem a tenir un grapat de pàgines amb les aventures d’en Martí Zuviría, el
descarat enginyer militar recreat per Albert Sánchez Piñol.
I també, com no podia ser d’una altra manera, les comparacions entre les dues
novel·les de ficció històrica són inevitables.
Així, del
Victus, (del verb llatí vinco, vici, victum, que
significa vèncer, guanyar, ésser vencedor, avantatjar els enemics en
crueltat, segons qualsevol diccionari de llatí que consultem), passem al Vae Victus, al ai dels vençuts (vae
és una interjecció llatina que significa ai¡, ah¡). Si el Victus
tenia la gràcia de transcendir la pròpia història per explicar-nos de forma
imparcial, sense caure en dinàmiques nacionalistes, quin va ser el context i
què va representar el 1714 per a Barcelona i els barcelonins, el Vae Victus
és un constant anar i venir d’aventures al bell mig del segle XVIII; el seu
protagonista va de l'Amèrica del Nord colonial fins a Nova Zelanda, passant per
França, Espanya i Anglaterra, i per la Barcelona dominada pels Borbons. Fet i
fet, si el Vae era la història èpica d’una ciutat, el Vae Victus és
la història picaresca del seu protagonista, en Marti Zuviría.
Evidentment,
el Vae Victus també està construït amb una bona documentació històrica
del període de 1715 a 1770, anys per on transcorre l’acció. Amb personatges
històrics que reapareixen: Joris Prosper
Van Verboom, enginyer en cap de les tropes filipistes durant la Guerra
de Successió Espanyola; James Fitz-James
Stuart, duc de Berwick, en Jimmy segons Marti Zuviria, militar
i aristòcrata
anglès
al servei de Lluís XIV de França també durant la Guerra de Successió Espanyola; el militar Antoni
de Villarroel i Peláez, general comandant de la defensa de Barcelona durant
el setge de 1714. I d’altres, de nous, com: Pere Joan
Barceló i Anguera, conegut com a Carrasclet, que fou un soldat, fuseller de
muntanya, partidari de la causa austriacista;
Frederic II de Prússia,
el Gran; Maria
Teresa I d’Àustria. També hi destaquen descripcions de batalles, amb sang i
fetge, com les de Salkehatchie o la pressa de Port Royal a Carolina del Sud
(vegeu yamasee, a
Viquipèdia), o la de Dettingen de
1743, en el context de la Guerra
de Successió Austríaca –sí, els austríacs també van tenir una guerra de
successió-. I per acabar, la novel·la, també està amanida amb tot un seguit de
frases fetes i, a voltes, brillants, com també era el cas del Vae, com
per exemple: “...el destí no existeix, que el construïm cada dia amb els
nostres actes i les nostres omissions...” (pàg. 233); “...la guerra no
és la més elevada de les arts, sinó el més baix dels politiquetxos...”
(pàg. 238); “...Per què lluiten els homes? En el fons la resposta és ben
senzilla: perquè no poden no fer-ho...” (pàg. 247); “...la gana no sap
res de principis...” (pàg. 287); “...la història és el més sofisticat dels
billars...” (pàg. 325); “...la vida és una experiència única, no una única
experiència...” (pàg. 397).
Malgrat
tot, potser hauríem de filar més prim i fer-nos algunes preguntes: per què tot
aquest recorregut per tants països i continents? Per què tantes voltes per mig
segle XVIII? Potser les respostes dels nostres interrogants les podem iniciar en
el mateix 1714, que els catalans tant plorem (certament amb tota la raó del
món), i les podem acabar tot observant el segle XVIII des d’un context més
general.
Efectivament,
el 1714 va ser per als catalans una data nefasta, ignominiosa. Però no vam ser
els únics que vam patir setge, sang i foc.
El segle
XVIII s’inicia, per a molts historiadors, el 1715, amb la mort de Luis XIV,
i s’acaba el 1789, amb l’esclat de la Revolució Francesa.
De fet, per a la historiografia occidental és el darrer dels segles de l'Edat
Moderna i el primer de l'Edat Contemporània, prenent convencionalment com a
moment de divisió entre ambdues els anys 1705 (màquina de
vapor), 1751
(L'Encyclopédie), 1776
(Independència dels Estats Units) o, més comunament, el 1789 (Revolució Francesa). És el segle on comença la Revolució Industrial, el creixement
del comerç, l’esclavatge de negres en massa;
el segle on les antigues estructures socials, basades en el feudalisme i
el vassallatge, seran qüestionades i acabaran per col·lapsar-se; el segle on el
desenvolupament de les arts i les ciències europees, de la mà de la Il·lustració, reafirmaran
el poder de la raó humana enfront de la fe i la superstició.
Però és
també un segle de constants guerres i enfrontaments. Una mostra és la següent:
- Guerra de Successió Espanyola (1701-1714). Cal repetir una i mil vegades que aquest va ser un conflicte internacional; potser un dels primers conflictes més globals.
- Gran Guerra del Nord (1700-1721). Conflicte en el qual estava en joc l'hegemonia del Mar Bàltic.
- Guerra de Successió de Polònia (1733-1735). Guerra d’abast europeu i, alhora, guerra civil polonesa.
- Guerra de Successió austríaca (1740-1748). Va ser un conflicte bèl·lic desfermat per les rivalitats sobre els drets hereditaris de la Casa d'Àustria a la mort de Carles VI, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. A Espanya s'entronca amb la ja existent Guerra de l'orella de Jenkins amb la Gran Bretanya.
- Guerra dels Set Anys (1756-1763). Potser el primer gran conflicte d’abast mundial i amb centenars de milers de morts. La guerra va tenir lloc entre els anys 1756 a 1763 per discernir qui havia de tenir el control de Silèsia i la supremacia colonial a l’Amèrica del Nord i a l’Índia. La guerra també va tenir com a escenaris la costa d'Àfrica, el Carib i les Filipines. Per una banda, hi van participar Prússia, Hannover, el Regne de Portugal i l’imperi colonial del Regne de la Gran Bretanya, i per l’altra, Saxònia, l’Arxiducat d’Àustria, el Regne de França, Rússia –fins a l’any 1762-, Suècia –des de 1757 fins a 1762- i Espanya –a partir de 1761-.
Ras i
curt, el segle XVIII va ser un segle de molts i grans conflictes. I el dubte és
si Albert Sánchez Piñol volia mostrar-nos aquesta conflictivitat. Soc del parer
que, sí.
A l’Ara.cat podeu trobar la crítica de Pere Antoni
Pons: La
crítica de 'Vae Victus', la nova novel·la d'Albert Sánchez Piñol
Entrevista
a Albert Sánchez Piñol a El
Periódico: “El
12 de septiembre de 1714 no se ha explicado”
Actualització: 30/10/2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada