Pels xiïtes, Alí va ser el primer imam; el mot “xia” significa “...conjunto de adeptos o seguidores de una
causa...”[1] i per això
“xia d’Alí” significa el "partit d'Alí" o
"facció d'Alí"). Pels xiïtes, Alí, hauria d'haver estat el primer
successor per dret de Muhàmmad. Per tant rebutgen la legitimitat dels primers "califes
ortodoxes o Ben Guiats" i només accepten com a
guies religiosos els qui consideren descendents de la família del Profeta (Ahl al-Bayt) a partir de la seva filla Fàtima az-Zahra i del seu cosí Alí ibn Abi-Tàlib, marit de Fàtima
i gendre de Mohàmmad, el Profeta. Aquests descendents són els imams, als quals s'atribueix una autoritat política i espiritual especial
sobre la comunitat.
Alí és així la segona figura més important rere el Profeta i és percebut
com "l'home perfecte", de la mateixa manera que Muhàmmad.
Se'l considera lliure d'error i de pecat i triat per Déu per a ser el primer imam. Segons el xiisme,
el Profeta hauria suggerit diverses vegades que Alí fos el cap dels
musulmans després de la seva mort i aquest no només hauria dirigit amb justícia
la comunitat sinó que també hauria interpretat el significat esotèric que pels xiïtes conté l'Alcorà.
Tanmateix, en tant que
musulmans, els xiïtes reconeixen els cinc pilars de l’islam: la professió de fe
(xahada), la pregària (salat), l’almoina (zakat), el
dejuni (sawm) i el pelegrinatge (hajj). Però també tenen certes
especificitats doctrinals relacionades amb l’Imamat, el sentit ocult de l’Alcorà i el clergat, absents en el sunnisme.
La figura de l’Imam, en aquest cas, es refereix
al cap suprem de la comunitat (equivalent al califa) i no al sentit habitual de
guia o director de pregària d'una mesquita,
i és considerat com a infal·lible. Segons la creença general de l'islam, Déu va
enviar els profetes per guiar l'home cap a Ell i la mort de Muhàmmad va
posar fi al cicle profètic. Pels xiïtes, però, ja que no hi ha profetes, és
necessari un garant espiritual de la conducta humana, que sigui alhora la prova
de la veracitat de la religió i el guia de la comunitat: aquesta figura és
l'encarnada per l'Imam. Aquest ha de reunir una sèrie de característiques que
el facin ser l'home més perfecte del seu temps: versat en la religió, just i
desproveït de defectes. A més, es considera que té certes qualitats
sobrenaturals atorgades pel Profeta a través de l'Imam precedent. Ha de ser
igualment descendent directe de Muhàmmad (Hussayn,
el primer imam, era fill d'Alí i d'una de les filles del Profeta, Fàtima).
Aquesta darrera reivindicació, que en el seu origen tenia un caràcter polític,
va adquirir amb el temps una important dimensió teològica: l'Imamat encarna
a la vegada els poders espiritual i terrenal.
Diferències amb el sunnisme
Tanmateix, si el sunnisme
considera que l’Alcorà no necessita cap clau interpretativa –perquè per a ells
el text no te un contingut esotèric o gnòstic- i que, per tant, no cal cap jerarquia
religiosa especialitzada per a conservar el coneixement de la interpretació de
la veritat revelada, el xiisme creu que si hi ha missatge esotèric que oculta coneixements que només poden
interpretar certs iniciats. I en particular, l’Imam, investit d’aquest carisma
que traspassa al seu successor i que garanteix la continuïtat de la comunitat i
l’esperança de la victòria final i escatològica de la justícia. Tanmateix, hi
ha faccions xiïtes que sostenen que aquest missatge esotèric és alhora la
metàfora d'un tercer missatge, més ocult encara, i així fins a set nivells de
significat. El missatge últim, en qualsevol cas, és conegut només per l'imam.
Com que existeix un missatge
invisible i que qui el coneix segueix viu, però està ocult, és necessari un cos
d'intèrprets capaços de copsar els signes enviats per l'imam des de la seva
ocultació: el clergat. D'altra
banda, com que el guia espiritual segueix viu, la doctrina no està completament
tancada. Els intèrprets són els ulemes, més sovint anomenats mul·làs, organitzats jeràrquicament segons el seu grau d'iniciació.
Tot amb tot, segons Luz Gómez, aquestes diferenciacions
respecte al sunnisme han comportat un major dinamisme doctrinal del xiisme:
“... Frente al ideal estático de la
sunna, destaca el dinamismo doctrinal de la chía, cuya clase jurisprudencial se
ha ocupado de guiar en materias espirituales y terrenales a la comunidad a
través de un esfuerzo interpretativo de las fuentes (ichtihad) sostenido a
través de los siglos...”[2].
Relacionats amb aquests
aspectes, els xiïtes també tenen especificitats rituals, tal com assenyala Luz
Gómez: “...la veneración chií a sus
imames y personajes santos, con frecuencia muertos en circunstancias violentas
en defensa de su credo, ha redundado en el culto a la muerte y el martirio como
formas de realización del creyente...”[3].
Simbologia xiïta
La mort i el martiri ocupen, doncs, un espai central en la cosmovisió xiïta. Així també ho
assenyala August Richard Norton: “...La sang és un aspecte important dels rituals per a molts –la qual cosa
no vol dir que ho siguin per a tothom- dels qui participen en les
commemoracions de l’Aixura a Nabatiyya (Líban). [...] Hom anomena de vegades
aquest ritual “haidar”, lleó, en referència [a Alí] al pare de Hussain, gendre
del Profeta, que és venerat per la seva saviesa...”[4].
La sang i el màrtir: aquest és el sentit del fet que es proclami “Tots som
Hussein” per part dels xiïtes del Líban quan celebren l’Ashura, referint-se a Hussayn (fill
d’Alí i un dels màrtirs del xiisme de tots els temps), i un signe del que esdevindrà als seus
seguidors.
El conflicte entre xiïtes i
sunnites
Amb
tot, la translació d’aquestes especificitats i ritualitzacions en l'actualitat
no deixen d’estar conformats d’una càrrega ideològica determinada pels grups
xiïtes dels diferents països musulmans. Més que aspectes religiosos (que també
hi són), hi ha un componen polític per aconseguir el màxim d’adeptes i per
assenyalar a Israel i als USA com a portadors del mal. Però tampoc hem
d’oblidar que també hi ha un conflicte, cada cop més violent, entre comunitats:
entre xiïtes i sunnites. De fet, en els conflictes en curs dins de l’Orient
Mitjà, un d’ells i de cabdal és aquest. Tal com assenyala Fred Halliday:
“...los orígenes del conflicto - y del conflicto árabe-iraní desde un punto
de vista más general- no descansan en una antigua hostilidad y motivo de
agravio, sino en la historia moderna de la región, en particular en el modo y
circunstancia en que dos revoluciones de igual signo, la de Iraq en 1958 y la
de Irán en 1979, suscitaron rivalidad e inseguridad entre países y pueblos de
tal forma que desembocaron en la guerra Irán-Iraq de 1980-1988 y posteriormente
dentro del mismo Iraq, a partir del 2003....”[5].
A partir d’aquí, podríem
començar a valorar que l’islam no està en conflicte amb Occident. Sunnisme i
xiisme, com a branques més importants de l’islam, mantenen una lluita que ve de
lluny, però que s’enquista en el nostre present. Cerquen la seva preponderància
en tots els àmbits i molt probablement també la seva identitat. Nosaltres ja vam tenir les nostres guerres de religió a Europa entre catòlics i protestants... i també seguim buscant la nostra identitat.
[1] GOMEZ GARCIA, L. (2009): , “Chía”. A Diccionario de islam
e islamismo. Madrid, Espasa, pp. 61-64
[2] Ibídem
[3] Ibídem
[4] NORTON, August R.: Hezbollah : a short history. Princeton : Princeton University Press, 2007. Pag.
47-68.
[5] HALLIDAY, F.: “Suníes, chiíes y
“trotskistas del islam”. Traducción: José María Puig de la Bellacasa
(LA VANGUARDIA, 19/02/07).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada