Seguidors

dimarts, 20 d’agost de 2019

LA POSTMODERNITAT (V): la superestructura del nostre temps?


El concepte de Modernitat ha estat vinculat al moviment il·lustrat del segle XVIII. Anava unit a la confiança en el progrés de la Humanitat mitjançant un coneixement recolzat per la ciència i materialitzat en la tecnologia. Segons aquest moviment, la raó era l'instrument que ens permetria un saber cert de nosaltres mateixos i de la realitat. Aquest coneixement era la clau de l'emancipació humana, el seu alliberament de les cadenes de la ignorància, del dogmatisme i de la superstició. Aquest desenvolupament permetria una progressiva racionalització de la societat i un major control de la Humanitat sobre la Naturalesa, arranjant progressivament els mals que assolen al nostre món.
     

No obstant això, els conflictes del segle XX posaren en dubte aquest progrés. Van evidenciar la complexitat de la racionalitat humana, les seves múltiples maneres d'interpretar la realitat i els models de vida desitjables, molts d'ells irreconciliables, així com els perills que el desenvolupament tecnològic comporta. És en el marc d’aquest dubte on sorgí la postmodernitat.


Així, a la fi dels anys setanta del segle XX, en la seva obra La condició postmoderna, Lyotard proclamava al món la mort dels “grans relats”. La Modernitat s'havia construït, segons ell, al voltant de “metarelats” que convergien en la necessitat d'emancipar la humanitat i que tenien com a finalitat pràctica legitimar els costums morals, socials i polítics. El relat cristià que prometia la salvació a través de la redempció divina, el relat il·lustrat de l'emancipació a través de la llum de la raó i l'educació de les masses, el relat liberal-burgès basat en el progrés indefinit de la ciència i la tècnica i, finalment, el relat marxista de l'abolició de la injustícia a través de la socialització dels mitjans de producció, tots es van revelar com a projectes fallits i van perdre la seva credibilitat pel fet que cap d'ells va aconseguir complir el que prometia.

Amb la caiguda del mur de Berlín (10 de novembre de 1989), la dissolució del règim comunista de l'URSS (1985-1991), seguida de l'esfondrament de tots els règims comunistes d'Europa de l'Est i l'adveniment de la globalització –capitalista-, la divisió del món en dos blocs antagònics (capitalisme d'una banda i comunisme per un altre) i l'enfrontament entre dues ideologies contraposades deixaven de tenir sentit. El perill d'una hecatombe nuclear havia desaparegut i ara el món s'alçava, lluminós i confiat, cap a una pau aparentment perpètua, cap al gaudi d'una llibertat i igualtat sense traves ni precedents.

Francis Fukuyama, en aquell temps ideòleg conspicu del neoliberalisme, certificava llavors la fi dela història (1992). La història com a conflictivitat, com a gran relat de successos que enfronten a uns homes amb altres, uns grups socials amb altres, deixava pas a una multiplicitat infinita i summament heterogènia de microhistòries personals, impossibles de subsumir sota un sentit unívoc o una raó comuna.

El sistema de lliure mercat i la democràcia liberal es presentaven ja com a úniques formes possibles d'organització de la convivència humana davant l'absència de millors alternatives a la vista. El capitalisme portaria al món la utopia promesa que cap altre projecte polític ni ideologia va poder abans fer realitat: la d'un món pletòric de béns materials que per tot arreu satisfarien les ànsies infinites de voracitat d'una humanitat cada vegada més nombrosa i cada cop més empesa a consumir tot el que estava al seu abast. Mai abans el món havia gaudit de nivells de benestar tan alts... es deia. És a la fi dels anys noranta quan aquest somni va arribar al seu màxim esplendor: Europa i l'anomenat “Primer Món” apareixien triomfants. Occident vivia sense preocupació el seu gegantí espectacle d’excés i frivolitat. Les ombres, somrients, de Reagan i Thatcher reclamaven la seva part de glòria i victòria.

La postmodernitat ens va dir llavors que no hi ha fets sinó únicament interpretacions. Tot és lingüístic. La societat i la realitat mateixa no són res més que construccions lingüístiques. No hi ha criteris únics de validesa, sinó perquè aquests són locals, contextuals. La comunicació és caòtica, fragmentària; el món mateix que aquest llenguatge mostra és fragmentari, no té unitat, com tampoc té unitat la pròpia racionalitat. Les cultures són incommensurables. L'ètica, el bé comú i la justícia no existeixen, només hi ha infinitat de microcol·lectivitats que reclamen per a si la legitimitat (el procés independentista o els fets dels 6 i 7 de setembre al Parlament, serien un exemple?), sense poder arribar a posar-se d'acord. El principi de la recerca de plaer ho domina tot i desapareixen els límits. Tot s'hi val.

Per als filòsofs postmoderns, la idea d'una representació veritable de la realitat i una visió lineal i determinista del progrés conduien de manera inevitable a la intolerància i al conflicte, una vegada que margina qualsevol model de dissidència. Així, per exemple, les societats occidentals han estret els marges crítics en el marc del que és políticament correcte i s'han servit de la seva superioritat científic tecnològica per justificar la seva supremacia global.

Zygmunt Bauman va designar a aquest període com “modernitat líquida”: els pilars de la modernitat havien deixat de ser sòlids[1]  i en el seu lloc emergia un nou món en el qual els vincles eren inestables; les certeses, nul·les; la incertesa, constant; el relativisme, de tot punt inevitable. Gilles Lipovetsky es va referir a aquesta època i la va definir com “d’ètica indolora” caracteritzada per una moral sense dolor, sense deures, sense inconvenients, únicament centrada en el gaudi de tot tipus de plaers.

El primer conflicte al golf Pèrsic (1990-1991) no va alterar massa la indolència dels postmoderns, perquè, segons Baudrillard, la Guerra de l'Iraq mai va existir: va ser una “hiperrealitat”. I en un altre context, el 1999, Bruno Latour, negava que Ramsès II (Tutankhamon) hagués mort de tuberculosi perquè aquesta no s’havia descobert encara en aquella època. Fet i fet, l’inicial bon castell construït per la filosofia postmoderna s’ensorrava en mans d’un relativisme i constructivisme fora de to.

Anys després arribaria l'atemptat contra les Torres Bessones de Nova York (11 de setembre de 2001) i l'ordre mundial proclamat pels postmoderns s’ensorrava amb la mateixa furibunda violència amb la qual es van esfondrar aquestes torres. Encara uns anys més tard, l'esclat de la crisi financera el 2008 acabaria per sembrar el pànic a tot el món (especialment en l'occidental) i confirmava el que molts ja intuïen però pocs volien reconèixer en públic: que havíem estat vivint una enorme mentida. I la postmodernitat va contribuir, sense cap dubte, a la seva propagació.
           

[1] Tot i que ja ho havia dit Marx en el Manifest comunista i desprès, en els anys 70, Marshal Berman: Todo lo sólido se desvanece en el aire (All that is solid melts into air)

Cap comentari:

Publica un comentari