La transició del Rococó, també conegut com l'estil Lluís XV, a noves formes i expressions artístiques, va començar cap al 1760. Les excavacions entre 1738 i 1748 de Pompeia i Herculà, i la seva divulgació, varen despertar una veritable fascinació pel "gust del món clàssic", embrió del que, un cop consolidat, coneixeríem com a Neoclàssic, i que coincideix amb el regnat de Lluís XVI.
El Neoclassicisme és un estil artístic inspirat en l'art clàssic (el grecoromà) i desenvolupat durant el segle XVIII i principis del XIX, com a reacció a les exageracions del Barroc i el Rococó. S'adopta un llenguatge artístic clar i ordenat. A França, s'associarà els valors de l'antiga roma amb els de la Il·lustració fonamentats en la raó.
Tanmateix, també és un moviment estètic de base intel·lectual europeu. Prové de l'academicisme classicista cortesà, com ja hem vist, que imperava a França al darrer terç del segle XVII, resultant de l'acció de l'absolutisme en el camp cultural i del racionalisme hedonista de la nova burgesia.
Apareix per primer cop a Roma estimulat pels descobriments realitzats, com ja em dit, a Pompeia i a Herculà, i el moviment es propaga ràpidament a França per l'intercanvi d'alumnes pintors i escultors de l'Acadèmia de França a Roma, a Anglaterra gràcies a la pràctica dels viatges/excursions que realitzen la joventut noble britànica, i de la resta del món. Basat en els principis de Winckelmann que preconitza una tornada als valors de virtut i de senzillesa de l'Antiguitat. Aquesta expressió nova d'un estil antic va voler reunir totes les arts en el que va rebre el nom de «el gran gust». En una última etapa, es convertí en el vehicle d'una cultura burgesa racionalista i rigorista, ideològicament oposada a l'antic règim i els seus valors.
Els gèneres típics d'aquest corrent són la tragèdia de tema clàssic, la comèdia de caràcters, la poesia pastoral, la sàtira i la faula didàctica.
La pintura neoclàssica es centra a Roma. A diferència de les típiques composicions de frescos del Barroc o del Rococó, la seva composició és simple: solament unes poques figures, en total calma, en posicions similars a les de les estàtues antigues.
Els pintors neoclàssics no disposaven de models de pintura antics amb la facilitat que oferien l'arquitectura i l'escultura, de la qual es conservaven tantes mostres a Itàlia. Podien recórrer als relleus, però no era fàcil superar la pobresa cromàtica que oferien. Les decoracions dels gots de ceràmica i els baix relleus van ser gairebé les úniques referències a l'abast dels artistes
Jacques Louis David (1748-1825) va ser un dels màxims exponents de la pintura neoclàssica i qui reflectia la preocupació de l'època per la composició lògica i clara. Va posar els seus pinzells al servei dels ideals revolucionaris. Amb la Revolució Francesa, i a través de l'obra de David i de la seva escola, observem esquerdes en l'art acadèmic, aguditzades pels seguidors de David, pel propi context revolucionari, pel tancament de l'Acadèmia francesa de Roma, per la competència entre els artistes, per l'aparició d'un nou públic. Quan Napoleó va arribar al poder, David va ser nomenat pintor de cambra i responent a la petició del nou emperador, la seva obra esdevingué més emotiva, encara que sempre defugí l'estil romàntic.
Jean Auguste Dominique Ingres (1780-1867) va ser un altre gran pintor neoclàssic. Va dirigir l'École des Beaux-Arts, des de la qual va defensar la tradició de David.
També en l'escultura neoclàssica va pesar el record del passat, molt present si considerem el gran nombre de peces que les excavacions anaven traient a la llum, a més de les col·leccions que s'havien anat formant al llarg dels segles. Les escultures neoclàssiques es realitzaven en la majoria dels casos en marbre blanc, sense policromar, perquè així es pensava que eren les escultures antigues, predominant en elles la noble senzillesa i la serena bellesa que Winckelmann havia trobat en la estatuària grega. El seu representant més destacat va ser el venecià Antonio Canova, autor d'obres com el Monument al Papa Climent XIV, Venus i Psique o Hèrcules.
J.L.David, "La mort de Sèneca", 1773
Certament, el classicisme de Poussin i el de David no són exactament iguals, no poden ser-ho. Tot amb tot, David comença a treballar en la tradició del Barroc-Rococó. “...El que ens sorprèn de la carrera de David en els anys 1770 és la persistència del seu interès pel rococó en una època en la qual les tendències “progressistes” a l’Acadèmia s’estaven desplaçant cap a una nova ortodòxia neopoussinista. I l’artista ascendent de la severitat no era David sinó el seu subestimat rival Peyron. Potser per entendre millor aquesta etapa de David, podem recórrer a la competició entre David i Peyron amb ocasió del Prix de Roma. La mort de Sèneca que presenta David persisteix en les ressonàncies del rococó i omple la tela d’al·lusions a Tièpolo i Fragonard; Peyron, en canvi, presenta unes figures immòbils i circumspectes; l’ús d’un pla de fons indefinit i la tendència a tractar l’arquitectura com un teló de fons cedeixen el pas a la integració sistemàtica de la figura amb l’arquitectura, en un espai racionalitzat per un pla de fons explícit i coherent. Peyron recuperava, així, a Poussin, el qual era presentat com a salvador de la pintura francesa dels excessos del rococó. Fou, doncs, la versió de La mort de Sèneca de Peyron i no la de David la que va guanyar el Premi de Roma...” (Neoclassicisme i revolució - Joan Campàs Montaner i Anna González Rueda, pàg. 3 i 4) [2]
J.L.David, "El jurament dels Horacis", 1784
J.L. David, "El Juramento de los Horacios", 1784,
óleo sobre lienzo, 3´30 x 4´25 m, Museo del Louvre, París.[3]
óleo sobre lienzo, 3´30 x 4´25 m, Museo del Louvre, París.[3]
El rei Lluís XVI li va fer l'encàrrec de l'obra, amb la intenció que fos una al·legoria sobre la lleialtat a l'estat i, per tant, al monarca. A mesura que s'acostava la Revolució Francesa, van augmentar les pintures que feien referència a la lleialtat envers l'estat més que al clan o a l'església. Encara que aquest quadre va ser pintat quasi cinc anys abans de la Revolució Francesa, El jurament dels Horacis es va convertir en una de les imatges representatives de l'època.
La pintura representa la «salutació romana», amb el braç estès i el palmell cap avall. El tema de la pintura està basat en la llegenda dels Horacis i els Curiacis, llegenda relatada per Tit Livi a la seva obra Ab Urbe Condita, i té una perspectiva patriòtica i neoclàssica; més tard es va convertir en un model a seguir per pintors posteriors. L'èxit de l'obra va incrementar la fama del seu autor, i li va permetre mantenir els seus propis estudiants.
A causa de la lectura que se'n desprenia, l'obra va ser considerada una declaració política i, fins i tot per alguns, una invitació a aixecar-se en armes. D'aquesta manera David va crear l'estil de la burgesia francesa a la vigília de la revolució; El jurament dels Horacis és el punt culminant d'aquest desenvolupament. Anys més tard, a partir del 1790, David es va integrar més activament en l'activitat revolucionària, i actuà com a artista al servei de la propaganda de la Revolució; aquest mateix any se li va encarregar que pintés el Jurament del jeu de paume, obra que va deixar incompleta. El 1794, després d'haver estat elegit membre de la Convenció, va ser detingut i empresonat.
J.L.David, "La mort de Marat", 1793
J.L. David, "La mort de Marat",1793
Oil on canvas, 162 x 128 cm Musées Royaux des Beaux-Arts, Brussels [4]
Oil on canvas, 162 x 128 cm Musées Royaux des Beaux-Arts, Brussels [4]
La pintura representa la mort el 1793 de Jean-Paul Marat, l'escriptor del diari radical L'Ami du peuple (L'amic del poble), molt relacionat amb la facció jacobina durant el regnat del Terror, encara que mai no en va ser un membre indiscutible.
Marat va ser apunyalat el 13 de juliol, mentre escrivia a la seva banyera, per Carlota Corday, la qual recolzava la facció girondina, més moderada i que va viatjar de Normandia a París obsessionada amb la idea d'assassinar l'home a qui ella percebia com una "bèstia" i així "salvar França". Va aconseguir aproximar-se-li usant el subterfugi de parlar-li de traïdors a la causa de la Revolució. Corday el va assassinar amb un ganivet que havia amagat entre les seves robes. Va aconseguir entrar a la casa de Marat amb la pretensió de presentar-li una llista de gent que hauria de ser executada com a enemics de França. Marat li ho va agrair i li va dir que serien guillotinats la setmana següent, moment en el qual Corday immediatament el va apunyalar. Va ser guillotinada poc després.
David era amic íntim de Marat, així com un ferm partidari de Robespierre i els jacobins. En el quadre David no descriu la violència de l’assassinat, ni el sofriment, ni la frisança de la mort, sinó el pas de l’ésser al no res. Fet i fet, condensa l’experiència i la moral en la que viu.
Malgrat la precipitació amb la què va pintar el quadre (l'obra va ser acabada i presentada a la Convenció Nacional abans de quatre mesos després de la mort de Marat), es considera generalment que és la millor obra de David, un pas definitiu cap a la modernitat i una afirmació política inspirada i inspiradora. Així, doncs, “...ens trobem davant d'un "retrat històric" que pertany a la ideologia en imatges de la burgesia francesa revolucionària...” (Neoclassicisme i revolució - Joan Campàs Montaner i Anna González Rueda, pàg. 50).
Anne-Louis Girodet, "El somni d’Endimió", 1791
Anne-Louis Girodet, "El somni d’Endimió", 1791
Oil on canvas, 198 x 261 cm Musée du Louvre, Paris[5]
Oil on canvas, 198 x 261 cm Musée du Louvre, Paris[5]
Girodet, deixeble de David, que pinta aquesta tela a Roma el 1791, s'allunya deliberadament de David i anuncia el Romanticisme. El nu ideal és d'inspiració antiga però l'enllumenat lunar, l'efecte misteriós i irreal, pertanyen a una sensibilitat nova.
Exposada en el Saló de 1793, en l'època del terror dels jacobins de Robespierre. L'obra produeix una ruptura radical amb el neoclassicisme davidià, ja que es tracta d'una escena directament vinculada amb els preceptes romàntics, on un personatge de característiques ambigües apareix rendit a l'exhibició que li produeixen els raigs de lluna que un amor adolescent deixa passar en retirar el brancatge. Endimió es mostra sensual, provocador entre el joc d'ombres i llums molt marcades. L'obra està molt propera a l'oníric i misteriós propi del Romanticisme.
[1] Informació i imatge obtinguda a:
WAHOOART
En l’apartat: J.L. David. [En línia]
<http://es.wahooart.com/A55A04/W.nsf/Opra/BRUE-7YN5ZQ> [Consulta: en data 29 d’octubre de 2010]
[2] Aquest material i els següents són en PDF. Els trobareu cercant-los en Google.
[3] Informació i imatge obtinguda a:
PEQUEÑA HISTORIA DEL ARTE
En l’apartat: J.L. David. [En línia]
<http://www.spanisharts.com/history/del_neoclasic_romant/imagenes/david/horacios_big.html>[Consulta: en data 29 d’octubre de 2010]
[4] Informació i imatge obtinguda a:
WEB GALLERY OF ART
En l’apartat: J.L. David. [En línia]
<http://www.wga.hu/support/viewer/z.html> [Consulta: en data 29 d’octubre de 2010]
[5] Informació i imatge obtinguda a:
WEB GALLERY OF ART
En l’apartat: A. L. Girodet. [En línia]
<http://www.wga.hu/support/viewer/z.html> [Consulta: en data 30 d’octubre de 2010]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada