Seguidors

dissabte, 13 d’agost de 2011

ART DEL XVII FINS 1870 (I) - ROCOCÓ, ACADEMICISME I CLASSICISME: CONTINUÏTATS? (El rapte de les sabines - N.Poussin / El columpio - J.H.Fragonard)


La història no és cíclica ni lineal, ni s’ha acabat. És produeixen trencaments i/o continuïtats. En determinats moments hi ha acumulació i/o superposició. En quin moment hi ha ruptura amb el període anterior o revolució? Quan hem de considerar una etapa com de salt quantitatiu o en termes de gran salt qualitatiu?.
La història de l’art no és aliena a aquesta concepció. Els estils, els corrents artístics, els ismes, no es succeeixen un enrere l’altre sinó que coexisteixen diverses formes de producció, distribució i recepció de les obres d’art.

En l’art que va del segle XVII fins a 1870, hi ha avenços?, es produeixen regressions?, què canvia? I com? I perquè?. Vegem-ho


Rococó, academicisme i classicisme: continuïtats?


El segle XVII és denominat pels francesos com el Grand Siècle, comença amb un període d'inestabilitat i regències on l'Església determina en gran mesura els designis de la política francesa. El paradigma d'aquesta situació és el cardenal Richelieu. Ell és responsable del canvi d'organització i funció de l'acadèmia. Fins aquell moment, les acadèmies tenien com model a les acadèmies italianes.

La primera acadèmia de dibuix a Europa va ser fundada per Giorgio Vasari el 1562 a Florència. Vasari va anomenar-la Accademia dell' Arte del Disegno. Allà els estudiants aprenien "arti del disegno", terme encunyat per Vasari que incloïa pintura, arquitectura i escultura. També s'incloïen conferències d'anatomia i de geometria. Una altra acadèmia, l'Accademia di San Luca (el seu patró és l'evangelista Sant Lluc) es va fundar el 1593 a Roma. Oferia un servei més teòric i estava més enfocada a l'ensenyament de l'estètica que l'Accademia dell' Arte del Disegno.

L'Accademia di San Luca després va servir de model per l'Académie royale de peinture et de sculpture fundada a França el 1648, i que més tard es va convertir en l'Académie des beaux-arts. L'acadèmia francesa amb tota seguretat va adoptar el terme arti del disegno que va traduir per beaux-arts, del que deriva la nostra expressió Belles Arts. L'Académie royale de peinture et de sculpture va ser fundada per Lluís XIV sota el consell d'un grup de pintors, entre els que cal destacar Philippe de Champaigne i Charles Le Brun, amb la intenció de frenar la influència de l'Accademia di San Lucca i distingir els artistes lliberals tot desvinculant-los dels artesans que feien treballs manuals. Aquesta èmfasi en el component intel·lectual va tenir un impacte fonamental en els artistes i l'art acadèmic.

Lluís XIV va obtenir el control total de la monarquia el 1661 i va començar a exercir un control acèrrim de totes les expressions artístiques a França. El "rei Sol" va imposar el "gran estil", el Classicisme francès, que no tenia una voluntat nacional sinó global. Hi va haver artistes que es van sentir exclosos en aquest nou ordre i es van generar dos bàndols: els partidaris de Nicolas Poussin, "poussinistes", que creien que l'art havia de ser dominat per la raó (la línia) i els partidaris de Peter Paul Rubens, "rubenistes", que creien que l'art havia de ser dominat per l'emoció (el color).

El 1672, Le Brun es mostra partidari de la línia (Poussin) en detriment del color (Rubens). Gràcies al seu control de l'Académie royale de peinture et de sculpture i als encàrrecs del rei Lluís XIV per a la decoració del castell de Versalles en farà el moviment oficial a França i influenciarà altament tota una generació de pintors francesos i de la resta d'Europa.

El debat va ser reviscut als inicis del segle XIX, sota els moviments del Neoclassicisme liderat pel treball de l'artista Jean Auguste Dominique Ingres i del Romanticisme liderat pel treball de l'artista Eugène Delacroix. El debat es va estendre a com era millor aprendre art en contacte amb la naturalesa (Romanticisme), o observant als mestres artístics del passat (Classicisme).

Com en les altres disciplines, el Classicisme en pintura tendeix cap a un ideal de perfecció i de bellesa, inspirat del que es creu, aleshores, ser les virtuts de l'Antiguitat. Regles precises i estrictes poden i han d'expressar la representació de la naturalesa. L'obra de Poussin simbolitza les virtuts de la claredat, la lògica i l'ordre, principis de l'academicisme. El Classicisme es perllonga en l'academicisme al llarg del segle XVIII paral·lelament al Rococó (Watteau, Boucher, Fragonard) i s'estengué per Europa. Posteriorment, ressorgirà en l'estil neoclàssic.

N. Poussin,  “El rapte de les sabines”, 1637-38

                                              
The Rape of the Sabine Women
1637-38
Oil on canvas, 159 x 206 cm
Musée du Louvre,
Paris.[1]

      La composició, molt dramàtica, reflecteix tota la tensió de l'episodi. Els personatges són nombrosos; dones de Sabínia que intenten fugir, soldats de Roma que les atrapen, homes que lluiten amb espases, nadons caiguts pel terra, etc. En primer pla, al centre, una dona al bell mig del caos implora a Ròmul, que, sense mirar-la, supervisa l'escena a l'esquerra del quadre, entre dues columnes dòriques. L'arquitectura en general és anacrònica i presentada com un decorat de teatre.

Poussin utilitza una manera d'expressió "furiosa" que, segons ell, descriu perfectament les increïbles escenes de guerra. La seva preocupació és ser intel·ligible pels desconeixedors del tema, per la qual cosa atorga als personatges actituds molt expressives. Els colors violents com el vermell, el groc i el blau elèctric, sobre el fons de colors sorra contribueixen a la creació d'aquesta atmosfera de terror. Com per a d'altres composicions seves, utilitza una tècnica consistent en, primer, fabricar els personatges, de mida petita, amb cera, vestir-los, col·locar-los davant d'un paisatge pintat per finalment pintar l'obra final.

J.H.Fragonard, "El Columpio ó Los alegres riesgos del columpio", 1767

J.H.Fragonard, "El Columpio ó Los alegres riesgos del columpio", 1767.
Wallace Collection, Londres. c.1767, 81 x 64 cm, Oil on canvas, Wallace Collection, London.[2]

Un ric baró va encarregar aquest quadre a Fragonard, com a homenatge a la seva amant. Es diu que inicialment l'encàrrec era per François Boucher, que el va rebutjar pel seu atreviment. Amb tot, s'ha convertit en el símbol de tota una època, el Rococó, pel seu refinament i sensualitat.

Representa una escena galant en un ambient idíl·lic. Una noia es balanceja en el gronxador que empeny un home gran (segurament el seu marit) mentre que a baix, a l'esquerra, apareix un jove que mira sota de la seva faldilla. El marit queda relegat a l'ombra, mentre que el jove (amant de la dona) llueix en primer pla, entre vegetació i flors.

L'adulteri, un pecat durament criticat en les classes proletàries, era acceptat com una cosa natural en les classes altes. En l'aristocràcia del segle XVIII eren molt comuns els casaments per interès, concertats per aliar sagues familiars i concentrar poder i riquesa. Les parelles nobles assumien l'objectiu només material dels seus matrimonis, i després d'assegurar la descendència, moltes solien viure la seva sexualitat per separat.

El jove es troba tombat als peus d'una escultura de Cupido. Aquesta figura amaga una pista: demana silenci amb un dit als llavis, el que fa referència a un secret. L'amant mostra una expressió d'arravatament, com si hagués rebut una revelació, de caràcter en aquest cas purament terrenal. La noia li correspon mirant-lo fixament. S'ha captat el moment del màxim balanceig del gronxador, ja que un instant després aquest tornarà cap enrere, cap a l'home de més edat, representant així un segon de arrabassament eròtic, tan voluptuós i fràgil com el Rococó mateix.





[1] Informació i imatge obtinguda a:
WEB GALLERY OF ART
En l’apartat: N. Paussin. [En línia]:
http://www.wga.hu/index1.html; [Consulta: en data 29 d’octubre de 2010]

[2] Informació i imatge obtinguda a:
PEQUEÑA HISTORIA DEL ARTE


En l’apartat: Rococó en Francia. Fragonard.[En línia]:

Cap comentari:

Publica un comentari