L’home neolític transformà profundament el seu univers imaginari i el seu món espiritual en fer-se agricultor, és a dir, en substituir la caça i la recol·lecció com fonts úniques de subsistència per la producció d’aliments, per la intervenció en la Terra, per la manipulació del medi, per la transformació artificial d’aquest. Això li produí alhora un sentiment de culpa (que haurà d’expiar mitjançant certs ritus) i d’optimisme soteriològic (és a dir, relatiu a la salvació després de la mort), perquè així com el cereal s’enterra a fi i efecte que reneixi multiplicat, l’home, si s'enterra després de la mort, podrà renéixer en un altre món. És així com totes les civilitzacions antigues compartiren “formes” de religiositat agrària, l’origen de les quals cal rastrejar, òbviament, en el començament mateix del món agrari, és a dir, en el Neolític.
Un dels àmbits de creences religioses que més es va veure afectat per l’adveniment de l’agricultura va ser el que té a veure amb la percepció i concepció de l’espai. Per a l’agricultor, el “món real” és l’espai limitat on viu: la casa, el poblat, els horts, els camps de conreu, les pastures, els boscos..., espai concèntric que suposa una oposició “dins/fora”. Allò de “dins”, on es viu i es treballa, és l’ordre, la civilització, la “humanitat” per antonomàsia, el cosmos; allò de “fora”, que roman més enllà de la zona on hom hi desenvolupa la vida, és l’“estranger”, el caos, la barbàrie, la “bestialitat”, el desordre còsmic. Per això, el món de “fora” es concep com una negació del món de “dins”, com una inversió polar d’elements, com allò que no ha de ser. D’aquí el temor i inclús el rebuig cap a l’estranger, el diferent, tan propi de moltes cultures integrades, tant neolítiques com antigues. En efecte, aquest ideari passà del Neolític al Món Antic, i a Egipte. Per exemple, un dels motius iconogràfics més importants vinculats a la reialesa és el del faraó sacrificant un enemic vençut, que representa l’eliminació per part del rei, campió de l’ordre còsmic, del caos personificat en la víctima estrangera, convertida en boc emissari.
L’espai de “dins” s’organitza religiosament entorn d'un nucli, un “centre”, que, ja que es tracta de l’eix de l’espai vital, constitueix un “centre del món”. Es tracta d’un lloc carregat de sacralitat, on se celebren les cerimònies religioses i el culte als avantpassats, perquè és allà on s’estableix el contacte entre els homes, els éssers transcendents i els difunts. El centre també està fet a imatge del cosmos. És, de fet, un microcosmos reflex de l’estructura ordenada de l’univers sencer, una “síntesi” d’aquest. La ciutat reprodueix l’univers i, alhora, n’és el centre. La sacralitat la confereix també, en efecte, el fet de ser un “centre del món”: ciutats, edificis, palaus, zigurats i piràmides s’identifiquen amb l’eix del món (axis mundi), l’arquetipus per excel·lència perquè és el punt d’origen de la creació. Aquest eix és vist normalment com una muntanya sagrada, amb la qual totes aquestes construccions s’identifiquen (no només zigurats i piràmides, que ja són per elles mateixes veritables muntanyes, sinó també palaus i ciutats, que reben noms que els assimilen a cims que s’enlairen cap al cel). La muntanya sagrada és el punt de contacte de les tres esferes ontològiques: el cel, la terra i el món subterrani, és a dir, entre déus, homes (vius) i difunts; en definitiva, entre eternitat, vida i mort. Aquest és el significat dels zigurats o de les piràmides. Són les muntanyes on el sacerdot, en el primer cas, o el rei, en el segon cas, poden accedir al contacte amb les altres dimensions: el sacerdot pot parlar amb els déus; el rei pot accedir al seu més enllà celeste etern. Moltes ciutats antigues de societats integrades es construeixen al voltant d’un lloc sagrat, al voltant d’aquest “centre del món” (temple, piràmide, zigurat...), per a participar de la seva transcendència, i es desenvolupen o s’estructuren urbanísticament a partir d’ell.
Val a dir que fou Mircea Eliade qui s’ocupà, entre altres aspectes, del tema del “centre del món”, de “l’arquetip” i de la concepció de l’espai a El mito del eterno retorno (Madrid, Alianza, 1972) i a qui hem seguit (i seguirem) en aquestes primeres línies per contextualitzar la importància de les creences i concepcions primigènies de l’home.
Fet i fet, a partir de les creences i concepcions que hem comentat, s’estableix un nexe d’unió entre l’arquitectura i el mite.
També hem constatat que amb l’arquitectura sagrada els homes intenten apropar-se a allò que és diví a través de la creació d’un espai considerat sagrat. Però després de molts mil·lennis de consciència religiosa és a partir de la creació de poders centralitzats (reis, emperadors, etc.) quan es comencen a construir temples i esglésies monumentals. Reis i emperadors comencen a adoptar característiques divines com a part dels drets i obligacions del càrrec i volen veure reflectides les seves característiques i el seu poder en els edificis que manen construir.
Amb els edificis sagrats els éssers humans intenten recrear el regne dels déus a la terra, en un espai tridimensional en el qual els devots poden entrar i sortir. En aquest espai es pretén crear un escenari en el qual es pot tornar a representar el mite cosmogònic. Seguint a Mircea Eliade, entendrem el mite com a tradició sagrada, revelació primordial i model exemplar. És el relat d’una creació, de la intervenció del que és sagrat o sobrenatural en el món. Compleixen la funció primordial de revelar models exemplars (arquetipus) de tots els ritus i activitats humanes significatives: alimentació, matrimoni, treball, educació, art i saviesa. Relatem com es va crear el món i com ha arribat l'home a ser tal com és. L’home, per tant, he de conèixer el mite i actualitzar-lo. En aquest sentit, podem determinar que els mites poder ser:
· Cosmogònics: expliquen l’origen de les coses. Requereixen una renovació mitjançant els ritus (celebració del nou any) per renovar-se. Contemplen el mite de l’etern retorn. El nou començament fa èmfasis en la perfecció dels principis i la circularitat del temps.
· Mites de la fi del món: el món ha de ser destruït per crear un de nou, de manera periòdica. El judeocristianisme substitueix el temps cíclic per un temps lineal.
Tanmateix, mitjançant el mite poden explicar-se els significats que hi ha darrere de l’estructura d’un edifici sagrat així com els rituals que esdevenen en el seu interior.
Per altra banda, la relació entre l’edifici i els fidels s’estableix mitjançant l’acció ritual. Es donen uns ritus de consagració i purificació per dotar al temple del seu caràcter sagrat, fan d’enllaç entre què és material i el que és diví. Dintre del temple és on es fan els diferents ritus, normalment amb el sacrifici com a motiu central, sigui literal o simbòlic i ajudat d’altres elements com els actes, l’oració i la dansa. Quan els humans fan els sacrificis estableixen un contacte amb la divinitat i esperen veure’s protegits i recompensats per al déu a qui veneren. Depèn de la transcendència i potència que se'ls atorgui a aquests actes, doten de major o menor poder al lloc sagrat que de vegades pot convertir-se en lloc de pelegrinatge. Dintre del ritual pot ser important el so, tant en càntics, sermons o música. L’estructura dels temples també té en compte aquesta funció i utilitza els diferents efectes acústics per emfatitzar el que més interessa. Els campanars cristians tenien en un principi la funció de cridar als fidels, però després van tenir diferents significats i es va atribuir poders al so de les campanes.
De vegades el mite no és ontologia, sinó història del que ha succeït després del moment de la creació. Es dona una certa desmitificació, en el fet que el mite es transforma en llegenda. La historiografia esdevindrà per l’esforç de conservar en la memòria els esdeveniments contemporanis i a la vegada pel desig de conèixer, el més exactament possible, el passat de la humanitat. En aquesta transmissió del mite hi ha una part creativa. El mite grec va guiar a l’èpica, la tragèdia, la comèdia i les arts plàstiques. El Renaixement faria ressorgir aquesta creença mítica i a través de l’art ha estat transmesa fins als nostres dies. És l’expressió artística la que ho ha fet perdurar.
La religió també marca d’alguna manera l’ordre social, en el que el temple és centre d’aquest ordre. El paper de l’oficiant també queda emmarcat dintre de l’arquitectura. A la vegada, aquesta arquitectura del temple també ha de donar resposta a les necessitats terrenals dels oficiants, integrant d’alguna manera aquesta vida més individual. En l’Edat Mitjana això va donar lloc al sorgiment dels monestirs que en molts casos van arribar a ser com a petits pobles.
Actualitzat: 21/04/2024
