PHILLIPS, Todd

Joker (2019)

Joker, de Todd Phillips, s'ha convertit en una de les pel·lícules de l'any i per a molts la pel·lícula de la dècada. Ja sigui per la seva innegable qualitat fotogràfica, l’especial selecció musical, o la brillant interpretació de Joaquin Phoenix, aquest film segueix sumant fans. De fet, l’expectativa sobre la seva estrena no era gratuïta: Joker (el personatge) és un dels dolents més representatius i inconfusibles de la cultura popular. Virtuós del caos, el dolor i el desastre, el personatge s'ha arrelat en cada època des de la seva creació el 1940. Però la pel·lícula de Todd Phillips també genera polèmica.

Tot amb tot, aquest Joker és una amalgama de fenòmens, lectures i temptatives. D'una banda, constitueix un homenatge declarat al cinema que Martin Scorsese va fer durant els anys setanta i els primers vuitanta. D'altra banda, és una aclucada d’ull a pel·lícules com Network, un mundo implacable (Sidney Lumet, 1976), The French Connection (William Friedkin, 1971) i, en una mesura molt subtil, a La Naranja Mecánica (Stanley Kubrick, 1971). I per altra banda, destaca, sobretot, el discurs polític que envolta tota la cinta: si bé Joker no és la problematització social més complexa de l'any, les seves observacions són radicalment contundents i, val la pena dir-ho, fan pensar. La riquesa desmesurada dels milionaris i poderosos, en tant ens afecta a tots, és tan preocupant com repulsiva. Una altra cosa és com s’ha de lluitar i la via que pren tan el personatge com la pel·lícula.

La tragèdia d’un home rebutjat per la societat

Joker narra la història d'Arthur Fleck, un home marginat, trist, malalt i sistemàticament violentat pel seu entorn. Treballa per pocs diners en una agència de pallassos i sosté a la seva mare anciana. A més, pateix d’un trastorn cerebral que li produeix un riure incontrolable quan està nerviós, alterat o ple de ràbia. Fleck desitja una carrera com a comediant, però és víctima d'agressions constants: colpejat i humiliat de continu, carrega amb el pes d'una realitat hostil i miserable. Viu a la ciutat de Gòtica, una Nova York de totes totes, que és un pou de desigualtat i asfíxia: els pobres són cada vegada més pobres i els rics, com sol passar, cada vegada més rics. Arthur descendeix així a l'infern de la bogeria, el sadisme i el caos; es trenca en trossos, i reneix com el Joker.

La polèmica i un dels debats

Tanmateix, molts crítics i espectadors han mostrat la seva preocupació pels possibles efectes de Joker: no correm el risc que la pel·lícula engendri imitadors ressentits que assassinin a innocents?, no hi ha el perill, doncs, que la violència del film generi una admiració visceral i activa? Però aquest discurs, que es pretén crític, és perillós per reaccionari: assumeix, de principi, que un segment dels espectadors es compon de descerebrats incapaços de prendre una postura pròpia. Per si fos poc, aquesta preocupació amaga una certesa ridícula: que l'art ha de ser pedagògic, moralitzant, perquè la seva funció és ulteriorment conductual. 

Ridícul o no, l'anterior diu molt sobre la polèmica discussió que Joker aconsegueix generar. De fet, Joker es nodreix, com hem dit, al voltant del cinema de Martin Scorsese; dues pel·lícules seves són medul·lars en la construcció i la narrativa de Joker: Taxi Driver (1976), que relata el viatge i els turments anímics de Travis Bickle, un home ressentit i violent; i El rey de la comèdia (1983), que explica la història de Rupert Pupkin, un sociòpata obsessionat amb la fama i amb aparèixer en el xou nocturn de Jerry Langford.

Tots dos personatges, interpretats per Robert De Niro, són éssers solitaris i turmentats per les seves fixacions i el seu patiment. Arthur Fleck és producte d'ells i també, al meu parer, és el Joker més peculiar de les pel·lícules que s'han fet. Jack Nicholson va encarnar a un mafiós en una cinta que va recuperar sense discreció el cinema negre dels anys trenta i quaranta. Heath Ledger va fer època i va interpretar a un monstre de pell prima i alè anarquista. Arthur Fleck, però, és un forat negre en les reelaboracions del personatge. El seu Joker és, essencialment, un malvat marcat per un somriure permanent. Fleck està afectat per un patiment cerebral/afectiu: el seu somriure indeleble esdevé, amb ell, en una riallada compulsiva i dolorosa.

Tots simpatitzem amb Arthur Fleck

Fet i fet, Joker és una pel·lícula esfereïdora i bella. Es tracta d'una peça sobre la vulnerabilitat, la despulla i la marginació més abjecta, la violència més quotidiana i, per això, la més atroç. Arthur Fleck és un ésser digne de tendresa sinistra: càrrega sobre les seves espatlles l'efecte de les agressions que ha patit durant tota la seva vida; el seu riure malaltís i dolorós no és sinó l'expressió del dimoni rabiós que està a punt de sortir. Joker ens recorda que la violència que hem patit està íntimament lligada al mal que ens travessa. En el fons, tots tenim alguna cosa d'Arthur Fleck, o millor, tots som pallassos. Fins a un punt determinat de la pel·lícula, tots simpatitzem amb Joker.

La maldat com a part de la naturalesa humana

L'ésser humà sempre ha sentit una bona dosi d'atracció pel mal. Ja sigui per la seva condició de prohibit, o per la dificultat i el repte que suposa explicar allò que sembla inexplicable, el mal sempre ha cridat l'atenció de la humanitat. Fins i tot ens ha portat a l'interès gairebé morbós pels seus casos més execrables. Com a societat, arribem a sentir certa fascinació pels malvats. Molt abans que els mitjans de comunicació de masses repetissin missatges, informes i dades per tot arreu, els homes i dones que poblaven la Terra se sentien cridats a investigar aquest fenomen.

Un dels primers a analitzar aquest fenomen va ser Sòcrates. Com es desprèn dels diàlegs de Plató, el mestre grec atribuïa el mal a la ignorància. És a dir, que els humans som malvats per la senzilla raó que no coneixem què és el bé i com hem d'actuar per viure conforme a ell. El malvat no seria tal si tingués veritable coneixement del seu error. Si fos conscient que viure èticament és la millor manera de viure, la més feliç, no optaria per la maldat.

Aristòtil, en canvi, tenia com a pedra angular de la seva ètica la moderació. Per al filòsof macedoni, és en el just mig entre dos diferents extrems on hi ha la virtut, cosa que, d'altra banda, ha estat molt criticat per filòsofs posteriors. 

Alguns, com l'alemany Arthur Schopenhauer (1788-1860), defensaven que el mal té un punt de partida incontestable: nosaltres mateixos. El mal forma part de la nostra naturalesa tal com ho és l'amor, la violència o el desig. L'ànima humana és prou gran com per fer encabir tots aquests extrems. 

No va ser l'únic. Friedrich Nietzsche (1844-1900) anava un pas més enllà i posava l'origen del mal no només en l'ésser humà, sinó en la pròpia naturalesa. El mal és a tot arreu, en totes les espècies. No es tracta d'una malformació, ni d'una cosa circumstancial. El mal no és un accident. Forma part del tot i la prova està en el fet que, si un observa la natura, podem veure que hi ha maldat en tots els àmbits, de la mateixa manera que hi ha bondat. D'aquí, deia Nietzsche, que resultin ridículs els nostres intents racionals d'enfrontar-nos al mal, de disminuir-lo o d’acabar amb ell. A la natura no li importen les nostres normes morals i no es doblegarà a elles.

El camí cap al mal

Però amb Joker no podem caure en paranys i confondre’ns. Estem acostumats a viure en temps en els quals el més vils els veiem com a bons i els mes bons com a vils. Probablement hauríem d’analitzar alguna vegada l’ambigüitat que tot sovint genera el mal. Potser Joker n’és un exemple. I potser també és un exemple del, encara, pensament postmodern[i]. 

Així, a partir d’un punt determinat de la pel·lícula Arthur Fleck  és transforma en Joker. Es converteix en el mal. Ja no és un producte de la societat, dels amics de la feina, de la seva mare, del seu ídol de la televisió, dels rics, ... és el mal en sí mateix: és un psicòpata assassí.  I en aquí ja no podem simpatitzar amb Joker. I aquest procés de transformació d' Arthur Fleck  cap a Joker és el que fa que la pel·lícula sigui excel·lent: el de com una persona pot baixar als inferns més abjectes.  

L’ambigüitat?

En el seu camí cap al mal, Joker també es converteix en el líder dels més desafavorits. El seu assassinat en directa viralitza tot un moviment. Un home que s’ha convertit en un psicòpata és vist com un heroi per una massa furibunda de ràbia. Els mateixos que en una de les primeres seqüències li donen una pallissa simplement perquè va vestit de pallasso, ara l'adoren com a un ésser suprem. Però aquí la pel·lícula torna a excel·lir perquè ens fa preguntar-nos: la irracionalitat de la massa, la seva rauxa, és la solució? la confluència de la ràbia i la ira, és una alternativa? 

La mascarà de pallasso i Plató

L'anell de Giges és un anell que proporcionava invisibilitat a qui el portava i que apareix citat a La República de Plató. El nom prové d'una llegenda relacionada amb el rei Giges de Lídia, el qual hauria trobat l'anell en una cova que va descobrir casualment després d'un terratrèmol. (Per cert, potser aquesta llegenda va inspirar, molts anys desprès, a J.R.R. Tolkien?)

A Plató li serveix per debatre el caràcter individual o social de l'ètica: si hom tingués un anell que li permetés fer el mal sense ser mai vist o descobert, ho faria? És a dir, la gent s'absté de caure en immoralitats només per por dels altres? Fet i fet, Plató pretén amb aquesta llegenda fer-nos reflexionar sobre si l'home és just per naturalesa o per necessitat imposada. Giges, amb la seva superioritat i impunitat sobre els altres homes s'aprofita buscant el seu bé, no la justícia o el bé comú. Podria haver utilitzat l'anell per descobrir per exemple als criminals, per fer una societat més justa, però decideix que és més interessant adquirir riquesa i poder.

L'última reflexió de Plató és que hauríem fet cada un de nosaltres si haguéssim trobat l’anell màgic. Plató arriba a la conclusió que en possessió de l'anell, poques persones es comportarien de manera justa, ja que al poder obrar sense por de ser descoberts, sentint-nos impunes, la majoria obraria egoistament en el seu propi benefici. Plató explica d'aquesta manera la tirania i corrupció dels dirigents, al sentir-se superiors, amb poder i impunes.

La mascara del pallasso és una metàfora de l’anell de Giges?

Mes sobre Joker a:

Joker y su verdadera moraleja: Por qué elegimos mal a nuestros líderes, per Mireia Mullor, a Fotogramas (6-X-2019).

Tiempos de indecencia, per Javier Ocaña, a EL PAIS (7-X-2019)

Cinco razones por las que 'Joker' es un fenómeno en todo el mundo, per Beatriz Martínez y Julián García, a EL PERÍODICO (14-X-2019)

Democracia “jokerizada”, per Jose María Lasalle, a LA VANGUARDIA (9-XI-2019).

Todos somos payasos: Joker y la legibilidad del mal, per Armando Navarro, a Revista Tierra Adentro.

Articles sobre Joker a Fotogramas (278)

---

[i] La postmodernitat ens va dir que no hi ha fets sinó únicament interpretacions. Tot és lingüístic. La societat i la realitat mateixa no són res més que construccions lingüístiques. No hi ha criteris únics de validesa, sinó perquè aquests són locals, contextuals. La comunicació és caòtica, fragmentària; el món mateix que aquest llenguatge mostra és fragmentari, no té unitat, com tampoc té unitat la pròpia racionalitat. Les cultures són incommensurables. L'ètica, el bé comú i la justícia no existeixen, només hi ha infinitat de microcol·lectivitats que reclamen per a si la legitimitat sense poder arribar a posar-se d'acord. El principi de la recerca de plaer ho domina tot i desapareixen els límits. Tot s'hi val.