Seguidors

dilluns, 9 de maig del 2016

POST 11: ESTRUCTURES LINEALS vs ESTRUCTURES INTERACTIVES?


A parer meu, trobo encertat el post d’Irene Vega, Adiós lector, hola lectoautor, a propòsit del text de Isidro Moreno Sánchez, Escritura Hipermedia y lectoautores.
   
És cert que Isidro Moreno situa el pensament lineal en un pla secundari, tal com ens comenta la Irene. Però el que voldria ressaltar és, precisament, el vessant contrari d’aquest pensament lineal, al qual Isidro Moreno li dona una major transcendència. En concret, ens parla d’estructures interactives.

Creu que si estudiem com funciona la ment, ple de xarxes neuronals, interrelacions, processos, etc., és absolutament difícil i complex sintetitzar el pensament en estructures lineals, tot i que tampoc les menysprea. Fet i fet, la linealitat seria l’equivalent al món analògic. Un aspecte, però, que no succeïa en l’oralitat perquè el narrador-autor podia variar el seu relat en funció de les circumstàncies personals i del seu auditori.

Tot amb tot, considera que la dicotomia desdibuixa els matisos, redueix la visió,... I és partidari de desviar el debat entre analògic i digital cap a una escriptura hipermèdia capaç de combinar i d’imbricar estructures i substàncies expressives de tota mena i no només digitals.

diumenge, 24 d’abril del 2016

POST 10: ORALITAT, PLATÓ I HAVELOCK


"...Así fueron muchas, según se dice, las observaciones en ambos sentidos (de censura o de elogio) que hizo Thamus a Theuth sobre cada una de las artes y sería muy largo exponerlas. Pero cuando llegó a los caracteres de la escritura: "este conocimiento, ¡oh rey! -dijo Theuth- hará más sabios a los egipcios y vigorizará su memoria: es el elixir de la memoria y de la sabiduría lo que en él se ha descubierto." Pero el rey respondió: "¡oh ingeniosísimo Theuth! Una cosa es ser capaz de engendrar un arte, y otra es ser capaz de comprender qué daño o provecho encierra para los que de él han de servirse, y así tu, que eres padre de los caracteres de la escritura, por benevolencia hacia ellos les has atribuido facultades contrarias a las que poseen. Esto, en efecto, producirá en el alma de los que lo aprendan el olvido, por el descuido de la memoria, ya que, fiándose en la escritura recordarán de un modo externo, valiéndose de caracteres ajenos. No es pues el elixir de la memoria lo que has encontrado. Es la apariencia de la sabiduría, no su verdad, lo que procuras a tus alumnos; porque, una vez que hayas hecho de ellos eruditos sin verdadera instrucción, parecerán jueces entendidos en muchas cosas, no entendiendo nada en la mayoría de los casos y su compañía se hará más difícil de soportar porque se habrán convertido en sabios en su propia opinión, en lugar de sabios..." (Plató: Fedre. Editorial Guadarrama. 1979. Pàg: 364-365)


Eric Havelock a La musa aprende a escribir: reflexiones sobre la oralidad desde la Antigüedad hasta el presente, posa de manifest com el pas gradual cap a l’escriptura, entre els grecs, va ser vist, en un primer moment, com una intrusió del text en un món oral. I aquesta intrusió, com també van saber veure, entre tants d'altres, Sòcrates o Plató, era, al mateix temps, una pèrdua: el de l’oblit per la pèrdua de la memòria. Sobretot perquè, siguin quines siguin les lleis d'una llengua parlada, es pot apostar en ferm, sosté Havelock, que el sistema d'escriptura, quan la llengua es posi per escrit, no donarà compte de l'oralitat més que de forma completament aproximativa.

Els recels davant la paraula escrita, que marquen el període de la il·lustració grega, seran, però, ràpidament superats. I, per això, a partir de llavors, la cultura occidental serà, en primera instància i de forma hegemònica, una cultura escrita. O per dir-ho de forma més precisa: una cultura que privilegiï l'escriptura per damunt de l'oralitat.

L'oralitat, així, serà l'origen gairebé mític, el punt de partida abandonat, el residu, allò del passat. Fins a cert punt, el precultural i el prehistòric, doncs, a partir del segle V a.C., l'escriptura definirà la cultura i, per descomptat, la història.

 En algun moment, potser, haurem de recuperar el prestigi de la veu.

dissabte, 16 d’abril del 2016

POST 9: INFLUÈNCIA SUBTIL


La teoria del caos no deixa de sorprendre'm i, tanmateix, de fascinar-me. No només pel que planteja, sinó pel que té d’aplicació pràctica i visible en la nostra quotidianitat. Acceptar que vivim immersos en un caos que creiem ordenat pot esdevenir tranquil·litzador i alliberador. Pensar que, en qualsevol moment, en qualsevol lloc, podem patir un accident, una desgràcia és, a priori, un motiu d’angoixa per a tothom. Però si aconseguim interioritzar aquest sentiment, admetre que la incertesa forma part intrínseca de la vida, aconseguirem mitigar gran part de la desagradable sorpresa que suposen les manifestacions del caos en la nostra vida.

També em fa pensar. I em planteja preguntes. Ara que vivim en entorns cada cop més sota control, és la tecnologia una font de caos o de seguretat? És el llenguatge hipertextual, amb la seva xarxa interminable d’hipervincles i informació creuada, la manifestació d’un sistema caòtic o d’un model ordenat? Les nostres interaccions diàries personals emprant les noves eines de comunicació (mòbil, correu electrònic, xarxes socials,...) són més estructurades i ordenades que les tradicionals?

Com diu Joan Campàs als Estudis sobre la teoria del caos: “...L’obsessió pel poder ens envolta [...] La veritat és que la nostra obsessió pel poder pot ser simplement el símptoma del nostre propi sentit de la impotència...” (pàg. 10). Una impotència que creiem saldada amb l’ús de la tecnologia, però que deixa entreveure, en el rerefons, la nostra por ancestral a afrontar el caos que ens envolta i que, inesperadament, pot manifestar-se.

Més enllà dels huracans provocats pel batec de les ales d’una papallona, ens movem en un món cada cop més globalitzat i interconnectat, on petits alts i baixos locals tenen repercussions insospitades. Però no hem de caure en el parany de la impotència. Curiosament, un dels postulats de la teoria del caos, la llei de la influència subtil, ens adverteix que en els sistemes no lineals petites influències poden actuar d’una manera tal que transformin tot el sistema. Fora la impotència, doncs: “...el caos ens suggereix que, encara que no posseïm el poder del controlador en un sentit tradicional, tots posseïm l’”efecte papallona” de la influència subtil...” (pàg. 11).

La clau del canvi està, doncs, en la influència subtil. “...Cal exercir la nostra subtil influència, encara que no la veiem, ni tampoc sapiguem com ha contribuït a la creació de sistemes oberts (les conseqüències de l’efecte papallona en la societat a partir d’un sol acte individual són difícils de predir). I exercim la influència subtil quan manifestem el nostre coneixement de la veritat. I quan l’exercim, esdevenim un element impredible en una societat incontrolada, és a dir, esdevenim un dels transgressors de la societat...” (pàg. 13).

dilluns, 11 d’abril del 2016

POST 8: SOCIETAT DE LA IGNORÀNCIA I MALÈVITX



Post tal com raja. Penso en veu alta.

De la modernitat a la postmodernitat. Del paradigma racional al paradigma de la complexitat. De l’escriptura/lectura lineal a la hipertextual. Del llibre a l’hipertext. De la societat de la informació a la societat informacional. De l’estat-nació als fonamentalismes i al nacionalisme. Caos i complexitat. Veure i mirar. Obra i text: “...d'obra només n'hi ha una, de textos tants com lectors sàpiguen llegir...” (Roland Barthes). Coneixement acumulatiu i saber descentralitzar. Perspectives i mirades unívoques o polièdriques i polifòniques. Raó i emoció. Xarxa i nodes. Revolució tecnològica: “...La tecnologia no és bona ni dolenta, ni tampoc neutral..." (Melvin Kranzberg). Identitats primàries: religiosa, ètnica, territorial, nacional; bipolaritat entre la xarxa i el jo. Societat de la ignorància.

El que Antoni Brey anomena societat de la ignorància, Daniel Innerarity la defineix com a societat del desconeixement, mentre que Gonçal Mayos parla de la societat de la incultura.

Em ve a la memòria el quadre de Malèvitx, Quadrat negre sobre fons blanc. Què en sabem d’aquest quadre i de Malèvitx?



Kasimir Malèvitx: Quadrat negre sobre fons blanc. 1913. Oli sobre tela. 106,2 x 106,5. Museu
de Sant Petersburg.

Tot amb tot, la ignorància no ha de per què tenir o ser un estat amb una connotació negativa. Com el gust i la sensibilitat, potser pot educar-se? Vaig a cercar explicacions, comprensions i interpretacions sobre Malèvitx i el seu Quadrat negre sobre fons blanc.


Més informació a:



  • Sobre Malèvitx i el Quadrat negre sobre fons blanc:

Blog d’Humanitats: Introducció a la història de l’art (Joan Campàs) 

Humanistes virtuals: L’adveniment de la modernitat en l’art (Ramón Casabosca)