UCELAY-DA CAL, Enric

 

"EL IMPERIALISMO CATALAN.

Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España”

 

HISTÒRIA DE CATALUNYA / HISTÒRIA D’ESPANYA

EDHASA / Pàgines: 1.097 / ISBN: 84-350-2649-3 / Edició: 2003.

 

El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors i la conquista moral de España és el títol del llibre de l’historiador Enric Ucelay-Da Cal, publicat l’any 2003. Una obra en què l’autor aprofundeix en el projecte que va plantejar Prat de la Riba, que Francesc Cambó va intentar vendre a Madrid, i que Eugeni d’Ors va vestir com a intel·lectual, d’articular Espanya des del catalanisme i a través de la Lliga de Catalunya. La idea era la formació d’un imperi dual, o de nacionalitats, que recollís el reconeixement de Catalunya com una unitat cultural en una Espanya imperial. Un discurs que, posteriorment, el falangisme va manipular per adaptar-lo al seu ideari.

 

Amb tot, la tesi inicial d’Ucelay-Da Cal és la següent: “...Para començar, formulemos claramente la pregunta, hasta con exceso de llaneza: ¿fue el nacionalismo catalán, en la realidad, una propuesta para un nuevo nacionalismo español (o, mejor, hispano)? Este estudio –dedicado a la interacción entre catalanismo y españolismo entre 1885 y 1917- argumenta que así fue...” (Pàg.15). Però amb un estudi d’aquestes dimensions – més de mil pàgines, entre elles, més de dues-centes de cites i bibliografia- l’historiador també planteja d’altres qüestions: “...El presente [...] es un intento de explicar uno de los grandes tabúes de la historia contemporánea hispana: el papel de la doctrina de la Lliga ante la evolución paralela del españolismo...” (Pàg. 36). “...Este libro intenta contestar [...]: el regionalisme y/o nacionalismo catalán que irrumpió en la política espanyola con la fundación de la Lliga Regionalista y su victoria en la pronta llamada “elecció dels quatre presidents” en 1901 tuvo como eje central de su pensamiento el rediseño de España. Los catalanistas políticos, “intervencionistas” por definición, propusieron redibujar el estado español explícitamente como un “imperio”, originalidad indudable dentro del panorama ideológico español, como poco en la forma y medida en la cual se hizo la apelación a la solución “imperialista”. No fue una mera tàctica, ni una idea pasajera. Todo lo contrario, se volvió una y otra vez a insistir y a promover su asunción en otros medios o contextos espanyoles...” (Pàg. 39)

Tot amb tot, la idea de l’imperi, o de l’imperialisme, que ara sobta una mica perquè el terme va entrar en desús ben aviat, era del tot habitual en l’època del jove Prat de la Riba. En aquella època, segons Ucelay-Da Cal, la noció d’imperi es veia com la d’un model federal que permetia aplegar, sota una mateixa corona, les diverses nacions que en formaven part. Així, Prat de la Riba va creure en la idea de l’imperi per trobar una sortida en l’encaix d’una Catalunya que es reivindicava culturalment diferent en una Espanya que no volia renunciar a ser un estat. Una proposta fàcil de vendre a Barcelona però més difícil de plantejar a Madrid. I aquest és el paper, complicat paper, que li va tocar fer a Cambó: intentar vendre aquesta nova visió de l’organització de l’estat a la corona. Si ho aconseguia amb el rei, l’exèrcit, que era el gran enemic del catalanisme, també hi estaria d’acord.

Cambó va ser un dels primers catalanistes a assumir la idea d'imperi; i es va adjudicar el rol de la projecció hispànica del catalanisme. La seva tasca va ser la negociació dels objectius catalanistes a la política espanyola. El seu punt de partida ideològic era el nacionalisme francès, amb Taine, Le Play, Fustel de Coulanges, Barres i Maurras, influències a què tampoc van escapar Prat. La influència de Barres va ser molt més gran a Cambó que la de Maurras, la difusió de la qual a Espanya, segons Ucelay, es va veure bloquejada per la presència del tradicionalisme d'arrel carlina de Juan Vázquez de Mella. A diferència de Prat, Cambó va donar més importància a la política espanyola que a la local catalana, com es va demostrar a les seves cèlebres campanyes polítiques per Espanya o al seu llibre Per la concòrdia (1929).

Per part seva, Eugeni d’Ors es va erigir en filòsof del catalanisme, a través del moviment intel·lectual noucentista, convertint-se en el representant de la fusió de país i administració. En el fons, va ser el successor de Prat, el veritable intel·lectual orgànic del catalanisme; i va donar nous continguts a la idea imperial. A diferència de Cambó, D’Ors va estar més influït per Maurras, sobretot en les idees estètiques. Però també va recórrer a fonts germàniques, com Nietzsche, o anglosaxones, com Wilde o T.Roosevelt; també esquerrans, com G.Sorel. Per a d’Ors, l'imperi era un estadi de civilització superior. Però d’Ors va ser un intel·lectual sense base política i la influència del qual depenia, en última instància, era de Prat; i a la mort d'aquest, el 1917, va caure en desgràcia, havent d'abandonar Catalunya, instal·lant-se a Madrid, i convertint-se en un dels portaestendards del nou nacionalisme espanyol. En aquest sentit, l'autor analitza també algunes de les alternatives del nacionalisme espanyol en aquesta època: panhispanisme, africanisme, iberisme, meditarraneisme, etc. I estima que l’ideal imperialista va estar vigent fins a l’edificació del règim franquista, trasplantat des de Catalunya a la resta d'Espanya. En aquest sentit, el paper de d’Ors va ser essencial. I la seva influència es va estendre des de l'anomenada Escola Romana del Pirineu, amb Mourlane Michelena, Sánchez Mazas, etc., fins als feixistes espanyols, Ramiro Ledesma Ramos, Ernesto Giménez Caballero i José Antonio Primo de Rivera.

Els projectes imperialistes de Lliga Regionalista, però, van quedar frustrats tant per la conjuntura internacional—les conseqüències de la Primera Guerra Mundial— com per l’adveniment de la república. Tot i això, el 1933 hi va haver un partit espanyol que va començar a dir el mateix que la Lliga, i que no era altre que la Falange. Dit això, és una bestiesa afirmar que el nacionalisme català va ser l’origen del franquisme. Però, per Ucelay-Da Cal, sí que hi va haver un traspàs ideològic del nacionalisme català a un nou tipus de nacionalisme espanyol. La Falange el va fer servir de model per crear la idea de la unitat cultural espanyola. Com diu l’autor: “...El feliz invento pratiano tuvo la intención de evitar las trincheras habituales entre republicanos y monárquicos, católicos y anticlericales, con la promesa de una gran y superadora síntesis de política y cultura. Luego, de manera abrupta, cambió el mercado ideológico; con la Primera Guerra Mundial, todo el lustre moderno de “imperio” pasó de moda. Pero quienes buscasen una salida a los tópicos al uso, encontrarían en la metàfora pratiana, en los intentos de aplicación de Cambó y en los matices y elucubraciones elitistas de D’Ors, material más que adecuado para una novedosa reconstrucción, siempre en términos de derechas, sin recurrir jamás a los manidos clichés de la izquierda. Dicho claramente, el falangisme bebió de fuentes catalanistes, por muy chocante que resulte la afirmación...” (Pàg.816).

Tot amb tot, tant des de la perspectiva política de qualsevol bàndol com des del vessant d’investigació historiogràfica, lògicament, no ha interessat a ningú parlar de la “tesi imperial”: “...fue hasta cierto punto tapada y olvidada, como suele hacerse con las vergüenzas de família y los asuntos embarazosos en general...” (Pàg. 852)

Ras i curt, el llibre d’Enric Ucelay-Da Cal, resultat de dotze anys d’investigació, és molt extens però de lectura àgil per al profà en història. I, evidentment, de lectura molt recomanable per a descobrir altres perspectives històriques i, especialment, tenint al cap el context de l’actual procés i neo-procés.