diumenge, 15 de gener de 2017

L’ISLAM (1): UN ÚNIC MÓN ISLÀMIC?


Des de l’atac de l’11 de setembre del 2001, el món musulmà, l’islam i l’islamisme han passat a ocupar un lloc preeminent en les nostres vides i societats occidentals. Molt sovint les nostres percepcions sobre aquest termes són esbiaixades i l’etnocentrisme que ens envolta a Occident és de posar-ho tot en el mateix sac. Moltes vegades la imatge que en tenim –estereotipada- és de conflicte, agressió, fonamentalisme i especialment, de terrorisme a escala global. I caiem en el reduccionisme, per exemple, de considerar l’islam com la “religió de l’espasa”: una religió per se violenta i que genera terror.


Així, els conceptes de àrab i/o musulmà són realment el mateix? I ha un món islàmic o n’hi ha diversos? Què és l’islam? Quines concepcions té? Les coneixem? Com a sorgit l’islamisme i com a evolucionat?. A partir d’aquestes i d’altres preguntes volem analitzar, en aquest i successius comentaris, molts dels clixés del que s’anomena “món islàmic”.

D’entrada, és el mateix el “món àrab” que “el món islàmic”? I l’umma, què és? Anem a pams.

Per món islàmic denominem al conjunt de països i regions on predomina la religió islàmica. Els musulmans representen entre la quarta i la cinquena part de la humanitat i és per nombre de seguidors la segona religió –monoteista- del món. La majoria d’ells viuen en la zona geogràfica compresa aproximadament entre les costes atlàntiques del nord d'Àfrica, a l'oest, i les costes filipines, a l'est, i entre la serralada de l'Himàlaia, les estepes d'Àsia Central i el mar Mediterrani al nord i la línia de l’equador al sud. Fins a quin punt, doncs, podem parlar d'un únic món –i d'un únic patró cultural- per a més de 1.500 milions de persones?

El que denominem com a món àrab és un subconjunt molt important dins del món islàmic. En origen foren els països que configuren la península d’Aràbia i que a partir de la formació de la Lliga Àrab (1945), és un conjunt de 22 països que s’estenen per tres grans zones geogràfiques: el Maixreq, el Magrib i la conca del Nil. També inclou Djibuti, Somàlia i les illes Comores

Per tal com els àrabs constitueixen només una part del món islàmic, els conceptes de musulmà i àrab no són intercanviables ni equivalents. Musulmà fa referència a tot aquell qui creu i practica l’islam (amb minúscula), que és la religió revelada per Al·là al profeta Mahoma, mentre que àrab s’empra per a designar els habitants dels països àrabs. A més, hi ha un petit percentatge d’àrabs que no són musulmans, sinó cristians maronites, ortodoxos, etc.

L’umma[1] és la comunitat de creients del l’islam. Comprèn a tots aquells que professen la religió islàmica, independentment de la seva nacionalitat, origen, sexe o condició social. Per tant, no inclou als àrabs no musulmans.

La diferència dels tres conceptes és, doncs, clara. El món àrab descriu un espai geogràfic i cultural, el món islàmic és també un concepte geogràfic que comprèn els països amb una religió comuna majoritària, i l’umma descriu una comunitat social global que té en comú una mateixa creença religiosa, independentment de l’origen, llengua, raça o sexe dels seus membres. Que la llengua ideal de l’umma sigui l’àrab, en tant en quant l’àrab és la llengua de la revelació alcorànica, no implica que tots els membres de l’umma siguin àrabs o de llengua àrab. I el fet que la majoria dels musulmans visquin en una determinada zona ni implica que l’umma estigui limitada a aquestes regions. Ara, la consideració de la regió islàmica com a seu de l’umma resulta important per a determinats moviments islamistes, que defensen la reislamització de la societat i/o la adopció d’una determinada forma política (que implica un territori sobre el qual exerceix els seus poders) per a aquesta umma.

