EURÍPIDES

 

"ALCESTIS / MEDEA / LOS HERÁCLIDAS / HIPÓLITO / ANDRÓMACA / HÉCUBA "

 LITERATURA CLÀSSICA

Editorial Gredos / Pàgines: 345 / Volum 6 / ISBN: 84-249-2466-5 Tomo I / Edició: 2000.

La Guerra del Peloponès (del 460 al 446 aC i del 431-404 aC) va marcar l’inici de la fi de la prosperitat de la civilització grega, una de les més extraordinàries de l'Antiguitat. La causa fonamental de la guerra va ser el ressentiment creixent d'Esparta i els seus aliats contra la dominació d'Atenes en tots els afers dels grecs. Però el desenvolupament del món grec al segle V aC fou excepcional: no només es va manifestar en l’àmbit militar o polític, sinó que també va influir al món de la literatura. 

A l'Atenes d'aquest segle degueren treballar centenars d'escriptors, tot i que els més coneguts són els gèneres de la tragèdia grega i la Història. Del primer gènere només s'han conservat algunes de les obres d'Èsquil, Sòfocles i Eurípides. D'altra banda, del gènere de la Història s'han conservat íntegres dues obres tan importants com són els nou llibres de les Històries d'Heròdot d'Halicarnàs i la Història de la Guerra del Peloponès de Tucídides.

En aquest context, i pel que fa a la tragèdia, Eurípides és el tercer dels grans poetes de la tragèdia grega clàssica. Eurípides va néixer a Flía o Salamina, un petit llogaret de l'Àtica, el 485 aC. Igual que Sòfocles, va tenir una gran educació en música, poesia i gimnàstica gràcies a la posició adinerada de la seva família. No obstant això, a diferència d'aquest, Eurípides mai no es va interessar per la política, sinó que encaixava més aviat en el prototip d'erudit aliè al món exterior i abstret en les seves pròpies reflexions. Abans de dedicar-se a la poesia, el jove Eurípides va dedicar els seus esforços a la pintura, influenciat pel gran pintor atenès Polignot. També és destacable la seva estreta amistat amb alguns dels filòsofs grecs més importants, com ara Anaxàgores, Sòcrates o els sofistes.

Però Eurípides sentia que la seva obra no era compresa i apreciada degudament pel públic atenès, influenciat també per les constants burles i sarcasmes que en feia el comediògraf Aristòfanes. Això va portar Eurípides a passar els seus últims anys de vida a la cort del rei Arquelau de Macedònia, on va morir l'any 406 aC.

De les noranta-dues obres que es creu que va arribar a escriure al llarg de la seva carrera, n'han sobreviscut fins avui unes dinou. De les conservades, les més famoses són Medea (431 aC), Les bacants (406 aC, obra pòstuma), o Les troianes (415 aC.), entre moltes altres. La causa de tal poca acceptació potser es pot trobar en les reflexions plantejades a les seves obres. A diferència d'altres autors, Eurípides incloïa en la construcció dels seus personatges crítiques incisives als valors grecs. A Medea, per exemple, aquest autor qüestionava totes les idees convencionals que es tenien sobre com havia de ser un heroi, a més d'enumerar les limitacions que havia de suportar la dona a Grècia.

ALCESTIS

Alcestis o Alcestes (en català) és un personatge femení mitològic que va consentir a morir en lloc del seu marit Admet. Amb aquest tema, Eurípides va escriure aquesta tragèdia en la qual Hèrcules, pintat amb un cert humorisme, retorna a la vida a l’heroïna.

MEDEA

Com d'altres tràgics, les obres d'Eurípides tracten de llegendes i esdeveniments de la mitologia d'un temps llunyà, molt anterior al segle V a.C. d'Atenes. Però les obres que va fer eren aplicables al temps en què ho escrigué, sobretot a les crueltats de la guerra. En l'etapa madura de la seva vida els temes de la seva producció s'anaren desvinculant cada cop més de la tradició preestablerta, amb variació i introducció de nous temes. El filòsof alemany Friedrich Nietzsche el considera l'artífex de la decadència de la tragèdia en la seva obra “El naixement de la tragèdia”. Se l'ha comparat amb Rousseau per la seva modernitat, massa allunyada del pensament dominant pel seu moment, amb un bon desenvolupament psicològic dels seus personatges, especialment dels femenins: la comparació de la Clitemnestra de “l'Orestiada” d'Èsquil amb la seva més realista “Medea” ho deixa ben clar. Se l'ha criticat, en canvi, per fer servir amb massa freqüència el recurs fàcil del deus ex machina per resoldre les seves obres.

“Medea” és una tragèdia que formava part d'una tetralogia: les tragèdies “Filoctetes” i “Dictis”, i el drama satíric els “Segadors”. L'obra va ser representada en el seu conjunt per primera vegada l'any 431 aC a Atenes, dins de les festivitats de les Grans Dionisíaques on va obtenir el tercer premi.

L'argument de la tragèdia ve precedit per la història de l'expedició de Jàson i els Argonautes, els herois que van viatjar fins a Còlquida per apropiar-se del velló d'or. Segons la mitologia Jàson va aconseguir el velló d'or gràcies a l'ajuda de Medea, la qual va trair al seu pare Eetes, rei de Còlquida, per amor a Jàson. A canvi de la seva cooperació Jàson va fugir amb ella i s'hi va casar posteriorment.

Quan Medea i Jàson arriben a Corint, Jàson es promet amb Glauce, filla del rei Creont. Medea ha de sortir del país immediatament per ordre de Creont, però li suplica al rei que la deixi estar-s'hi un dia més i ell li ho concedeix. Fingint gratitud envia als seus fills amb regals per a Glauce, un vestit i una corona d'or. La princesa mor enverinada al posar-se els presents i també mor Creont en abraçar el cos inert de la seva filla. Medea, per acabar de consumar la seva venjança, mata els seus fills. La tragèdia finalitza quan Medea, preparada per fugir a Atenes en un carro protegit per Sol, li mostra els cadàvers dels nens a Jàson, que queda horroritzat per l'infanticidi.

Amb l’infanticidi de Medea, Eurípides examina la finíssima línia que hi ha entre l'amor i l'odi. La naturalesa apassionada de Medea contrasta amb el comportament grec tranquil i racional de Jàson que, en comparació, el fa semblar fred. La dramatització d'Eurípides d'aquesta llegenda es considera sovint un estudi psicològic del personatge principal aprofundint en veritats incòmodes sobre la passió, l'assassinat i la maternitat.

Eurípides estava fascinat per les dones i criticava les contradiccions del sistema grec de gènere. El seu tractament del gènere és el més sofisticat que es troba a les obres de qualsevol escriptor grec antic. El discurs d'obertura de Medea al Cor és la declaració més eloqüent de la literatura grega clàssica sobre les injustícies que tenen lloc a les dones. També reconeix que la posició de les dones, i la seva subordinació als homes, és inextricable des del mateix nucli de l'ordre social a Grècia.

LOS HERÁCLIDAS

Els Heràclides és una tragèdia de les anomenades patriòtiques: la Guerra del Peloponès està present en la ment d’Eurípides. Amb aquesta obra, Eurípides tracta de predisposar Atenes contra Esparta per mitjà del mite. Sol datar-se entre els anys 430 i 426 aC.

En l'obra, els atenesos van tractar molt bé els espartans, que es tenien per fills d'Hèracles i que posteriorment van donar-hi mal pagament amb la guerra entre Esparta i Atenes.

HIPÓLITO

Només en quatre ocasions Eurípides guanyà un primer premi. Hipòlit és una de les obres que li va permetre d'obtenir-lo. Fou representada el quart any de l'olimpíada vuitanta-setena, el 428 aC i està basada en el mite d’Hipolit, fill de Teseu.

L'obra és una anàlisi de dues maneres d'entendre la vida:

• La d'Hipòlit, que és cast i enemic de les passions mundanes. És un frugal amant de la natura i de la caça, fervent adorador d'Artemisa, deessa de la caça, i procura viure d'acord amb l'arquetip d'aquesta deessa.
• La de Fedra, que és una dona apassionada, ardent, tempestuosa, posseïda per Afrodita i que, pels designis d'aquesta deessa, ha de caure enamorada d'Hipòlit fins a la desmesura.

L'antagonisme dels valors és encarnat per aquests dos personatges contraposats. Així, Eurípides aprofita per crear un altre dels seus grans personatges femenins: Fedra, personatge quallat de passió, intel·ligència, astúcia i voluntat, com és usual a les seves obres. Tots dos incorren en la desmesura, la hibris que ha de ser castigada forçosament.

Fet i fet, Eurípides llança a l'aire la paradoxa que dos amants dels déus, correspostos per ells i fidels guardadors de les seves virtuts, han de patir, precisament per això, un martiri, trossant-se en desgràcia el premi amb què els déus haurien de correspondre als seus devots. Hi ha una crítica de fons al panteó grec.

Eurípides empra a l'obra una manera ombrívola de descriure la vida de l'home, un gran neguit per la impossibilitat de veure amb claredat unes regles clares. Aquesta és una visió del destí humà molt diferent de la d’Èsquil i de la de Sòfocles. Ja no és clar que la fidelitat als déus porti com a conseqüència una vida serena. Els mateixos déus, que haurien de ser congruents i benèvols, esdevenen cruels i erràtics.  

ANDRÓMACA

Andròmaca, que havia estat esposa d'Hèctor, després del saqueig de Troia, havia estat conduïda a la ciutat de Ftia i presa com a esclava per Neoptòlem, el fill d'Aquil·les. Amb el seu amo havia tingut un fill. Tanmateix, més endavant, Neoptòlem s'havia casat amb Hermíone.

En haver donat un fill a Neoptòlem, Andròmaca atrau sobre si la ira d'Hermíone, esposa de l'heroi grec, la qual mai ha pogut quedar-se embarassada. Les desgràcies d'Andromaca i la frustració d'Hermíone, que es deixa endur per una passió aniquiladora, es plasmen en aquesta tragèdia amb una sensibilitat exquisida que demostra, una vegada més, l'habilitat d'Eurípides per captar la dimensió més humana dels seus personatges i fer-los universals.

HÉCUBA

Hècuba narra la venjança de la reina de Troia, per la mort dels seus fills.

Hècuba està presonera dels grecs després de la derrota a la guerra de Troia. Entregada a Odisseu, té somnis premonitoris sobre les tragèdies que han de sobrevenir als seus fills. Els presagis es confirmen quan li comuniquen que la seva filla Políxena serà sacrificada per calmar l'esperit d'Aquil·les, a qui havia traït, i així permetre honorar l'heroi i alhora afavorir un retorn a casa dels guerres grecs, atrapats a la ciutat pels vents contraris. Hècuba suplica a Odisseu, recordant-li que li va salvar la vida en una ocasió anterior, però ell no li fa cas i parteix amb Políxena, qui prefereix la mort abans que viure com una esclava. Mentre la mare plora i prepara els ritus funeraris, li arriba la notícia que el seu fill Polidor ha estat assassinat per Polimèstor, qui l'havia de protegir mentre durés la guerra. Hècuba, embogida pel dolor, planeja la seva venjança i es lamenta davant Agamèmnon, líder aqueu però lligat a la reina Troiana per parentiu. Aquest decideix no intervenir en l'afer.

A la segona part de l'obra arriba Polimèstor, convençut que la notícia del seu crim no ha arribat encara a Troia. Hècuba segueix el joc de fingir ignorància i l'atreu cap a una tenda amb la promesa d'uns tresors que no vol que caiguin en mans enemigues. Un cop allà, amb l'ajuda d'altres dones troianes, assassina els fills de Polimèstor i a ell el deixa cec. Quan Agamèmmon veu la sang, escolta les versions dels dos implicats, que es defensen com en un judici, i acaba decidint que ella ja ha obtingut la venjança buscada, per la qual cosa Polimèstor pot marxar. Després retorna Hècuba i les altres dones als seus nous amos i la maleeix afirmant que acabarà els seus dies convertida en gossa.

Aquesta obra transcorre just abans dels fets narrats a Les troianes, una altra obra d'Eurípides dedicada a les conseqüències de la guerra de Troia i recull la versió que la mitologia i la literatura oral havien consagrat sobre el destí de la reina. Es tracta d'una tragèdia clàssica, tant pel fet que els personatges siguin nobles com el final de dissort (la protagonista perd els seus fills i acaba com esclava, però enmig d'altres morts), relacionat sempre amb el destí ja previst a través de somnis o aparicions de fantasmes. El que sembla una innovació d'Eurípìdes és la creació de Polimèstor com antagonista.

La recerca de venjança de la mare és el motor de l'acció, puntejada pel cor de troianes que han patit també la pèrdua d'éssers estimats i que esperen un destí d'esclavatge a mans dels seus enemics i, per tant, poden entendre els sentiments de la protagonista. Aquesta intenta evitar el sacrifici de la seva filla amb l'oratòria, però les paraules esdevenen inútils en temps de guerra. Intenta, per contra, usar-les per enganyar Polimèstor, temptar-lo amb la cobdícia que l'havia portat a assassinar Polidor. No el mata, sinó que prefereix que pateixi com ella davant la mort dels seus fills i també li provoca un futur de dolor, la ceguesa, en paral·lelisme amb la seva esclavitud. La venjança, doncs, és perfecta per la simetria de les ofenses i les reaccions. També és amb la paraula que convenç Agamèmmon perquè no impedeixi el crim i després l'escolti quan ja s'ha comès. D'aquesta manera on havia fracassat per salvar la seva filla, venç pel que fa al seu fill i la venjança per la seva mort. 

 ------------------------------------

 

"LAS TROYANAS"

LITERATURA CLÀSSICA

Editorial Gredos, S.A. / Pàgines: 55 / Volum 7 / ISBN: 84-249-2467-3 / Edició 2000

 

Formava part d'una tetralogia que estava constiruida, a més, per les tragèdies “Alexandre” i “ Palàmedes”, i pel drama satíric “Sísif”.

 

Va ser presentada, juntament amb “Alexandre” i “ Palàmedes”, en les Grans Dionísies, a l'Olimpíada noranta-una, any 415 a. C. Va obtenir el segon lloc, per darrere d'una tragèdia de Fenocles que va obtenir el primer lloc.

Eurípides ens situa en l'últim dia de Troia. La flota està a punt de partir, i les troianes estan sent sortejades. Posidó es lamenta de Troia, la ciutat que protegia, a causa de la imminent destrucció que esdevé en mans dels grecs. Davant ell es presenta la deessa Atenea, el seu rival en aquesta guerra, indignada perquè han tret a Cassandra del temple on li rendia culte, per això no afavorirà als grecs en el seu retorn.

Hècuba, mostra la desesperació dels vençuts. Pregunta pel destí de cada troiana, que no pot ser altre que l'ésser malmaridadas amb algun vencedor. Andròmaca ha estat assignada al fill d'Aquiles, Hècuba, a Odisseu, Cassandra, la seva filla, a Agamèmnon, Políxena també filla de Hècuba, ha de ser sacrificada a la tomba d'Aquiles, creant un gran efecte dramàtic. Cassandra, canta la seva cançó de noces, el seu Himeneu, ple d'odi contra Agamèmnon, anunciant que serà el seu casament, la causa de la ruïna del cap militar dels aqueus.

 

Tanmateix, els aqueus decideixen matar el fill d'Andròmaca i Héctor, tirant-lo a vall de les muralles d’Ilión. Menelau apareix en escena per dur-se a Helena, prometent matar-la quan arrivin a Esparta, on no volen anar les presoneres, per ser el bressol dels seus mals. Hècuba lloa la decisió de Menelau de matar Helena, més li adverteix sobre els encants d'aquesta dona i la possibilitat que li torni a enamorar en el viatge.

 

Helena es defensa argumentant que la culpa és de Príam, que no va matar a Paris quan va néixer, donant compliment tal com estava profetitzat al destí de Troia, que havia de ser destruïda si el nen no moria. Culpa també a Afrodita que, en el famós judici de Paris, va prometre concedir a aquest el llit d'Helena. Paris havia sentenciat que era la més bella de les deesses en contesa, i va preferir aquest premi al d'Atenea, que li oferia la conquesta de Grècia, o d'Hera que li va oferir Europa i Àsia si l'elegia. Hècuba li respon que no va ser Afrodita la vencedora, sinó Afrosine, la luxúria, i que a totes les seves insensateses donen els homes el nom d'Afrodita.

 

L'obra cobra més dramatisme encara amb el petit cos de Astíanax, el fill d'Hèctor i Andròmaca, que és rebut per Hècuba perquè sigui enterrat per instruccions de la seva mare, que ja ha partit. Acaba amb les instruccions als soldats perquè cremin Troia, partint les presoneres en les naus aquees cap a un destí incert.

Aquesta és una obra plena de dramatisme per les conseqüències de la guerra. Es destaca la crueltat dels vencedors, que en la seva desmesura, (hybris) no tenen pietat amb els vençuts, ni respecte als déus, ja que profanen els seus temples. Ni tan sols tenen consideració amb els nens, manifestant així obertament la seva por a ells quan creixin. No hi ha dubte que Eurípides, el dramaturg filòsof, se separa obertament, com en altres obres, de la concepció dels déus de la seva època, portant la seva reflexió molt més enllà.

 

Actualitzat: 08/01/2023