La pàtria torna a estar de
moda. Però la idea
de pàtria ha evolucionat
al llarg dels segles i de la història; d'aquí la dificultat de
donar una definició omnicomprensiva
per a totes les èpoques. Un esbós
podria ser el següent.
A l'Atenes clàssica,
el patriotisme era un sentiment de fidelitat cívico-religiós a les tradicions
i a les institucions
de la ciutat. Sòcrates és executat per antipatriota, és a dir,
per negar la divinitat
de Pal·les Atena, deessa d' Atenes.
Mentres, Plató afirmava que no hem
nascut per a nosaltres sinó per a la nostra pàtria.
A Roma, el concepte de
pàtria es confon amb la idea de fidelitat a l'Imperi: existia un patriotisme únic per a tots els
homes del món civilitzat. Així, Ovidi
manifestava que l'amor a la pàtria
és més fort que totes les raons del món i
Sèneca sentenciava que ningú estima a la seva pàtria perquè és gran sinó perquè
és seva.
Se sol afirmar que
els pobles bàrbars, com que eren tribus nòmades, no van arribar a
tenir consciència d'adscripció a
una pàtria concreta, ja que
es movien amb
un sentit aterritorial. Un cop van conquerir l'Imperi Romà,
es va anar decantant un sentiment
de possessió territorial en el qual s'entreveu una
tosca apreciació de la idea
de pàtria.
I Maquiavel assenyalava
que cap home d'honor censurarà
a qui procuri defensar
la seva pàtria, de qualsevol
manera que la
defensi (és a dir, amb les armes a la mà). Així, els humanistes del Quattrocento consideraven que l'oposat a un
patriota és un ciutadà corrupte que anteposa els seus interessos o els del seu
partit a la llibertat comuna. Però el patriotisme florentí del segle XV no es concep
només com un compromís amb la república i la llibertat comuna, sinó que a més
lloa la superioritat militar i cultural de la ciutat per infondre un cert
orgull en els ciutadans.
L'Assemblea Nacional Francesa de l'11
de juliol de 1792 va declarar: La patrie en danger (La pàtria
en perill). És a dir, tothom quedava mobilitzat; la Guardia Nacional també.
Danton, Marat i Robespierre demanaven
exterminar els enemics de la pàtria. I poc desprès, per "defensar la
pàtria" es creà el primer exercit nacional, l'embrió de tots els que han
vingut desprès.
I per Bakunin: "...El Estado
no es la patria; es la abstracción, la ficción metafísica, mística, política y jurídica de la patria. La gente
sencilla de todos los países ama profundamente a su patria; pero este es un
amor natural y real. El patriotismo del pueblo no es sólo una idea, es un
hecho; pero el patriotismo político, el amor al Estado, no es la expresión fiel
de este hecho: es una expresión distorsionada por medio de una falsa
abstracción, siempre en beneficio de una
minoría explotadora.
La patria y la nacionalidad
son, como la individualidad, hechos naturales y sociales, fisiológicos e
históricos al mismo tiempo; ninguno de ellos es un principio. Sólo puede considerarse como un principio humano aquello
que es universal y común a todas las
personas; la nacionalidad separa a las personas y, por tanto, no es un
principio. Un principio es el respeto que cada uno debe tener por los hechos
naturales, reales o sociales. La nacionalidad, como la individualidad, es uno
de e sos hechos; y por ello debemos respetarla. Violarla sería cometer un
crimen; y, hablando en el lenguaje de Mazzini, se convierte en un principio
sagrado cada vez que es amenazada y violada. Por eso me siento siempre y
sinceramente el patriota de todas las
patrias oprimidas..."
BAKUNIN: La Libertad,
Ed. Jucar (fragment).
Per a Marx la pàtria, és un concepte
creat pel burgès per portar a la guerra al proletariat del seu país el qual
s'haurà d'enfrontar a altres proletaris d'altres països. Per a Marx els
treballadors no tenen pàtria perquè aquesta és una creació burgesa i perquè les
condicions de vida del proletariat són iguals a tot arreu ja que l'explotació
és comuna a tots els països capitalistes. Així,els obrers comunistes posen en primer
lloc els interessos comuns del proletariat independentment de la seva
nacionalitat.
Tot amb tot, el concepte de pàtria, des
d'un punt de vista lingüístic, prové del terme llatí pater. Per tant, la
pàtria sol designar la terra natal o adoptiva
a la qual un individu se sent lligat per
vincles diversos, com afectius,
culturals o històrics. I des d'un
punt de vista antropològic té unes connotacions molt lligades al concepte de
clan, de tribu.
I el problema esdevé quan al concepte se
li dona una entitat superior a la del propi home, o dit d'una altra manera,
quan la pàtria està per sobre de l'home: Fichte, Herder...i el romanticisme
alemany tenen molt a veure amb la creació d'aquesta entelèquia. Una prova
d'això últim son afirmacions com les que corren per la xarxa del tipus: Al
capdavall, d’un català cosmopolita sense pàtria a un catxalot hi ha ben poca
diferència.
Per altra banda, si lliguem el
concepte de pàtria amb el de capital la barreja ja resulta explosiva: hi ha
alguns "patriotes" que tenen els seus comptes bancaris en
"pàtries paradisíaques" (fiscalment parlant, és clar) o que fins i
tot tenen el seu lloc de residència en altres "pàtries". I és que
sempre cal recordar i tenir molt present que el capital no entén ni de pàtries
ni de banderes.
Fet i fet, el concepte pàtria és una
noció subjectiva i afectiva (sentimental). I té molt d'entelèquia (cosa,
persona, situació, que només existeix en la ment sense realitat objectiva) i
d'interès creat.