Per tant, és possible parlar d’un “món àrab” com un tot? Quins elements comporten aquesta unitat i quins els posen en dubte? O millor hauríem de parlar de “mons islàmics”? A grans trets, sí que hi ha elements que permeten que hom pugui parlar de món àrab i que forneixen un sentiment d’unitat àrab. En podem destacar els següents:
  •  Una certa homogeneïtat climàtica i geogràfica dominada pel contrast entre un clima desèrtic a les planures de l’interior i un de més humit a la franja litoral.
  • La referència a una mateixa llengua -la llengua sagrada en què fou escrit l’Alcorà-, cultura, història i, majoritàriament, a una mateixa religió.
  • La referència a una comunitat política imaginària que reforçar la relació entre religió i política.
  • L’Umma o comunitat dels creients.
  • L’aspiració a la unitat del món àrab, especialment a nivell polític (Lliga Àrab)
Però també podem trobar elements que posen en dubte aquesta pretesa unitat àrab. Per exemple, hi ha una multiplicitat d’àrees o zones culturals que comporten també multiplicitat de centres polítics i culturals, que a la vegada impliquen diversitat de llengües de cultura. Tanmateix també cal constatar la diversitat ètnica i, paradoxalment, la diversitat religiosa: l’islam és la religió dominant i majoritària del món islàmic i conforma en gran mesura el substrat cultural de tota la regió, però no és ni de bon tros la única religió de la zona. I, a més, dins de l’islam també trobem diferents corrents i divisions religioses. I finalment, a aquests elements també hi podem afegir la diversitat d’economies i desenvolupament econòmic.

En quantes zones  podem dividir el món àrab? Se solen distingir, tradicionalment, tres grans zones o regions:
  • la regió on neix el sol, el llevant, és a dir, el Maixreq, que és també d’on sorgí l’islam. En aquesta zona hem de distingir entre el Pròxim Orient o Creixent Fèrtil, les valls del Jordà i del Tigris i l’Èufrates, on la tradició situa el Paradís (en tot cas, un dels llocs on primer va aparèixer l’agricultura), i la península Aràbiga.
  • la regió on es pon el sol, el ponent o occident, el Magrib. En aquest cas hom diferencia el Petit Magrib o Magrib central, que, com el seu nom indica, inclou els tres països centrals i més poblats (Marroc, Algèria i Tunísia), del Gran Magrib, que inclou a més els països extrems i menys poblats, és a dir, Líbia, Mauritània i l’excolònia espanyola del Sàhara Occidental.
  • i, al mig, el pont entre ambdós extrems, la conca del Nil.
Recentment també se sol distingir una quarta zona en la qual s’inclouen dos països de la Banya d'Àfrica (Djibouti i Somàlia) i les illes Comores, amb pocs elements en comú amb la resta de països àrabs, tret de la religió i de la relació històrica amb la península Aràbiga.  

Fet i fet, l’estructuració dels espais geogràfics i la diversitat històrica dels estats que composen el denominat “món islàmic” ens remeten a àrees culturals extremadament diversificades des del punt de vista ètnic i de l’experiència religiosa i també des del punt de vista econòmic i de creixement. A tall d’exemple, en aquest extens territori podem trobar països musulmans molt rics (com ara Kuwait o els Emirats Àrabs Units) i d’altres que estan entre els més pobres del món (com per exemple, Bangla Desh).

Haurem de parlar doncs de diversitat de mons islàmics i per conèixer-los una mica més, partir de la premissa que assenyala Juan Goytisolo: “...La variedad de situaciones, cultures y tradiciones religiosas existentes en el ámbito del Islam es tan rica y compleja como la de la cristiandat...”[2].


[1] És important retenir el concepte d’umma. Cert islamisme radical ha dissenyat un concepte d’umma imaginari, cosmopolita, la del musulmà errant, desarrelat i en busca d’una causa.
[2] GOYTISOLO, Juan: “Oriente y Occidente como espacios mentales”. EL PAIS (08/01/2010)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada