Seguidors

diumenge, 22 de gener de 2017

L’ISLAM (2): ELS PILARS BÀSICS I LA UNICITAT DE DÉU



L'islam presenta tot un seguit de valors religiosos i morals que forneixen una visió del món i de l'home, una Weltanshauung pròpia. Així, tots els musulmans comparteixen un seguit d’obligacions, de caràcter social i religiós, que és coneixen com a pilars bàsics (“arkan”) en els quals es poden reconèixer. Són els següents:

1) La professió de fe (xahada). És la declaració i professió de fe en un únic Déu: (“No hi ha més Déu que Al·là i Mahoma és el seu profeta”). És el únic dogma de l’islam: creure en la unicitat de Déu. La professió de fe porta implícita l’acceptació de tots els altres preceptes l’islam, a més dels Llibres Sagrats, els profetes, els àngels i el Judici Final. La creença sincera en la xahada és suficient per ser considerat musulmà. La seva pronunciació en veu alta i clara davant de dos testimonis, després d'una ablució, constitueix l'únic ritual necessari per convertir-se a l'islam. Tanmateix, d'acord amb la doctrina islàmica, ella sola no conduirà el creient a la salvació; per a això és necessari complir amb les obligacions dels altres quatre pilars.
2) La pregaria (salat). Es fa cinc vegades al dia (alba, migdia, tarda, capvespre i nit), prostrant-se (descalç i damunt d’una petita estora) en direcció a la Meca després de purificar-se amb aigua (o amb sorra neta al desert). Ve precedida d’una crida preceptiva a la pregària que fa des del minaret el muetzí. Els divendres l’oració és en comú a la mesquita i al matí l’imam o un ulema dirigeix un sermó als fidels.
3) El dejuni (sawm) del Ramadà (el novè mes lunar) implica no ingerir cap aliment (sòlid o líquid, inclosa l’aigua) ni fumar ni tenir relacions sexuals fins que es pon el Sol. Estan dispensats els malalts, els nens i els viatgers.
4) La peregrinació a la Meca (hajj). Com a mínim, tot musulmà ha de viatjar-hi un cop a la vida si disposa de prou recursos econòmics. Un cop arribats a la Meca els peregrins realitzen tot un seguit de cerimònies que s’inspiren en la darrera peregrinació del Profeta l’any 632.
5) L’almoina (zakat). És una de les obligacions de tot musulmà. L’islam és una religió per a aquest món. No ordena coses impossibles o només per a una minoria de selectes. El precepte de l’almoina és assumible per a tota persona amb una mica de capacitat econòmica. Literalment, zakat significa “purificació”. El fidel és purificat mitjançant l’almoina que s’entrega al final del ramadà, normalment a les mesquites. Segons Jaume Flaquer: “... Es destina a la propagació de l’islam i a les necessitats dels pobres. Aquí l’almoina no és simple caritat, ni quelcom que depengui de l’estat de generositat del creient. És obligatòria perquè és justa. El musulmà va essent educat en la generositat i en la desidolatrització dels diners, per molt que els països del Golf semblin contradir aquest fet. A més, l’islam tradicional tenia estructurada una recaptació d’impostos a partir d’un tant per cent sobre els beneficis econòmics del musulmà durant l’any...”[1]. Més que una almoina, doncs, és una mena de sistema de solidaritat econòmica destinat a ajudar els pobres de la comunitat o a finançar determinades empreses d’interès col·lectiu.
També hi ha qui considera que el gihad és el sisè arkan o pilar de l’islam. En parlarem en un altre comentari.
Fet i fet, les fonts teològiques de l’islam en les quals es fonamenten aquests pilars bàsics són:
  •       L’Alcorà, que significa “recitació”, és el llibre sagrat dels musulmans. Després de la mort del Profeta (Mahoma), el conjunt de les revelacions que havia predicat fou recollit pels seus deixebles i classificat en 114 capítols (sures) i cadascun dividit en versicles (aleies).[2]
  •        La Sunna: conjunt d’hadits considerats autèntics pels juristes. Té caràcter normatiu i complementa l’Alcorà en afers jurídics. És considerada como una font de dret i s’ha convertit en una referència de conducta i d’acció social, religiosa i política per als musulmans. Els hadits són relats breus sobre la vida i les determinacions preses per Mahoma, atribuïts a contemporanis del Profeta i transmesos oralment fins a la seva posada per escrit dos o tres segles més tard.

La unicitat de Déu
El dogma de l’islam, doncs, es fonamenta en un: en la unicitat de Déu, és a dir, en creure en un sol i únic Déu. D’aquest se’n desprenen dos més: creure en la revelació de Déu a través dels seus enviats i profetes i dels llibres revelats, i creure en la Creació i en el Judici Final. Ras i curt, la unitat de Déu és el moll de l’ós de l’islam.
Per tant, per a un musulmà el gran pecat és justament negar el misteri de la unicitat de Déu. És el pecat de “xirk”, d’associar alguna cosa ó algú a Déu. És un concepte que no està exempt de polèmica, doncs pot ser utilitzat per rebutjar el politeisme, però també per acusar qualsevol que pretengui comparar-se d’alguna manera amb Déu (i aquí podem incloure polítics, intel·lectuals, militars, monarques, etc.) que no volen –o hom els acusa de no voler- sotmetre’s a la voluntat de Déu. El “xirk”, “l’associació d’algú amb Déu”, doncs, és la pitjor forma d’incredulitat. És, de fet, el pecat per antonomàsia, que converteix un creient en infidel (kafir).
Tanmateix, el Déu únic i absolut, creador de l’univers, no és una divinitat ociosa que es retira un cop completada la Creació. Tot el contrari, la imatge de Déu en l’islam és el d’una divinitat creadora i re-creadora, sostenidora en tot moment de l’univers. Si els relats de la Bíblia semblen estar interessats en el començament de la creació, l’Alcorà per contra sembla estar centrat en la idea de la continuïtat i persistència de la creació, del poder creador de Déu en l’actualitat. Contràriament a la Bíblia, l’Alcorà no menciona cap dia de descans diví. Al contrari, Déu no coneix el cansament ni la son (Alcorà 2:255). D’altra banda, Déu no és tampoc presentat com un Déu llunyà perquè la noció de Déu a l’islam supera la noció d’espai i temps.

Aquesta íntima convicció de l’existència de Déu –fet cultural, evidentment, però que els musulmans perceben com a natural, i això no ho hauríem tampoc d’oblidar- explica per què és tan difícil realitzar una secularització de la societat tan avançada com la que existeix a Europa, per què han fracassat alguns d’aquests intents i per què els moviments de renaixement i renovació islàmics estan guanyant terreny, ja que no han de començar explicant l’existència de Déu, que és percebuda per la majoria de la població com un fet absolutament natural.

Cal retenir doncs aquesta idea de la íntima convicció de l’existència de Déu i la impossibilitat de realitzar una secularització de la societat perquè pot ser que siguin unes de les múltiples claus per entendre l’islam.

Tot amb tot, a l’islam, la religió comprèn els nostres conceptes de religió i política: és una regla de vida, una llei. El principi de la unicitat de Déu no és solament aplicat en la seva dimensió espiritual i religiosa, sinó també en l’esfera material i temporal (societat i política). Per aquest motiu, la figura del jurista, expert en lleis fetes per (i per als) homes, és inconcebible sense la seva faceta d’expert en dret islàmic. A diferència d’Occident, són figures inseparables, funcions indissolubles. La separació entre allò espiritual i allò material no té sentit a l’islam tradicional on la Xara o Llei islàmica fonamentada en l’Alcorà i en la Sunna regula alhora el comportament religiós i l’ordenament polític i social.


[1] FLAQUER, Jaume: ISLAM. Lamitja lluna…creixent. Edita Cristianisme i Justicia. Barcelona. Gener 2016. ISBN: 978-84-9730-370-5 - ISSN: 0214-6495 - ISSN (virtual): 2014-6574. Material en PDF.
[2] Sobre l’Alcorà els experts consideren que una de les millors traduccions en català és la de Míkel de Epalza. L’Alcorà. Barcelona : Proa, 2001 (A tot vent ; 393).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada