SERRA CASALS, Enric

 

"COM ESCRIURE BÉ UNA RESSENYA”

DIDÀCTICA

EUMO EDITORIAL / Pàgines: 247 / ISBN: 978-84-9766-586-5 / Edició: Gener 2017.

 

Enric Serra i Casals és llicenciat en Filologia Catalana. És responsable de formació al Servei de Llengües de la Universitat Autònoma de Barcelona, on treballa des de fa més de vint-i-cinc anys, i professor associat del Departament de Filologia Catalana d’aquesta mateixa universitat des de l’any 2008.

S’interessa pel llenguatge acadèmic, per l’ensenyament basat en tecnologia, per les metodologies d’ensenyament i aprenentatge de llengües i per l’educació multilingüe i la gestió del multilingüisme. Ha coordinat projectes i ha participat en publicacions relacionades amb aquestes qüestions. Per exemple, és responsable del web Argumenta, potser el programa de formació en línia pensat per cobrir les necessitats de llengua i comunicació dels estudiants universitaris del país més consultat. I des del 2008 manté el blog Aprendre llengües, que a hores d’ara reuneix ja prop d’un miler d’entrades d’allò més diverses, però totes amb la vista posada en la formació en les competències comunicatives –de comprensió i producció, orals i escrites (i també digitals)– requerides, sobretot, en l’àmbit universitari.

A Com escriure bé una ressenya l’interès central de Serra no és la ressenya en general, sinó la ressenya acadèmica, és a dir, aquella que “...s'origina en el context d’una assignatura universitària com a encàrrec que el professorat fa a l’alumnat...” (Pàg. 25), molt comuna en assignatures de ciències humanes i ciències socials. I, atès que hi ha concepcions diferents tant del gènere com de la mateixa activitat (i que, doncs, aquell “encàrrec” pot ser d’allò més divers), té la precaució de dir-nos, en el breu capítol “La ressenya acadèmica” (Pàg. 24-29), quina és la seva, de concepció: per bé que no exclou la ressenya periodística (de to divulgatiu, i publicada a la premsa i en alguns espais de la xarxa), el seu referent principal és la ressenya científica, un text que s’adreça a les revistes científiques especialitzades, i que dona compte críticament i de manera fonamentada de l’interès de les novetats editorials en l’àmbit reduït d’una disciplina.

La ressenya en què pensa Serra exclou gèneres híbrids com l’article-ressenya, gèneres bàsicament objectius o descriptius com la ressenya informativa (de deu a trenta línies d’extensió, i que és poc més que una fitxa tècnica ampliada) i el book-report; però també gèneres valoratius com el peer-reviewing (escrit d’opinió, fet per algú entès en la matèria, sobre un text susceptible de publicació) i les ressenyes que, amb l’expansió del web social, es troben en espais digitals.

Amb el model ben definit, Serra pot ja desgranar les destreses que exigeix del ressenyador. No són cap novetat l’alt nivell de comprensió lectora, la capacitat d’anàlisi tècnica i d’avaluació d’una obra, i la capacitat de síntesi i de pensament crític. Sí que ho són, en canvi, si més no en la seva formulació (un pèl ampul·losa), que “...trobi una veu pròpia no neòfita...”, que “...s’arrisqui a proposar un sentit...” i que “...desenvolupi la seva capacitat estratègica per construir un artefacte que persuadeixi el lector...” (Pàg. 29), tres requisits que queden més que justificats en les seccions respectives Autoria (Pàg. 33-56), Proposta de sentit (Pàg. 57-112) i Construcció d’un artefacte eficaç (p. 113-175). Així, el llibre s'estructura a partir de seixanta consells organitzats en aquestes tres seccions.

Tanca el llibre un apartat on l’autor valora, d’acord amb els seixanta consells que en són el gruix, sis ressenyes del relat de Fernando Pessoa El banquer anarquista. Escrites per estudiants universitaris, les ressenyes contenen encerts i errors que són degudament indicats per Serra en el seu comentari. Projectar la llista dels consells exposats al llarg del llibre damunt de ressenyes d’un mateix producte elaborades per escriptors inexperts és sens dubte una manera hàbil i intel·ligent d’acabar. Tanmateix, trobem a faltar un principi ordenador d’aquestes ressenyes (en un continu de més a menys qualitat, posem per cas): sense un tal principi, s’acaba imposant al pensament la idea que amb dues o tres ressenyes ben triades ja faríem.