Marx planteja que les ideologies existents són falses i criticables perquè creen una “falsa consciència”: els interessos de la classe dominant, la capitalista, són egoistes i particulars. La ideologia dels que manen, afirmarà, tendeix a estabilitzar l’estructura de la societat, fent que els que ostenten el poder continuïn manant i es perpetuïn en ell gràcies als aspectes ideològics de la filosofia, religió, art, política... que defensen i imposen a les classes oprimides (masses): d’aquesta creença en diu “creença en espectres”. Aquestes ideologies, manté, també intervenen en la dialèctica històrica, influint –de vegades de forma preponderant– en la base econòmica de la societat.
Tanmateix, per Marx, en el procés de desenvolupament de les forces productives, s’entra en contradicció amb les relacions socials i polítiques. Es trontolla l’equilibri social i apareixen noves classes socials que entren en conflicte amb els que conserven el poder, però frenen el desenvolupament de les forces productives, originant-se un període de revolució social. En el cas de la moderna societat capitalista, la nova classe social que va emergint lentament és el proletariat, que apareix com a classe antagònica de la burgesia. En aquest procés també s’originen canvis en la superestructura ideològica determinats per la base econòmica. No obstant això, encara que la concepció materialista de Marx emfatitza el fet que la superestructura ideològica està determinada per la base econòmica, no nega que es produeixi un fenomen d’interacció recíproca.
Per altra banda, la consciència de classe, és a dir, la presa de consciència per part dels explotats de la seva situació real en contra de les idees de la ideologia dominant, és un factor imprescindible per canviar de manera revolucionària l’estructura econòmica. Perquè, segons diu Marx, una idea es converteix en força material quan és assumida conscientment. D’aquí s’infereix que, perquè es doni un procés revolucionari, no n’hi ha prou que existeixin les condicions econòmiques i estructurals de confrontació entre forces productives i relacions de producció. A més a més, és necessari que la dita confrontació salti al pla de l’activitat política mitjançant la prèvia presa de consciència dels agents revolucionaris que són, en cada època històrica, la classe explotada que sorgeix amb el desenvolupament de les forces productives.
Els plantejaments de Nietzsche
Nietzsche s’aixecà contra tota ideologia que pugui suposar pessimisme, en tant que falta de confiança en l’home i la seva voluntat, o desesperació, en tant que abandonament en mans d’un no fer, ni que sigui amagat sota l’ascetisme. Així renegarà del romanticisme i del cristianisme. També s’oposà fermament a l’idealisme i al positivisme. Acusà l’idealisme de metafísic i creador d’un “anti–món”, que condueix al nihilisme perquè posa com a objectiu de l’home un més enllà que no existeix. I al positivisme, d’ingenu i de tenir l’absurda pretensió d’intentar reduir la vasta realitat a un conjunt de conceptes teòrics i racionals.
Nietzsche presenta principalment la seva pugna contra aspectes –que Marx agrupa sota la infraestructura, considerant-los secundaris i determinats– com la moral i la religió, la metafísica idealista i el cientifisme. Considera que la moral i la religió cal ensorrar-les, especialment la cristiana, perquè són falsos valors inventats pels febles. De la metafísica idealista, especialment, la platònica i per la teoria dels dos mons, la titlla expressament d’invenció i gran mentida i de menystenir i negar la vida real. I combat el cientifisme perquè és l’instaurador de creences immutables. Fet i fet, en Nietzsche, lluny de la batalla política, el seu camp de combat és sobretot el de la moral.
Marx i el nihilisme
Tal com afirmava Hegel, tot està en procés de superació constant. Marx, arrelat en el pensament de Hegel, pot ser vist com la superació d'aquest. Una superació que es concretaria en un capgirament de l'Idealisme Absolut de Hegel: les propietats que Hegel atribuïa a la Idea, Marx les atribueix a la Matèria. La seva filosofia no serà un idealisme sinó un materialisme, un Materialisme Històric en el qual les condicions materials o econòmiques, tot seguint unes lleis dialèctiques, són el motor de la història; no la Idea com deia Hegel. Les Idees, les ideologies són vistes com un resultat, una conseqüència, una superestructura generada per l'estructura econòmica.
Tota l'obra de Marx sorgeix d'un impuls ètic, d'una crítica moral a l'estat de coses del seu moment històric; però no vol ser un moralista sinó un científic. El seu anhel no és comprendre o interpretar el món, el seu anhel és transformar-lo. Transformar el món vol dir fer-lo més humà, vol dir crear un món en el qual l'home pugui arribar a ser ell mateix un cop superades les alienacions que el mutilen; per tot això el seu pensament és un humanisme. Quines alineacions? Són moltes les alienacions en què es troba l'home de carn i ossos del seu temps, però totes elles són alienacions secundàries i recolzades en una alienació bàsica: l'alienació econòmica.
També de Hegel pren Marx els tres moments del procés de superació o dialèctic. Un procés fet d'oposicions o contradiccions que es reconcilien: una afirmació (una tesi o una situació inicial), una negació (antítesi o la negació, alienació, de la situació inicial) i una negació de la negació (una síntesi o una reconciliació dels oposats). Ara bé, Marx rebutja l'ús abstracte i allunyat de la vida quotidiana del mètode dialèctic. Per a ell, les contradiccions són concretes i materials: el capitalisme industrial engendra la seva negació concreta en el proletariat, la classe dels que no tenen res, la classe negada, i aquesta contradicció se superarà en una societat sense classes, la negació de la negació. És més, tota la història de la humanitat està plena de contradiccions concretes.
Nietzsche i el nihilisme
Per Nietzsche, el nihilisme té dues significacions diferents. D’una banda, en sentit negatiu, designa el llarg procés de decadència de la cultura occidental que es va iniciar amb el socratisme i es va prolongar amb el platonisme i, especialment, amb la religió judeocristiana. Aquesta decadència és fruit d’una plena inversió de valors perquè, des de Sòcrates, s’ha posat la vida en funció de la raó en comptes de posar la raó en funció de la vida. Aquest conceptualisme socràtic-platònic es va accentuar amb el cristianisme (que Nietzsche qualifica de "platonisme popular"), els valors de sotmetiment del qual, de resignació i de culpabilitat, són el fruit del ressentiment contra tot el que és vital. El fruit de tot això ha estat la pèrdua de sentit de l’esdevenir, la formació d’una moral d’esclaus i d’una metafísica de botxins, que té en els sacerdots als seus oficiants. En aquest sentit, el nihilisme és el compliment de l’essència de la metafísica occidental decadent, i coincideix amb el moviment històric propi de la cultura occidental.
Però, d’altra banda, el nihilisme té un sentit positiu encarnat en el mètode genealògic nietzscheà que desemmascara els falsos valors i proclama que “Déu ha mort”, la qual cosa significa que no hi ha pròpiament un sentit, i que aquells que havien estat considerats els valors suprems es desvaloren. Això té un valor plenament positiu, ja que llavors el nihilisme, entès com la destrucció dels valors tradicionals, apareix com l’estat dels esperits forts que neguen activament aquests falsos valors, i prepara el camí per a l’adveniment del superhome. Així, doncs, segons Nietzsche, el nihilisme té dos aspectes: un negatiu, en quant que és l’essència de la tradició jueu-cristiana-platònica; i un altre positiu, com a acció negadora dels falsos valors i com a reflexió sobre els motius que han conduït a ell.
La sospita
Nietzsche comparteix amb Marx (i Freud) l'actitud de sospita i denúncia. Què és sospitar? És intuir que les coses no són tal com semblen. La sospita porta a anar més enllà de les aparences, a cercar el fons amagat i soterrat de les coses. Marx, Nietzsche i Freud seran coneguts amb l'expressió filòsofs de la sospita. La sospita de Marx i Engels fou de caràcter socioeconòmic: al cor de l'esplendorós sistema capitalista hi batega sofriment, alienació i explotació. La sospita de Nietzsche és global i radical: els valors de la cultura occidental ja no són valen, són valors buits i no pesen realment en la vida de les persones.
La cultura occidental sovint ha donat primacia a la raó. Els il·lustrats del segle XVIII divinitzen la raó: una eina que ens capacita per analitzar i entendre-ho tot. En el segle XIX, amb el positivisme, la raó científica vol tenir la darrera paraula. Nietzsche, altrament, intueix que la natura, l'activitat humana, la vida en la seva totalitat, escapen a les capacitats de la raó científica. La vida no és matematitzable; la vida és història, procés, canvi, irracionalitat. El més hàbil i capacitat per acostar-se al cor de la vida no és el filòsof ni el científic, és l'artista. L'artista està dotat d'una capacitat d'entendre la realitat i la vida que manca al científic. I entre totes les arts, la música és la que expressa la realitat vital amb més plenitud. Nietzsche és el més apassionat representant d'aquest vitalisme.
El paper de Darwin, Dostoievski i Dilthey
L'Origen de les espècies i La descendència de l'home, de Darwin, van causar un impacte molt favorable entre els ambients filosòfics de tendència materialista. També és segur que Nietzsche havia llegit les obres de Darwin i que admirava l’espectacle estètic de la selecció natural i la lluita per la vida. Com a teoria científica, el darwinisme té poca influència sobre el Superhome, malgrat que sovint Nietzsche empri la paraula "raça" (perquè aquest mot a principis del XIX i del XX tenia una significació que ultrapassava el sentit biològic i, a l’engròs, significava "grup humà" i "fraternitat"). El Superhome no és mai una raça biològica (a més Nietzsche es considerava anti-germànic i admirava els esforços de Polònia per la independència), sinó una exigència vital, el nou principi de valoració moral. El principi de selecció natural no funciona en el Superhome, que té una significació clarament crítica-moral i no biològica. Els més poderosos d’un règim polític o de la biologia no són necessàriament "els forts" de la concepció nietzscheana, perquè la noció de poder en Nietzsche no és equivalent a domini. El domini és el "mal" poder, el poder que ofega la vida.
En Dostoievski, les seves obres condensen temes com la relació de l'home amb Déu, l'angoixa moral de l'home modern i les apories de la llibertat humana. Altres punts recurrents en la seva obra són: el suïcidi, l'orgull ferit, la destrucció dels valors familiars, el renaixement espiritual a través del patiment –que n'és un dels punts capitals–, el rebuig a Occident i l'afirmació de l'ortodòxia russa i el tsarisme.
Dostoievski fou un gran coneixedor de l'ànima humana i dels impulsos contradictoris que sorgeixen de l'inconscient. Per ell no hi havia imaginació més rica que la mateixa vida, a la qual l'artista sempre ha de ser fidel. També comprengué, amb lucidesa genial, les contradiccions de la societat capitalista.
Dilthey intentà de completar l'obra de Kant amb una gnoseologia de les ciències de l'esperit i una crítica de la raó històrica. Separà radicalment, per llur contingut, les ciències de l'esperit i les ciències de la natura, i intentà aclarir la naturalesa del saber històric, o dit d’una altra manera, determinar com és possible el coneixement històric. Negà tant el coneixement metafísic com el naturalisme i, cercant de superar un relativisme historicista, s'orientà cap a una filosofia de la vida.