LA POSTMODERNITAT (IV) - Déu ha mort, Marx també i jo mateix no em trobo gaire bé

“...Durant el revolucionari Maig del 68 francès, un jove de París va aconseguir sintetitzar una complexa actitud vers el món en una única frase, que va pintar a la paret d’un edifici: "Déu ha mort, Marx també i jo mateix no em trobo gaire bé”. La postmodernitat representa aquest esperit: sorgeix com una reacció davant el fracàs del projecte modern, que proposava un món de metes que donés sentit a la vida. Autors com Jean-François Lyotard o Jean Baudrillard es troben entre els principals teòrics d’aquest fenomen cultural i filosòfic, que sorgeix durant la segona meitat del segle XX. La postmodernitat es fonamenta en la negació de moltes de les característiques de la modernitat: s’abandonen la vocació de transcendir o de ser universals, l’existència d’un destí personal i col·lectiu o la validesa de les utopies.

Com a moviment, ja no té, a diferència de la modernitat, un horitzó comú definit per als éssers humans i és escèptic vers el progrés social o científic. El pensament postmodern, per tant, deixa de buscar referents universals i una de les conseqüències més clares d’aquest fet és el desenvolupament d’una cultura que es mira a si mateixa com el seu propi ideal: si ja no creiem en paradigmes externs, quin és el model, sinó nosaltres mateixes? La cerca de plaer immediat, el culte al cos, la desconfiança vers els grans relats polítics o la idealització de l’alliberament personal són algunes de les característiques sociològiques que deriven d’aquesta cultura intrínsecament narcisista...”

Aquest és un fragment de l’excel·lent i aclaridor article, Postmodernitat:el final de les ideologies?, de Víctor Alonso Berbel, publicat tot just avui fa quatre anys (26-5-2014), a Directa. No faré cap comentari perquè estic d’acord amb tot el que comenta. Només us el recomano.