divendres, 4 de febrer de 2011

XENOFONT

"ANÁBASIS


HISTÒRIA CLÀSSICA

Editorial Gredos / Pàgines: 264 / Volum 22 / ISBN: 84-249-2484-3 / Edició: 2000.


Xenofont (428 aC - entre 355 i 350 aC), juntament amb Tucídides (entre 460 i 455 aC –  400 aC) i Heròdot (484 aC - 425 aC), són considerats els iniciadors de la història a la Grècia Clàssica.

En el món antic la historiografia no era una ciència com en l'actualitat sinó un gènere literari, escrit en prosa, que té com a finalitat esbrinar i narrar els fets reals succeïts en el passat. L’ historiador antic no analitza científicament el passat sinó que el narra.

Heròdot d'Halicarnàs va ser considerat, ja per Ciceró, com "el pare de la història", perquè va ser el primer que va crear una història general, d'àmbit supranacional. A més va forjar el terme història (historie) per referir-se a les seves investigacions i, en concret, a aquelles que tracten sobre els esdeveniments del passat. La seva obra, titulada “Història”, consisteix en una investigació de les causes i el desenvolupament de les Guerres Mèdiques entre grecs i perses, des del passat llunyà al pròxim, abraçant tot el món conegut.

Uns anys més tard Tucídides va centrar-se, per primera vegada, a narrar un fet contemporani: en la seva “Història de la Guerra del Peloponès, va esforçar-se per esbrinar, d'una manera nova, completament racional, les causes i els efectes de la guerra entre els atenesos i els espartans, en la qual ell mateix havia participat. L’ historiador atenès va anar més enllà que Heròdot i va diferenciar entre les causes immediates i les més profundes o, dit d'una altra manera, entre les causes i els pretextos, i va tenir una aspiració més ambiciosa: establir les lleis universals del processos històrics. Tanmateix, igual que Heròdot, per a Tucídides, i després per a tota la historiografia antiga posterior, els esdeveniments militars i polítics destacaran com a tema principal de la historiografia.

Tucídides no va poder acabar la seva obra i narrar fins al final de la guerra. Els últims anys del conflicte es coneixen per Xenofont, que a les “Hel·lèniques” va continuar narrant la història allà on la va deixar Tucídides (de dels fets del 410 fins al 360 aC) però sense el rigor històric del seu antecessor.

Xenofont, també un aristòcrata atenès, va ser deixeble de Sòcrates, a la figura del qual es va aproximar amb la “Apologia de Sòcrates” i els “Records de Sòcrates”. Era partidari de l'oligarquia, tal com es veu en “La República dels lacedemonis”, una de les fonts d'informació sobre el règim espartà, que hi apareix exalçat, i en la “Ciropèdia”, sobre l'educació del rei persa Cir i l'Estat ideal. El conjunt de la seva obra és molt variada: va escriure tractats filosòfics, polítics, econòmics, històrics i també llibres sobre els seus records.

A més de les grans diferencies entre ells, Xenofont té una visió menys política i més global de tot Grècia i, de vegades, és molt precís en l’explicació, per exemple, de les motivacions psicològiques, en la caracterització dels personatges i de les situacions.

A l'”Anàbasi” relata l'expedició de Cir i el retorn de deu mil mercenaris grecs. Així, Xenofont ens explica com els mercenaris grecs que s’havien compromès en l’empresa de favorejar els interessos de Cir el Jove, contra el seu germà, Artaxerxes II, rei de Pèrsia, van haver de tornar des de l’interior d’Àsia cap a la mar, buscant salvar-se: és la coneguda com “La retirada dels deu mil”

Constituïda por set llibres (o capítols), un bon resum de cadascun d’ells es pot trobar al bloc La escuela de Atenas. I un mapa del recorregut de Xenofont i els Deu Mil a: WIKIPEDIA. Jenofonte [En línia] http://es.wikipedia.org/wiki/Jenofonte [Consulta: en data 4 de febrer de 2011].

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada