"L’EXPANSIÓ BAIXMEDIEVAL"
HISTÒRIA DE CATALUNYA. Volum III
HISTÒRIA DE CATALUNYA. Volum III
HISTÒRIA CATALUNYA (SEGLES XIII i XIV)
Edicions 62 / Pàgines: 492 / ISBN: 84-297-2784-1
/ 1ª Edició: maig 1988.
La Història
de Catalunya, publicada per Edicions 62 entre 1987 i 2003, és, sense cap
mena de dubte, una de les obres de referència sobre la història del nostre
país. Dirigida per Pierre
Vilar, consta de deu volums, que comprenen les etapes que van des dels
primers pobladors fins als anys vuitanta del segle XX[i].
Cada període està redactat per diferents especialistes i tots amb pròleg de
Pierre Vilar.
Precisament, una de
les parts fonamentals de tota l’obra són les introduccions fetes per Pierre
Vilar. L’historiador identifica i planteja les problemàtiques de cada període.
Tanmateix assenyala llacunes i qüestions a resoldre. A partir de les seves
premisses, els autors de cada volum resolen els interrogants establerts per
Vilar.
En el cas de L’expansió baixmedieval, Carme Batlle
analitza aquest període, dels segles XIII i XIV. Aquesta etapa es caracteritza
per una expansió i una crisi i davallada (militar, política, econòmica i
demogràfica) que Catalunya va experimentar amb molta més intensitat que molts
dels seus veïns.
L’EXPANSIÓ
Així, Carme Batlle comença la seva obra amb
el període de l'expansió, que abasta més d’un segle, des de la minoritat de Jaume I
(1208-1276) fins a la reincorporació del regne de Mallorca (1343) per part de Pere el Cerimoniós
(1319-1387).
Però aquest inici té
una petita etapa anterior de dotze anys que es tanca amb la desfeta de Muret,
desastre agreujat per la mort del rei Pere el Catòlic
(1213). Era un moment crític perquè deixava la Corona en una situació
compromesa. No solament en política exterior sinó també pel fet de recaure la
successió en un príncep de 5 anys. De fet, el príncep Jaume es trobava en
mans del vencedor del seu pare, Simó de Montfort,
però fou retornat per la decisiva intervenció del pontífex Innocenci III.
Amb el regnat de Jaume
I el Conqueridor (1208-1276), “...es
reprengué la tradició reconqueridora dels seus avantpassats interrompuda durant
el regnat del seu pare, fins al punt que [...] la Corona augmentà en un
vint-i-cinc per cent la seva superfície territorial...” (pàg. 24) i es donà
inici l’expansió. També sota la direcció de Pere el
Gran (1276-1285) i Alfons
el Franc (1285-1291), els estaments catalans van emprendre la conquesta i
el poblament de les Illes Balears i el País Valencià, amb el concurs, en aquest
cas, dels aragonesos.
En aquesta etapa de
plenitud, les tensions socials i polítiques van ser amortides pels guanys de la
prosperitat que, malgrat tot, es van repartir de manera desigual. Els estaments
i els monarques, reunits a les Corts Catalanes, van
dissenyar la política i van trobar els recursos per a dur-la a la pràctica, la
moneda va circular abundantment, la producció agrícola i industrial va assolir
uns nivells alts i el comerç mediterrani va fer de motor econòmic del conjunt.
Les institucions polítiques es perfeccionen, els mètodes mercantils milloren i
es creen noves espècies monetàries per a fer front a un intercanvi de més
abast. També l'art i la cultura escrita assoleixen unes fites de perfecció fins
aleshores desconegudes: la figura i l’obra de Ramon Llull (1232-1316) en
són un exemple.
Des d’una
perspectiva més econòmica, aquesta etapa va estar caracteritzada arreu per una
sèrie de factors encadenats: creixement de la població, creixement de la
superfície cultivada i del volum de producció, increment global del volum
d'ingressos senyorials (sostracció), tendència a la baixa de l'aportació de
cada família pagesa a aquests ingressos (tendència a la baixa de la taxa de
sostracció), explicable pel creixement ininterromput. Són també els anys del
regnat de Jaume el Just
(1267-1327), el segon fill de Pere el Gran, on la cerca de la pau en diversos
fronts ajuda a aquesta etapa de creixement.
