El concepte de gihad és de
constant i rabiosa actualitat. Molt sovint no és del tot conegut per la
població del món occidental i a voltes està mal utilitzada pels mitjans de
comunicació[1]. Tanmateix, perquè també té una pluralitat
de sentits els quals, tant tenen a veure amb l’individu com amb la
col·lectivitat, amb continguts tant espirituals com sociopolítics. Val a dir
que, alhora, també és un concepte complicat donat que hi ha una forta diversitat
interpretativa i que cap figura de la jerarquia religiosa islàmica explicita el
seu significat i sentit concret. Tot plegat, fa que el terme s’associï al terrorisme islamista. Però què
és realment el gihad? Com cal interpretar-lo?
La majoria d’estudiosos del
concepte, musulmans o no, estan d’acord en el fet que gihad, dins el context de l’islam clàssic,
significa literalment “esforç”. I a la vegada
distingeixen dues formes d’esforç o de gihad, fet que el públic en general, ens
atrevim a dir, només en coneix la relacionada amb l’acció bèl·lica.
Així,
hi ha el gihad gran, que fa referència a la tenacitat per vèncer les passions interiors i
les temptacions del món. En aquest sentit, l’intel·lectual musulmà Tariq Ramadan ho
defineix com la constant lluita interior de l’home –per tant, personal i
espiritual- en la cerca de l’equilibri
entre el bé i el mal: “... Él hombre
lucha diariamente contra las fuerzas más negativas de su ser. Ese esfuerzo y
lucha contra sus inclinaciones internas es la traducción (literal y figurada)
más apropiada para la palabra “yihad”...”[2].
Tot i així, com bé apunta
Luz
Gomez, arabista i
especialista en estudis àrabs, el gihad també és un afany per a “...instaurar en la tierra la palabra de Dios, el islam,
combatiendo si es preciso...”[3]: és el que es coneix com a gihad
petit. Amb tot, per Tariq Ramadan, des d’un plantejament del musulmà que
viu a Europa, intenta apaivagar aquesta vessant quan ens diu que: “...En el mensaje del Islam, todo llama a la
paz y la coexistencia entre los hombres y las naciones…”[4]. Per a l’historiador Diego Melo, els dos gihads poden categoritzar-se
com: “...En la doctrina islámica, el mundo se divide en dos ámbitos
antagónicos: la casa del Islam ―Dar al Islam―, que es donde habita la Umma ―la
comunidad organizada política y religiosamente― que se rige por la Shari'a y
que es gobernada por príncipes musulmanes. La otra, […], es la denominada Casa
de la Guerra ―Dar al Harb―, espacio donde debe llevarse a cabo la conversión de
todos los infieles que en ella habitan. Es allí donde se manifiesta una labor
expansiva pero justificada en la defensa de la religión y es allí, también,
donde aparece la dimensión física del Yihad…”[5].
Segons
l’historiador Diego Melo, el gihad petit, s’ha d’emmarcar en el
context de l’inici de l’expansió de l’islam al segle VII i implica la lluita o
guerra legal per defensar i instaurar l’islam al món, però no de forma violenta
ni indiscriminada, sinó tot el contrari, només si aquest es troba en situació
d’amenaça o perill. Així s’expressa la Sura II, aleia 190 de l’Alcorà: “...Combatid por Dios contra quienes combaten contra vosotros,
pero no os excedáis, Dios no ama a quienes se
excedent...”[6].
Fet i fet, doncs, el gihad és
un deure individual o col·lectiu? Diego Melo proposa revisar el concepte
clàssic de gihad, aquell que es va desenvolupar entre els segles VIII i XIII i
que, Sufyan-al-Thawri, erudit i jurista, va definir
l’any 713 com “...el esfuerzo en el camino de Dios...”[7].
Així, analitzant l’obligació de qui ha de participar en el gihad, quin és el
seu àmbit d’acció i quins aspectes s’involucren, el professor Melo
planteja que el gihad és un deure col·lectiu que pren força i es consolida amb
l’adveniment dels turcs, la fi de les peregrinacions a Terra Santa i el
desenvolupament de les croades, és a dir, una vegada superada l’Edat Mitjana.
És aleshores quan s’inicia el distanciament entre occident i l’orient musulmà.
Amb tot, Shmuel Bar,
israelià, i des de la perspectiva de l’analista en seguretat nacional, ens
recorda a Las fuentes religiosas del terrorismo islàmico, que els
pitjors i més sanguinaris atacs terroristes recents han estat perpetrats en nom
de l’islam. Per tant, es planteja la necessitat de tenir una estratègia per
combatre el terrorisme. Per a ell, a banda de motivacions socials i
econòmiques, que van néixer a l'Índia i al món àrab en època de domini
britànic, hi ha una motivació política (i ideològica) dels líders terroristes.
Per a Bar: “...tratar en exclusiva el
terrorismo islámico como la consecuencia de factores políticos y
socioeconómicos no haría justicia a la significación de la cultura religiosa en
la cual se arraiga y se consolida este fenómeno...”[8].
I en aquesta motivació politico-ideològica, el factor religiós, com a
cosmovisió del món i de l’home és determinant. Considera, doncs, que sobre el
deure del gihad: “...- si se toma
seriamente - sería un imperativo religioso como los otros cinco pilares del
Islam (la declaración de la creencia o shahadah, rezo, ayuno, caridad, y hajj).
Se convierte en pilar de hecho (y para alguno, un pilar “de iure”) y así
un musulmán que no lo cumpliese tendría como recompensa el infierno...”[9].
Fet i fet, per a ell: “...La política de
radicalización del islamismo ha creado una mentalidad de “bello ergo sum”
(combato luego existo), así que los líderes islamistas están en una necesidad
constante de proclamar el yihad para mantener su liderazgo. Los ataques a los
Estados Unidos dieron a luz a una segunda oleada de muyahidin [combatientes en
el yihad] que deseaban emular a sus héroes...”[10]
Comptat i debatut, certament
la nostra visió occidental de l’islam va canviar 11-S de 2001. La distorsió del
mot gihad i el seu abús malèfic va arribar juntament amb el fanatisme, el
radicalisme i el fonamentalisme. Els terroristes, dirigits per Osama Bin
Laden, creien que l’islam estava seriosament amenaçat.
L’aparició d’Estat Islàmic no ha fet altra cosa que
agreujar aquesta visió. Tot plegat s’ha retrocedit a l’època de les Croades i es contribueix a pensar en l’ideal de l’infidel que lluità només en nom de la
seva fe i amb l’espasa a la mà o la bomba enganxada al pit.
Ras i curt, el gihad és un
concepte controvertit i que admet múltiples lectures i interpretacions. Potser
els que primer haurien d’aclarir-ho definitivament són els mateixos musulmans.
Però a banda de les creences religioses, no podem oblidar com s’apliquen i es
porten a la pràctica. La idea de l’esforç personal el signaria qualsevol ésser
humà. Però si aquest esforç esdevé acte terrorista ja no té cap sentit d’espiritualitat
individual.
[1] Fins i tot en l'àmbit ortogràfic hi ha un cert confusionisme. Recordem el que ens diu el
TERMCAT:
“...El terme normatiu recollit en el
diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans és gihad. Es tracta de l’adaptació al català del terme
àrab جهاد ,
‘esforç’, ‘lluita’. Igual que en àrab, en català en fem un substantiu masculí. Es
tracta d’un terme que es pot referir a dos conceptes: d’una banda, l’esforç de
superació i de resistència que fan els musulmans contra el mal, tant en l’àmbit
individual com dins de la comunitat; i de l’altra, la guerra encaminada a
l’expansió i a la defensa de l’islam...”
[2] RAMADAN, T.: Islam, Occidente y los desafíos de la
modernidad. La llamada al Yihad. Leicester: La fundación islámica, 2001,
pàgs. 59-69. Material en PDF
[3] GOMEZ GARCIA, L. (2009). Diccionario de islam e islamismo. Madrid: Ed. Espasa. Sv “Yihad”, pàgs.
361-365. Material en Word.
[4] RAMADAN, T.: Islam, Occidente y los desafíos de la
modernidad. La llamada al Yihad. Leicester: La fundación islámica, 2001,
pàgs. 59-69. Material en PDF
[5] MELO, D.: “El concepto Yihad en el Islam clásico y sus etapas de aplicación”
[en línia] en Temas Medievales, v. 13, nº 1, ene-dic. 2005. Disponible a:
[6] Ibídem.
[7] Ibídem.
[8] BAR, S.: “The Religious Sources of
Islamic Terrorism” a Policy Review, Jun/Jul 2004, 123, pàgs 27-37. Material en PDF.
[9] Ibídem.
[10] Ibídem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada