YOURCENAR, Marguerite

"MEMÒRIES D'ADRIÀ”

LITERATURA FRANCESA / SEGLE XX

Editorial Laia / Pàgines: 338 ISBN: 84-7222-429-5 / Segona Edició: desembre 1983

Com era, realment, l'emperador Adrià? Què pensava? Quins eren els seus neguits, les seves dèries, els seus amors?

Per diverses fons històriques sabem que l’emperador Adrià, de la dinastia Antonina (Nerva, Trajà, Adrià, Antoní Pius i Marc Aureli), anomenats també els cinc bons emperadors, va ser un monarca culte i preocupat pel bon govern, igual que els seus successors Antoní Pius i Marc Aureli. Més amant de la pau que no de la guerra, durant el seu regnat (117-138) va retirar les tropes dels territoris d’Armènia, Assíria i Mesopotàmia i els del nord del Danubi que Trajà havia intentat conquerir, per dedicar-se a consolidar les fronteres de l’imperi: d’aquí ve la construcció del cèlebre Mur d’Adrià, de 117 km, que encara es pot veure avui, i que separava els dominis romans a Britània (actual Anglaterra) dels territoris rebels dels pictes o caledons (actual Escòcia). També va reforçar les fronteres del Rin i del Danubi enfront de les tribus germàniques enemigues. En les campanyes militars renunciava a qualsevol luxe i tractament diferenciat: menjava i vivia amb els soldats, sotmès a la mateixa disciplina.

Tot i el seu pacifisme, va haver de reprimir un aixecament dels jueus (135 dC) que va provocar ell mateix, quan va voler prohibir la circumcisió per motius religiosos, i va pretendre fer edificar un temple de Zeus, a tocar de les ruïnes del temple de Jerusalem, que havia estat destruït per Vespasià l’any 70 dC. La revolta jueva va ser reprimida durament, i l’emperador va fer canviar el nom de Jerusalem pel d’Ælia Capitolina, i el de Judea pel de la província de Síria-Palestina. Per altra banda, a Roma va fer exterminar algunes famílies rivals que ambicionaven l’imperi, i que podien haver conspirat contra ell: una pràctica profilàctica força comuna en aquells ambients.

Adrià va viatjar per totes les terres que formaven l’imperi romà per conèixer la seva realitat i els seus problemes i va descentralitzar en certa manera les estructures de l’imperi. Va legislar de forma populista: amnistia fiscal, simplificació dels tràmits recaptatoris, creació d’un cos de funcionaris per meritocràcia i no per raó de la seva família, persecució dels evasors tributaris, rebaixa d’impostos, condonació de deutes, augment de la pensió alimentària per als infants, prohibició del dret de matar o torturar esclaus, subvencions per als senadors pobres, beques per a la carrera política de joves que prometien, enfortiment de l’erari públic a costa del patrimoni privat de l’emperador i obres públiques per donar feina: va fundar arreu de l’imperi aqüeductes, termes, biblioteques i teatres. És recordat per haver construït la Vil·la Adriana amb els seus edificis i jardins a Tívoli, la seva residència d’estiu prop de Roma; per haver reformat el Panteó d’Agripa a Roma, que va dotar de la seva majestuosa cúpula actual; per haver edificat el temple de Zeus a Atenes, del qual encara podem admirar avui les columnes; i per l’amor que sentia pel jove Antínous, que va morir ofegat al Nil i a qui va fer divinitzar i va fer erigir monuments i temples arreu.

Tot i això, sempre va ser reticent envers el poder —relatiu, en la política de l’imperi— del Senat, que a la seva mort el va voler esborrar de la història. Per sort, el seu successor Antoní Pius ho va impedir, però no va poder evitar que les cròniques oficials donessin una visió negativa del regnat del seu predecessor. Adrià va deixar escrita una Autobiografia que dissortadament es va perdre, però que sembla que Deli Espartià (segle IV), dos segles després, encara l’havia pogut llegir, ja que diu que li va servir de base per a escriure el capítol de la Vita Hadriani de la Historia Augusta de finals del segle IV, obra de sis autors, un dels quals era ell.

Adrià: després de la figura històrica.

L'historiador Edward Gibbon el va reivindicar al segle XVIII en el seu magnífic i voluminós llibre The History of the Decline and Fall of the Roman Empire (1776-1789). I Gustave Flaubert (1821-1880) va escriure: "...Quan els déus ja no existien i Crist encara no havia aparegut, hi va haver un moment únic, des de Ciceró a Marc Aureli, en què tan sols hi havia l’Home...". Aquesta frase de Flaubert, el llibre de Gibbon, més la Història Romana de Dió Cassi (155-230) i la Vita Hadriani de Deli Espartià, van servir d’inspiració a MargueriteYourcenar per escriure les seves Memòries d'Adrià, text de ficció, extraordinari sota el meu parer, que va difondre la imatge de l’home íntegre i savi que —sense entrar en detalls— probablement va ser l’emperador Adrià.

El ressò d'Adrià, però, és més ampli. A la Vita Hadriani de Deli Espartià, en la segona part, hi ha aquest poema escrit per Adrià en el seu llit de mort l'any 138 dC, el qual va reproduir Yourcenar a l'inici del seu llibre:

Animula vagula blandula hospes comesque corporis, quae nunc abibis in loca pallidula rigida nudula Nec ut soles dabis iocos...

Petita ànima, ànima tendra i flotant, companya del meu cos, que fou el meu hoste, ets a punt de davallar als llocs pàl·lids, gelats i nus on hauràs de renunciar als jocs d’abans.

Per fer-nos una idea del ressò que al llarg de la història va tenir aquest poema d’Adrià, només cal veure en el següent enllaç les 43 versions angleses diferents que se’n van fer.

L'Adrià de Yourcenar.

El llibre de Yourcenar va ser escrit entre 1948 i 1950, tot i que l’autora hi donava voltes des de força anys abans. Durant l’any 1951 va aparèixer per parts a la revista La Table Ronde i el desembre d’aquell mateix any l’editorial Plon, de París, el va publicar sencer. De seguida va tenir un gran èxit i va ser traduït a moltes llengües. Els entesos diuen que la versió castellana de Julio Cortázar i la catalana de Jaume Creus són molt bones.

Amb les Memòries d'Adrià el que es dona és una utilització del passat per a poder explicar el present. Marguerite Yourcenar aconsegueix recrear una època de forma molt documentada. Però com es pot saber el que pensava Adrià? Aquí si es dona el que apunta Lyotard: un esforç per dotar-nos de mites i relats que ens rescatin d'aquesta falta de sentit que tenim per la crisi dels grans relats. Però com funciona o quin estatut té la memòria en aquesta explicació? En temps present, el que considerem com la realitat apareix com un continu d'experiències. Pel que fa al passat, la memòria ordena els fets viscuts pel subjecte. L'interessant és que aquesta ordenació no es dona en el moment d'ocórrer, com aquest continu d'experiències, sinó en el moment de la seva reconstrucció. Els fets tenen una existència gnoseològica i específicament narrativa, ja que ordenem els fets en proposicions i els reconeixem quan els expliquem, quan els narrem. En quina mesura recordem i com gestionem l'oblit? Tots aquests elements s'han de tenir en compte a l'hora d'abordar la temàtica de la memòria i en aquest cas les literatures de la memòria. En el cas de les Memòries d'Adrià es dona aquesta narració i excel·lent reconstrucció d'una època ja aliena a nosaltres que el que intenta és instaurar un acte de comprensió atemporal des d'una posició interior. Podríem dir en aquest sentit que no es comprèn a algú a causa de la seva realitat històrica, sinó que d'aquesta realitat històrica només es comprenen els continguts idealment separables. Òbviament, per a la ciència històrica sí que és important la realitat històrica i la seva ordenació. Però per a una posició que intenta comprendre, es defuig el temps per obtenir qualitat de coneixement. Per això es dona aquesta utilització del passat per comprendre el present, encara que no és tant una afirmació del mateix (del present) com de l'eternitat com a temps alliberat:

"...El temps no fa al cas. Sempre em resulta una sorpresa que els meus contemporanis, que creuen haver conquerit i transformat l'espai, ignorin que hom pot escurçar a caprici la distància entre els segles..." (Yourcenar, M. Quadern de notes de les "Memòries d'Adrià". Pàg.310)

"...Agafar una vida coneguda, finida, fixada (tant com puguin ser-ho les vides) per la Història, de manera que abasti d'un sol cop tota la corba sencera; més encara, escollir el moment en què l'home que visquè aquesta existència la sospesa. Fer-ho de tal forma que es trobi davant la seva pròpia vida en la mateixa posició que nosaltres..." (Yourcenar, M. Quadern de notes de les "Memòries d'Adrià". Pàg.302)

Podeu trobar més informació a:

El Mundo, amb un article de Jesús Pardo: Memorias de Adriano

Teófilo Sanz: Como leer a Marguerite Yourcenar

 

 

Actualitzat: 11/02/2024