LA
CRISI
Però l’època d’expansió i prosperitat es
va anar acabant a poc a poc. S’inicia una crisi que s’identifica amb una
depressió forta, general a l’Europa occidental a la meitat del segle XV. El
creixement ininterromput es comença a alentir en el segon decenni del segle
XIV, quan a l’augment demogràfic no li correspon un increment proporcional dels
productes alimentaris i s’arriba a l’anomenat “lo mal any primer”
(1333). Les conseqüències són les agitacions populars com la revolta de la
plaça del Blat a Barcelona. A partir d’aquesta data, l’escassetat de gra es va produir
amb freqüència, malgrat la preocupació de les autoritats municipals per
mantenir-ne un bon proveïment.
Tanmateix, altres
factors van contribuir al desencadenament de la crisi. En primer lloc, la Pesta Negra de 1348 potser
va eliminar la cinquena part de la població de la Corona i va anar seguida de
rebrots, cada cinc o deu anys, durant més d'un segle. Els països de la Corona
d'Aragó en van experimentar d'una manera desigual els efectes, però arreu
generacions senceres van resultar delmades. En segon lloc, La gran mortalitat
al camp va produir un èxode de gent d'entorns rurals cap a les ciutats, i el
camp va començar a patir la falta de mà d'obra. A les zones rurals van començar
a aparèixer el que es va conèixer com a masos rònecs, masos i terres
abandonats per la gran mortalitat i per l'exili de gent a les ciutats, que van
passar a mans dels pagesos més rics enfortint així la seva posició contra els
senyors feudals. A resultes d'això, els senyors feudals van tornar a endurir
els mals usos (abusos
senyorials), i van intentar fer pagar pels masos rònecs als pagesos que se'ls
van quedar. En tercer lloc, les dificultats del comerç mediterrani durant les
guerres amb Gènova (entre 1330 i 1336) disminuïren els intercanvis
comercials. En quart lloc, producte del
descens de la producció agrícola, els impostos sobre els productes augmentaren
perquè els senyors feudals havien perdut rendes que volien compensar. Per això
i per la falta d'oferta de productes, els preus van patir un fort augment. A
més, els mals usos, que s'havien deixat d'aplicar en èpoques de bonança, es
tornaren a endurir contra els pagesos catalans. Les males condicions de vida al
camp van portar a molts pagesos a provocar revoltes al camp, tant al camp
català com a moltes zones rurals europees generant una crisi social de
magnituds poc vistes a Europa fins al moment.
Tanmateix, durant
aquests anys del regnat de Pere el Cerimoniós (1319-1387), es configurà i
definir la Generalitat (Corts de
Montsó, 1362-1363)
La
crisi al camp
Però en aquesta crisi econòmica, social
i comercial també s’hi afegeixen i hi conflueixen una crisi social i política
tant al camp com a la ciutat.
Al camp català, la
crisi agrària i la crisi demogràfica es van sumar a l'enduriment dels mals usos,
conjunt de càrregues i obligacions suavitzades al segle XII, però que amb la
crisi els nobles van aplicar altre cop amb duresa contra els pagesos. Els remences catalans, gairebé un
terç de la pagesia catalana, eren aquells pagesos sotmesos a servitud de no
abandonar el mas ni les terres que conreaven. Per marxar del seu mas i
abandonar les terres, per alliberar-se'n, havien de pagar un impost molt elevat
que s'anomenava remença. En 1462, després de molts anys de patiment, els
remences es van alçar contra els mals usos i les difícils condicions de vida
que estaven patint. La revolució de la remença va enfrontar els pagesos de remença
catalans contra els senyors feudals. A conseqüència d'aquest enfrontament
els remences van entrar a la Guerra civil
catalana (1462-1472) fent costat al rei i en contra dels nobles.
De fet, la Guerra
civil catalana va ser un enfrontament armat entre Joan II d'Aragó i els
remences d'una part, i les institucions catalanes (Diputació del General de
Catalunya i Consell de Cent) de l'altre, per tal de tenir el control polític.
La mort de Carles de
Viana –protegit de Catalunya i enfrontat amb el seu pare Joan II- serà
l'excusa per a formalitzar l'inici d'un enfrontament que, de fet, s'anava covant des del seu predecessor Alfons el Magnànim.
Tanmateix, la guerra és el resultat d'una controvèrsia política que enfronta la
monarquia i l'oligarquia i entre l'estil absolutista i el pactisme. També és sobre
la taula la capacitat política de la Generalitat per assumir la sobirania i
governar. En començar les hostilitats, tota la societat es va veure obligada a
optar per un bàndol o altre en funció dels seus interessos i ideologies.
El 1472 es va acabar
la guerra civil, i malgrat que el rei i els pagesos al seu costat en van sortir
vencedors, els mals usos no van acabar. Els anys 1484 i 1485, els pagesos,
insatisfets amb el final de la guerra, es van tornar a alçar en la segona revolta
remença, aquest cop de manera més radical dirigits per Pere Joan Sala. Tot i
això, el 1486, Ferran
II (1452-1516), el Catòlic, mata Pere Joan Sala, i posa fi als mals usos
amb la Sentència
Arbitral de Guadalupe.
La
crisi a la ciutat
La crisi agrària i demogràfica que patia
el camp a mitjans del segle XIV i principis del XV va arribar també a les
diferents ciutats de la Corona d'Aragó. L'escassedat de productes agrícoles,
especialment del blat, va fer que el preu d'aquest pugés de forma notable, i de
retruc la resta de productes alimentaris.
Així, l'activitat
artesanal es va frenar, i com a conseqüència el comerç. A poc a poc, la misèria
va anar arribant a la ciutat, i les condicions de vida dels seus ciutadans van
empitjorar. Hi va començar a haver-hi revoltes urbanes protagonitzades pels
sectors més afectats per la crisi, i van sovintejar els atacs als calls jueus,
blanc de les ires de gran part de la població, que acostumava a acusar els
jueus de tots els seus mals.
A Barcelona, cap al
1425, després d'anys de misèria, les revoltes van augmentar, i es van formar
dos grans grups urbans enfrontats, que lluitaven pel poder del Consell de Cent
municipal, el govern de Barcelona. Per una banda hi havia el grup de la Biga, compost
pel patriciat urbà més ric de Barcelona, i que ja controlava el poder
municipal. Amb el temps, aquest grup, compost bàsicament per comerciants,
s'havia enriquit molt, i començava a tenir privilegis nobiliaris, i fins i tot
terres en propietat. D'altra banda hi havia el grup anomenat la Busca, que
aplegava el conjunt d'artesans i petits mercaders de la ciutat. Aquests tenien
una representació molt escassa al Consell de Cent, tot i que comptaven amb gran
part del suport popular de la ciutat.
La Biga, davant la
forta crisi que patia la ciutat, volia aplicar mesures lliurecanvistes, és a
dir, suprimir gran quantitat d'impostos sobre els productes importats, fet que
beneficiava els seus ingressos, ja que el motor econòmic de les seves
activitats venia de la importació de blat, teles i altres productes de luxe.
Per contra, la Busca, volia el control del poder municipal per aplicar noves
mesures proteccionistes per tal de protegir la producció local artesanal, tot
augmentant els impostos dels productes importats. A més, pretenien devaluar la
moneda per tal d'augmentar el volum d'exportacions, fet al qual s'oposava la
Biga, ja que la mesura perjudicava els seus negocis basats en la compra de
productes a l'estranger.
El 1453 Alfons el Magnànim
(1396-1458), va decidir instal·lar la Busca al capdavant del govern municipal
de Barcelona, tot anul·lant les eleccions anuals a conseller i escollint una
conselleria formada íntegrament per ciutadans de la Busca. Durant aquest govern
la Busca va aplicar totes les mesures que havia estat reivindicant, però la
difícil situació econòmica, i l'oposició perpètua de la Biga, van fer acabar
fracassant el projecte reformista de la Busca.
El 1462, amb l'inici
de la Guerra civil catalana, la Biga va recuperar el poder urbà completament.
La Busca s'alineà del costat del monarca i s'enfrontà a l'oligarquia catalana
formada tant per ciutadans urbans de la Biga com per la noblesa rural catalana.
El 1472, amb el
final de la Guerra, la Biga, tot i formar part del bàndol perdedor, va mantenir
el poder municipal. Amb les Capitulacions de
Pedralbes, la Busca, tot i ser al bàndol guanyador, no van satisfer les seves
ambicions i el corromput sistema electiu del Consell de Cent va seguir
mantenint els bigaires en el poder.
LA
DAVALLADA
Els regnats de Joan I (1350-1396)
i de Martí I
l'Humà (1396-1410) emmarquen les etapes finals de la dinastia catalana al
capdavant de la Corona d'Aragó. A la mort de Martí l'Humà, les divisions i les
indecisions de l'interregne (1410-1412) van portar al Compromís de Casp
de 1412 on Ferran
I, anomenat el d'Antequera, entronitza la dinastia castellana dels Trastàmares.
Carme Batlle
sintetitza clarament el debat historiogràfic sobre la crisi catalana i la seva
cronologia. Així, per a la historiografia nacionalista les responsabilitats es
trobaven en la dinastia dels Trastàmares, per tant en causes polítiques. En
canvi, per P.Vilar i Jaume Vicens i Vives, entre d’altres, les causes estarien
lligades a la davallada de l’economia. Tot amb tot, l’opinió de Carme Batlle és
la de la multiplicitat de factors: “...pensem
que en la valoració d’una llarga davallada o de crisis més localitzades en el temps
han d’intervenir totes les consideracions sobre els punts més diversos, no sols
el factor econòmic. En aquest cas no és possible intentar una explicació
limitada a una sola categoria de causes, com diu P.Vilar...” (pàg.289).
En aquest sentit,
Carme Batlle concreta una cronologia més definida: “...els anys centrals del segle XV ofereixen totes les possibilitats de ser
definits com els més crítics...” (pàg.289) i estableix diversos factors i
motius: “...aleshores s’esdevingueren no
solament una recessió en la producció tèxtil i un moment baix en el comerç,
sinó també agitacions socials al camp i a les ciutats, tant a Catalunya com a
Mallorca. Fou una autèntica commoció, en la qual la implicació dels monarques a
favor de remences i buscaires –era el camí marcat pels seus predecessors-
repercutí en la mateixa dinastia, qüestionada per l’oligarquia. La represa de l’activitat
industrial i la revifalla del comerç des de 1454 fins a la guerra podem
atribuir-les a les mesures proteccionistes i a la devaluació monetària
preconitzades per Barcelona governada pels buscaires...” (pàg. 289)
A
MODE DE CLOENDA
Si en la lectura d’aquesta obra de Carme
Batlle si vol trobar elements i signes d’una identitat catalana, ja clara i
definida, es poden, més o menys, concretar. Amb tot, es tracta d’un període en
el qual la catalanitat cultural i la política no es corresponien amb precisió.
Si el que es vol
descobrir és l’origen de l’estat-nació català, per a Carme Batlle: “...el triomf de la dinastia catalana i de la
burgesia mercantil havia fet del país, des del segle XIII i XIV, un esbós
precoç d’estat nació...” (pàg.453). Tot i que “...si bé l’Estat català finalitza amb els Reis Catòlics, la nació no...”
(pag.453).
Comptat i debatut
som de l'opinió de P.Vilar que quan era preguntat sobre si Catalunya era una
nació, responia: “...No, no lo creo. Lo
sé. Creerlo sería una cuestión de fe, irracional. Saberlo es el fruto del
estudio científico de una realidad histórica, social, económica..."[ii].
[i] L’octubre de 2005 es va publicar un nou volum amb el títol de Cronologia d’història de Catalunya, País
valencià i Illes Balears. Ja sense la direcció de Pierre Vilar, mort el
2003, aquesta obra és per si mateixa autònoma i complementaria dels deu volums
d’Història de Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada