Seguidors

diumenge, 22 de setembre del 2019

BATLLE, Carme




 "L’EXPANSIÓ BAIXMEDIEVAL" 
HISTÒRIA DE CATALUNYA. Volum III

HISTÒRIA CATALUNYA (SEGLES XIII i XIV)
Edicions 62 / Pàgines: 492 / ISBN: 84-297-2784-1 / 1ª Edició: maig 1988.

La Història de Catalunya, publicada per Edicions 62 entre 1987 i 2003, és, sense cap mena de dubte, una de les obres de referència sobre la història del nostre país. Dirigida per Pierre Vilar, consta de deu volums, que comprenen les etapes que van des dels primers pobladors fins als anys vuitanta del segle XX[i]. Cada període està redactat per diferents especialistes i tots amb pròleg de Pierre Vilar. 
 
Precisament, una de les parts fonamentals de tota l’obra són les introduccions fetes per Pierre Vilar. L’historiador identifica i planteja les problemàtiques de cada període. Tanmateix assenyala llacunes i qüestions a resoldre. A partir de les seves premisses, els autors de cada volum resolen els interrogants establerts per Vilar.
 
En el cas de L’expansió baixmedieval, Carme Batlle analitza aquest període, dels segles XIII i XIV. Aquesta etapa es caracteritza per una expansió i una crisi i davallada (militar, política, econòmica i demogràfica) que Catalunya va experimentar amb molta més intensitat que molts dels seus veïns.


L’EXPANSIÓ
Així, Carme Batlle comença la seva obra amb el període de l'expansió, que abasta més d’un segle, des de la minoritat de Jaume I (1208-1276) fins a la reincorporació del regne de Mallorca (1343) per part de Pere el Cerimoniós (1319-1387). 
 
Però aquest inici té una petita etapa anterior de dotze anys que es tanca amb la desfeta de Muret, desastre agreujat per la mort del rei Pere el Catòlic (1213). Era un moment crític perquè deixava la Corona en una situació compromesa. No solament en política exterior sinó també pel fet de recaure la successió en un príncep de 5 anys. De fet, el príncep Jaume es trobava en mans del vencedor del seu pare, Simó de Montfort, però fou retornat per la decisiva intervenció del pontífex Innocenci III
 
Amb el regnat de Jaume I el Conqueridor (1208-1276), “...es reprengué la tradició reconqueridora dels seus avantpassats interrompuda durant el regnat del seu pare, fins al punt que [...] la Corona augmentà en un vint-i-cinc per cent la seva superfície territorial...” (pàg. 24) i es donà inici l’expansió. També sota la direcció de Pere el Gran (1276-1285) i Alfons el Franc (1285-1291), els estaments catalans van emprendre la conquesta i el poblament de les Illes Balears i el País Valencià, amb el concurs, en aquest cas, dels aragonesos. 
 
En aquesta etapa de plenitud, les tensions socials i polítiques van ser amortides pels guanys de la prosperitat que, malgrat tot, es van repartir de manera desigual. Els estaments i els monarques, reunits a les Corts Catalanes, van dissenyar la política i van trobar els recursos per a dur-la a la pràctica, la moneda va circular abundantment, la producció agrícola i industrial va assolir uns nivells alts i el comerç mediterrani va fer de motor econòmic del conjunt. Les institucions polítiques es perfeccionen, els mètodes mercantils milloren i es creen noves espècies monetàries per a fer front a un intercanvi de més abast. També l'art i la cultura escrita assoleixen unes fites de perfecció fins aleshores desconegudes: la figura i l’obra de Ramon Llull (1232-1316) en són un exemple. 
 
Des d’una perspectiva més econòmica, aquesta etapa va estar caracteritzada arreu per una sèrie de factors encadenats: creixement de la població, creixement de la superfície cultivada i del volum de producció, increment global del volum d'ingressos senyorials (sostracció), tendència a la baixa de l'aportació de cada família pagesa a aquests ingressos (tendència a la baixa de la taxa de sostracció), explicable pel creixement ininterromput. Són també els anys del regnat de Jaume el Just (1267-1327), el segon fill de Pere el Gran, on la cerca de la pau en diversos fronts ajuda a aquesta etapa de creixement.

LA CRISI
Però l’època d’expansió i prosperitat es va anar acabant a poc a poc. S’inicia una crisi que s’identifica amb una depressió forta, general a l’Europa occidental a la meitat del segle XV. El creixement ininterromput es comença a alentir en el segon decenni del segle XIV, quan a l’augment demogràfic no li correspon un increment proporcional dels productes alimentaris i s’arriba a l’anomenat “lo mal any primer” (1333). Les conseqüències són les agitacions populars com la revolta de la plaça del Blat a Barcelona. A partir d’aquesta data, l’escassetat de gra es va produir amb freqüència, malgrat la preocupació de les autoritats municipals per mantenir-ne un bon proveïment. 
 
Tanmateix, altres factors van contribuir al desencadenament de la crisi.  En primer lloc, la Pesta Negra de 1348 potser va eliminar la cinquena part de la població de la Corona i va anar seguida de rebrots, cada cinc o deu anys, durant més d'un segle. Els països de la Corona d'Aragó en van experimentar d'una manera desigual els efectes, però arreu generacions senceres van resultar delmades. En segon lloc, La gran mortalitat al camp va produir un èxode de gent d'entorns rurals cap a les ciutats, i el camp va començar a patir la falta de mà d'obra. A les zones rurals van començar a aparèixer el que es va conèixer com a masos rònecs, masos i terres abandonats per la gran mortalitat i per l'exili de gent a les ciutats, que van passar a mans dels pagesos més rics enfortint així la seva posició contra els senyors feudals. A resultes d'això, els senyors feudals van tornar a endurir els mals usos (abusos senyorials), i van intentar fer pagar pels masos rònecs als pagesos que se'ls van quedar. En tercer lloc, les dificultats del comerç mediterrani durant les guerres amb Gènova (entre 1330 i 1336) disminuïren els intercanvis comercials.  En quart lloc, producte del descens de la producció agrícola, els impostos sobre els productes augmentaren perquè els senyors feudals havien perdut rendes que volien compensar. Per això i per la falta d'oferta de productes, els preus van patir un fort augment. A més, els mals usos, que s'havien deixat d'aplicar en èpoques de bonança, es tornaren a endurir contra els pagesos catalans. Les males condicions de vida al camp van portar a molts pagesos a provocar revoltes al camp, tant al camp català com a moltes zones rurals europees generant una crisi social de magnituds poc vistes a Europa fins al moment.
 
Tanmateix, durant aquests anys del regnat de Pere el Cerimoniós (1319-1387), es configurà i definir la Generalitat (Corts de Montsó, 1362-1363)

La crisi al camp
Però en aquesta crisi econòmica, social i comercial també s’hi afegeixen i hi conflueixen una crisi social i política tant al camp com a la ciutat.
 
Al camp català, la crisi agrària i la crisi demogràfica es van sumar a l'enduriment dels mals usos, conjunt de càrregues i obligacions suavitzades al segle XII, però que amb la crisi els nobles van aplicar altre cop amb duresa contra els pagesos. Els remences catalans, gairebé un terç de la pagesia catalana, eren aquells pagesos sotmesos a servitud de no abandonar el mas ni les terres que conreaven. Per marxar del seu mas i abandonar les terres, per alliberar-se'n, havien de pagar un impost molt elevat que s'anomenava remença. En 1462, després de molts anys de patiment, els remences es van alçar contra els mals usos i les difícils condicions de vida que estaven patint. La revolució de la remença va enfrontar els pagesos de remença catalans contra els senyors feudals. A conseqüència d'aquest enfrontament els remences van entrar a la Guerra civil catalana (1462-1472) fent costat al rei i en contra dels nobles. 
 
De fet, la Guerra civil catalana va ser un enfrontament armat entre Joan II d'Aragó i els remences d'una part, i les institucions catalanes (Diputació del General de Catalunya i Consell de Cent) de l'altre, per tal de tenir el control polític. La mort de Carles de Viana –protegit de Catalunya i enfrontat amb el seu pare Joan II- serà l'excusa per a formalitzar l'inici d'un enfrontament que, de fet, s'anava covant des del seu predecessor Alfons el Magnànim. Tanmateix, la guerra és el resultat d'una controvèrsia política que enfronta la monarquia i l'oligarquia i entre l'estil absolutista i el pactisme. També és sobre la taula la capacitat política de la Generalitat per assumir la sobirania i governar. En començar les hostilitats, tota la societat es va veure obligada a optar per un bàndol o altre en funció dels seus interessos i ideologies. 
 
El 1472 es va acabar la guerra civil, i malgrat que el rei i els pagesos al seu costat en van sortir vencedors, els mals usos no van acabar. Els anys 1484 i 1485, els pagesos, insatisfets amb el final de la guerra, es van tornar a alçar en la segona revolta remença, aquest cop de manera més radical dirigits per Pere Joan Sala. Tot i això, el 1486, Ferran II (1452-1516), el Catòlic, mata Pere Joan Sala, i posa fi als mals usos amb la Sentència Arbitral de Guadalupe.

La crisi a la ciutat
La crisi agrària i demogràfica que patia el camp a mitjans del segle XIV i principis del XV va arribar també a les diferents ciutats de la Corona d'Aragó. L'escassedat de productes agrícoles, especialment del blat, va fer que el preu d'aquest pugés de forma notable, i de retruc la resta de productes alimentaris.
 
Així, l'activitat artesanal es va frenar, i com a conseqüència el comerç. A poc a poc, la misèria va anar arribant a la ciutat, i les condicions de vida dels seus ciutadans van empitjorar. Hi va començar a haver-hi revoltes urbanes protagonitzades pels sectors més afectats per la crisi, i van sovintejar els atacs als calls jueus, blanc de les ires de gran part de la població, que acostumava a acusar els jueus de tots els seus mals.
 
A Barcelona, cap al 1425, després d'anys de misèria, les revoltes van augmentar, i es van formar dos grans grups urbans enfrontats, que lluitaven pel poder del Consell de Cent municipal, el govern de Barcelona. Per una banda hi havia el grup de la Biga, compost pel patriciat urbà més ric de Barcelona, i que ja controlava el poder municipal. Amb el temps, aquest grup, compost bàsicament per comerciants, s'havia enriquit molt, i començava a tenir privilegis nobiliaris, i fins i tot terres en propietat. D'altra banda hi havia el grup anomenat la Busca, que aplegava el conjunt d'artesans i petits mercaders de la ciutat. Aquests tenien una representació molt escassa al Consell de Cent, tot i que comptaven amb gran part del suport popular de la ciutat.
 
La Biga, davant la forta crisi que patia la ciutat, volia aplicar mesures lliurecanvistes, és a dir, suprimir gran quantitat d'impostos sobre els productes importats, fet que beneficiava els seus ingressos, ja que el motor econòmic de les seves activitats venia de la importació de blat, teles i altres productes de luxe. Per contra, la Busca, volia el control del poder municipal per aplicar noves mesures proteccionistes per tal de protegir la producció local artesanal, tot augmentant els impostos dels productes importats. A més, pretenien devaluar la moneda per tal d'augmentar el volum d'exportacions, fet al qual s'oposava la Biga, ja que la mesura perjudicava els seus negocis basats en la compra de productes a l'estranger.
 
El 1453 Alfons el Magnànim (1396-1458), va decidir instal·lar la Busca al capdavant del govern municipal de Barcelona, tot anul·lant les eleccions anuals a conseller i escollint una conselleria formada íntegrament per ciutadans de la Busca. Durant aquest govern la Busca va aplicar totes les mesures que havia estat reivindicant, però la difícil situació econòmica, i l'oposició perpètua de la Biga, van fer acabar fracassant el projecte reformista de la Busca.
 
El 1462, amb l'inici de la Guerra civil catalana, la Biga va recuperar el poder urbà completament. La Busca s'alineà del costat del monarca i s'enfrontà a l'oligarquia catalana formada tant per ciutadans urbans de la Biga com per la noblesa rural catalana.
El 1472, amb el final de la Guerra, la Biga, tot i formar part del bàndol perdedor, va mantenir el poder municipal. Amb les Capitulacions de Pedralbes, la Busca, tot i ser al bàndol guanyador, no van satisfer les seves ambicions i el corromput sistema electiu del Consell de Cent va seguir mantenint els bigaires en el poder.

LA DAVALLADA
Els regnats de Joan I (1350-1396) i de Martí I l'Humà (1396-1410) emmarquen les etapes finals de la dinastia catalana al capdavant de la Corona d'Aragó. A la mort de Martí l'Humà, les divisions i les indecisions de l'interregne (1410-1412) van portar al Compromís de Casp de 1412 on Ferran I, anomenat el d'Antequera, entronitza la dinastia castellana dels Trastàmares.
 
Carme Batlle sintetitza clarament el debat historiogràfic sobre la crisi catalana i la seva cronologia. Així, per a la historiografia nacionalista les responsabilitats es trobaven en la dinastia dels Trastàmares, per tant en causes polítiques. En canvi, per P.Vilar i Jaume Vicens i Vives, entre d’altres, les causes estarien lligades a la davallada de l’economia. Tot amb tot, l’opinió de Carme Batlle és la de la multiplicitat de factors: “...pensem que en la valoració d’una llarga davallada o de crisis més localitzades en el temps han d’intervenir totes les consideracions sobre els punts més diversos, no sols el factor econòmic. En aquest cas no és possible intentar una explicació limitada a una sola categoria de causes, com diu P.Vilar...” (pàg.289). 
 
En aquest sentit, Carme Batlle concreta una cronologia més definida: “...els anys centrals del segle XV ofereixen totes les possibilitats de ser definits com els més crítics...” (pàg.289) i estableix diversos factors i motius: “...aleshores s’esdevingueren no solament una recessió en la producció tèxtil i un moment baix en el comerç, sinó també agitacions socials al camp i a les ciutats, tant a Catalunya com a Mallorca. Fou una autèntica commoció, en la qual la implicació dels monarques a favor de remences i buscaires –era el camí marcat pels seus predecessors- repercutí en la mateixa dinastia, qüestionada per l’oligarquia. La represa de l’activitat industrial i la revifalla del comerç des de 1454 fins a la guerra podem atribuir-les a les mesures proteccionistes i a la devaluació monetària preconitzades per Barcelona governada pels buscaires...” (pàg. 289)

A MODE DE CLOENDA
Si en la lectura d’aquesta obra de Carme Batlle si vol trobar elements i signes d’una identitat catalana, ja clara i definida, es poden, més o menys, concretar. Amb tot, es tracta d’un període en el qual la catalanitat cultural i la política no es corresponien amb precisió. 
 
Si el que es vol descobrir és l’origen de l’estat-nació català, per a Carme Batlle: “...el triomf de la dinastia catalana i de la burgesia mercantil havia fet del país, des del segle XIII i XIV, un esbós precoç d’estat nació...” (pàg.453). Tot i que “...si bé l’Estat català finalitza amb els Reis Catòlics, la nació no...” (pag.453).
 
Comptat i debatut som de l'opinió de P.Vilar que quan era preguntat sobre si Catalunya era una nació, responia: “...No, no lo creo. Lo sé. Creerlo sería una cuestión de fe, irracional. Saberlo es el fruto del estudio científico de una realidad histórica, social, económica..."[ii].


[i] L’octubre de 2005 es va publicar un nou volum amb el títol de Cronologia d’història de Catalunya, País valencià i Illes Balears. Ja sense la direcció de Pierre Vilar, mort el 2003, aquesta obra és per si mateixa autònoma i complementaria dels deu volums d’Història de Catalunya.
[ii] CULLA I CLARÀ, Joan B.: Mi Pierre Vilar. EL PAIS. 15 agost 2003
 
 
Actualitzat a 17/12/2022

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada