POST 5: EL PARADIGMA DE LA COMPLEXITAT

El paradigma de la complexitat sorgeix en el marc de la postmodernitat.  La postmodernitat ha permès que el paradigma de la complexitat (Edgar Morin, Paris 1921, és el seu màxim representant)  no es quedi a nivell de crítica i d’estudi, sinó que abasti tots els àmbits de la vida. Quins són, doncs, els trets més característics del paradigma de la complexitat, que s’oposa de manera clara i frontal al paradigma de la racionalitat i a qualsevol determinisme? Vegem-ho.

La vida i el món són complexos. No és possible abastar la majoria de fenòmens que ens passen des del pensament lineal, racional. Tanmateix, la probabilitat, la incertesa, l’atzar... formen part del corpus de coneixement actual. I no podem obviar-les. La complexitat no pot ser expressada, doncs, des de lleis úniques o idees simples.  Per a aproximar-nos al coneixement, no només ho hem de fer des de la reducció analítica. L’esquematització racionalista és reduccionista i insuficient. Si analitzem el coneixement per parts, el que fem és que ens estem deixant les relacions entre aquestes parts. Les relacions que establim són, al cap i a la fi, tan importants com les dades que simbolitzem en les parts analitzades.

Per altra banda, tot procés ha de ser vist des de la vida i amb una mirada polièdrica, per tant, no ens podem quedar només amb l’abstracció cartesiana. Com a procés està immers en l’esdevenir i està influenciat per múltiples interaccions. Les interaccions són constants i s’influeixen mútuament; de fet, cal veure els processos com a sistemes circulars que actuen a base de diferents bucles. I, a més, en qualsevol procés hi ha un factor d’aleatorietat que es pot exemplificar en soroll que li ve de l’exterior. 

La distinció entre subjecte i objecte no té cabuda en el paradigma de la complexitat. No hi pot haver dualisme, sinó que hi ha multilateralisme. Tot ha de ser vist com interactiu i polifònic. No podem copsar res des de posicions no implicades directament en el procés de coneixement. Tota acció de coneixement implica pertorbar allò que anem a conèixer. Per això, el coneixement és canviant i fragmentari. I també comporta desconeixement, no-saber. De fet, en el paradigma de la complexitat no hi ha coneixement en majúscules, sinó perspectivisme de la vivència del subjecte múltiple. El mite cartesià del subjecte s’ha revelat en el món de la complexitat com constructe o objecte ideal del propi pensament desarrelat de la vida. 

Fet i fet, tampoc podem oblidar el paper del caos. Els sistemes caòtics són deterministes, però impredictibles. Petites variacions en les condicions inicials generen grans diferències en els resultats. El determinisme, doncs, no significa, de cap manera, predicció. No podem conèixer els errors que afectaran en gran mesura els resultats posteriors. Només un coneixement il·limitat per part de l’ésser humà podria pal·liar aquest problema; tanmateix, com que l’ésser humà és finit, això no és possible. 

El caos, però, té característiques ben curioses. Per una banda, és necessari que hi hagi caos per arribar a qualsevol mena d’ordre, perquè cal destacar que hi ha ordre en el caos. De fet, l’ordre sorgit del caos és una de les característiques del món. D’alguna manera, es pot dir que l’atzar té una forma que el precedeix i el fa ordenat. Els elements caòtics poden revelar-nos un cert ordre en esquemes propis de la complexitat que, en el marc del model racionalista, haurien estat negligits. 

Comptat i debatut, tal com ens indica Joan Campàs a Hipertext i Complexitat: “... La realitat és, doncs, polisèmica, com el mateix hipertext, admet diferents lectures i cap és definitiva (en contraposició amb la lectura monosèmica pròpia de la modernitat). Recordem la distinció de Barthes entre obra i text: d'obra només n'hi ha una, de textos tants com lectors sàpiguen llegir...” (pàg. 4).

Tot això era impensable en l’anterior paradigma cartesià. És per aquest motiu que la complexitat implica una nova forma de veure la racionalitat i el pensament. En aquest punt de la cerca, hem de concretar i escollir algun suport per on seguir. 

Una possibilitat consisteix en relacionar el nou paradigma amb les noves tecnologies per a arribar a parlar d’un entorn cultural diferent. Si aquest nou entorn cultural comporta noves formes d’expressió, de ben segur que l’hipertext n’és una d’aquestes. 

Fet i fet, tal com afirma Joan Campàs a Hipertext i Complexitat: “...l'hipertext se'ns mostra com el final d'un procés de complexificació creixent de la nostra relació amb l'escriptura i amb el saber, que troba la seva expressió en dues característiques essencials:

•  l'hipertext està constituït per un conjunt no estructurat a priori d'elements (els nodes) que, vinculats els uns amb els altres, formen un sistema: tota acció sobre un dels elements reconfigura la totalitat

• cada activació de l'hipertext per un usuari determina un recorregut singular i provoca una estructuració provisional del conjunt

És en aquesta interacció constructiva d'un subjecte amb un conjunt variable i fluctuant de coneixements que l'hipertext pot ser considerat com una resposta adequada al repte de la complexitat...” (pàg. 13)