L’islam no ha estat ni és una religió monolítica,
superficial, ritualista i estàtica. Moltes de les discussions, controvèrsies i
disputes que han tingut lloc i tenen en el seu si és desconeguda per a molta
gent d’Occident. Com el cristianisme, a més de diferents espiritualitats i
corrents de pensament, té divisions doctrinals prou importants per a
escindir-lo en diverses confessions. N’hi ha tres de principals (se solen designar
com a “branques”) i són: el sunnisme, el xiisme i el kharigisme (o ibadisme).
El sunnisme
En l’antiguitat els sunnites defensaven la
pertinença dels califes a la tribu dels quraixites. Creien i
creuen que, tret del Profeta, l’autoritat religiosa no recau ni es concentra en
cap persona concreta sinó en l’Alcorà i en la seva interpretació “comunitària”
mitjançant el treball secular de teòlegs i juristes. Per aquest motiu, es
defineixen a si mateixos com la gent de la “tradició” i del “consens” o bé de
la “comunitat”.
A diferència del que pensa el xiisme, el sunnisme
considera que l’Alcorà no necessita cap clau interpretativa i que, per tant, no
cal cap jerarquia religiosa especialitzada per a conservar el coneixement de la
interpretació de la veritat revelada. Per a ells, els fonaments de la Llei són
l’Alcorà, la Sunna i el Fiqh - dret
canònic musulmà interpretat i definit pels alfaquins-. El
desenvolupament del Fiqh ha estat dut a terme de manera que no permet
una codificació en el sentit modern del terme, fet que explica la importància
que prenen en el sunnisme les escoles jurídiques.
El sunnisme engloba actualment entre el 85 i el 90%
dels musulmans i, geogràficament, tots els països musulmans africans són
sunnites i també ho són la majoria dels asiàtics, excepte l’Iran, Bahrein, el
Líban -que són de majoria xiïta- i països com el Iemen, l’Oman, l’Iraq,
l’Afganistan i el Pakistan -que tenen importants minories.
El xiisme.
En l'antiguitat consideraven que els califes havien
de ser descendents o membres de la família del Profeta. Per a ells, el califa (Imam) ha de ser escollit entre els descendents
directes de Fàtima, la filla del
Profeta, i el seu espòs Alí, a qui Mahoma va fer dipositari
del “sentit ocult” de l’Alcorà. És per aquest motiu que no reconeixen els
primers califes ni la successió sunnita posterior a Alí. Després del gendre de
Mahoma, Alí, els xiïtes veneren una relació d’Imams que, tanmateix, s’interromp
bruscament en l’Imam setè -segons la branca minoritària: ismaïlisme- o en l’Imam
dotzè –segons la branca majoritària: imamisme-. És l’Imam ocult, que retornarà a la fi dels temps
per salvar els fidels el dia del Judici Final.
El xiisme, però, no s’esgota en la polèmica
juridicopolítica de la successió. Amb el temps, el xiisme ha forjat una
doctrina pròpia que s’allunya en alguns extrems de l’altra gran branca de l’islam,
el sunnisme. El principal punt de fricció és la qüestió de l’imamat, la
naturalesa i funció de l’imam o cap de la comunitat.
Els xiïtes són majoria a l’Iran, Iraq, Bahrain, Azerbaidjan
i amb forta implantació en altres països àrabs com Emirats Àrabs Units, Aràbia Saudita,
Iemen o Kuwait. Al Pakistan o a l’Afganistan també podem trobar un bon nombre
de creients xiïtes. A altres països
àrabs trobem també algunes concentracions de xiïtes, com ara la regió al sud de
Sidó i la vall de la Bekaa, al Líban, o les afores de Damasc (al voltant del
santuari de Sayyida Zainab, per exemple) a Síria.
Les
característiques del xiisme han afavorit, d'una banda, l’aparició d’un
islam més espiritual, més intern (hom veu en el xiisme una de les fonts del sufisme,
o mística musulmana); i, d'altra banda, el xiisme està en l’origen de tot un
seguit de moviments i sectes de mot variada naturalesa: des de moviments
escatològics i messiànics a sectes titllades d’herètiques i noves religions amb
vocació universal.
Cal recordar també que el xiisme és la confessió que ha
aconseguit la primera gran revolució, genuïnament, islamista del món: la de la República Islàmica d’Iran, l’any 1979.
El kharigisme.
La tercera branca de l’islam és el kharigisme, que des del segle XIX és coneguda com a ibadisme. Els kharigites creuen que tot bon musulmà pot ser
Imam (califa) i, per tant, no cal que es pertanyi ni a la tribu dels quraixites
ni a la família del Profeta.
En el terreny moral són molt estrictes i rígids. Per
als kharigites, la realització d’un pecat important suposa l’expulsió del
pecador de la comunitat, el qual esdevé automàticament kafir, és a dir, infidel. La mera professió de fe no és
suficient per esdevenir o continuar essent musulmà. Els kharigites afirmen
també la necessitat de realitzar obres pietoses i una vida de rectitud per tal d’aspirar
a la salvació.
En altres àmbits de la fe musulmana, els kharigites
també s’oposen a moltes de les creences de l’islam sunnita. Així, consideren
que l’Alcorà és un llibre creat, neguen la visió de Déu del paradís i interpreten
al·legòricament molts dels passatges antropomorfistes de l’Alcorà i moltes
prediccions escatològiques, i neguen la possibilitat d’intermediació dels homes
o dels profetes, fins i tot Mahoma, per tal de salvar un pecador de la pena de
l’infern.
Avui, però, són força minoritaris. En destaca un petit
grup, anomenat en l'actualitat com ibadites. Els ibadites no són tan
extremistes com altres grups kharigites: no consideren infidels els altres
musulmans, i per tant es poden casar amb ells. Els ibadites es troben refugiats
al desert del sud de l'Aràbia i alguns oasis del desert del Sàhara i a les grans
ciutats d’aquests països, fruit de l’emigració rural. Els ibadites són majoria
a les regions interiors d’Oman, regió poblada per kharigites ja des de l’època
del califat abbàssida.
L’islam místic: el sufisme i les confraries
Tot i que situat en un pla diferent de les tres
branques que hem comentat, cal que no oblidem els moviments místics de l’islam:
el sufisme i les confraries.
Segons Paul Balta: “...El sufismo es fruto de la contradicción entre
la práctica religiosa (oraciones, ayunos, vigilias nocturnas, etc.) y la
austeridad de vida de la comunidad musulmana de los primeros años en Medina y
el enriquecimiento de la que hacían gala algunos musulmanes tras las conquistas
que provocaron la expansión del islam:
Paralelamente al islam oficial y formalista, sobre todo el de los suníes, se ha desarrollado "otro" Islam, un Islam popular que establece entre el hombre y Dios unas relaciones más afectivas. Se trata del islam del sufismo (misticismo) y los sufíes (de la palabra árabe que designa la lana con que se tejía la ropa modesta y basta de los ascetas; término, según otros, que expresa la pureza, de “quien ha sido purificado”) y de las cofradías, las turuq (singular: tariqa)..."[1].
Paralelamente al islam oficial y formalista, sobre todo el de los suníes, se ha desarrollado "otro" Islam, un Islam popular que establece entre el hombre y Dios unas relaciones más afectivas. Se trata del islam del sufismo (misticismo) y los sufíes (de la palabra árabe que designa la lana con que se tejía la ropa modesta y basta de los ascetas; término, según otros, que expresa la pureza, de “quien ha sido purificado”) y de las cofradías, las turuq (singular: tariqa)..."[1].
El
terme “sufí” deriva, com hem dit, del mot àrab “suf” (llana). El sufí és doncs el musulmà vestit de llana, símbol de la humilitat i la pobresa. I el terme “sufisme”, deriva del terme àrab “tasawwuf” que designa el
moviment espiritual sortit de dues necessitats: la necessitat de Déu i la de la
comunió amb els altres creients.[2]
Per a Jaume Flaquer: “...De
vegades anomenat “mística de l’islam”, el sufisme és una espiritualitat
esotèrica que neix en la cruïlla de camins entre els mons islàmic, persa,
cristià i hel·lènic neoplatònic...”[3].
Així, en la generació del Profeta i les immediatament
posteriors, el recolliment espiritual es traduí en pràctiques individuals dutes
a terme a imitació dels ascetes d’altres religions. Després, entre mitjan segle
VIII i mitjan segle XI, el rebuig de la vida fàcil que proporcionava la riquesa
obtinguda amb les conquestes cristal·litzà en una producció teòrica i intel·lectual
de denúncia i en un moviment místic de purificació espiritual, especialment al
voltant de la denominada escola de Bagdad.
És, doncs, un moviment dintre de
l’islam, de caràcter místic i molt sovint considerat heterodox pel mateix islam
precisament per les seves influències cristianes, perses, gregues i hindús.
Sorgeix com un moviment ascètic que rebutja i denuncia l’enriquiment que
proporciona l’expansió de l’islam. Per tant, és d’un tarannà més popular. Els
sufís insisteixen en la unicitat de Déu i practiquen el recolliment espiritual,
com a forma de submissió a Déu i camí de fusió amb ell. I demanen als seus
seguidors que es posin sota la tutela d’un mestre espiritual (xeic) posseïdor
del coneixement d’allò ocult perquè els guiï en el seu camí d’ascensió
espiritual.
Per altra banda, a la fi del segle XI apareixen les
primeres confraries, les quals desenvolupen pràctiques de pietat popular
seguint les ensenyances o la vida d’un personatge a qui acostumen a venerar com
un sant després de la seva mort amb romeries a la seva tomba. Tenen per costum
també de reunir-se per a pregar segons determinades pràctiques: mentre un
membre canta un poema religiós, lentament i amb llargues pauses, la resta de
confrares, dempeus i amb els peus nus, es balancegen al ritme del recitat
d’alguna expressió que fa referència a la presència viva de Déu. Al segle XIX,
el moviment de les confraries conegué una profunda renovació i fins i tot
n’aparegueren de noves, especialment a l’Àfrica.
[1] BALTA, Paul: El islam. Salvat Editores, S.A. Barcelona. 1995. Pàg. 42.
[3] FLAQUER, Jaume: ISLAM. La mitja lluna…creixent. Edita Cristianisme i Justicia. Barcelona.
Gener 2016. ISBN: 978-84-9730-370-5 - ISSN: 0214-6495
- ISSN (virtual): 2014-6574. Material en PDF.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada