divendres, 12 d’agost de 2011

LA POSTMODERNITAT (II): ART I MULTICULTURALITAT


Amb Jean-François Lyotard i la publicació de “La condició postmoderna” (1979) va començar el debat i teorització del que és postmodern. El debat es va estendre des de la meitat dels anys setanta, coincidint amb el final de la guerra del Vietnam, fins a la caiguda del Mur i la reunificació d’Alemanya gairebé quinze anys després. Així, la postmodernitat artística no es pot deslligar d’aquests fets històrics, que marquen d’alguna manera una derrota per a cadascun dels poders duals i simbòlics que representen respectivament Estat Units i l’Unió Soviètica. La primera surt airosa militarment, però el seu poder econòmic davalla, mentre que l’URSS desapareix fragmentada en diverses repúbliques independents. 

Es consumeix la cultura basada en l’oposició de contraris que havia dominat durant tota la Guerra Freda. La modernitat, que a través de l’abstracció i de les teories esbombades a “Art and Culture” (1961) de Clement Greenberg s’havia manifestat com una forma apolítica d’art o cultura, menystenia el realisme com a manifestació política d’un cert dogmatisme cultural. Des d’aquest costat, l’abstracció era interpretada com un mistificat idealisme burgès. 

Els canvis artístics i intel·lectuals produïts durant aquest procés no són independents dels canvis històrics; al contrari, les condicions que lideren i mouen el nou ordre geopolític són molt semblants a les que mouen la teorització de l’art. Amb la nova condició postmoderna s’abandona un paradigma antiquat, que té a veure amb l’espontaneïtat, l’expressió directa o l’originalitat, refusada com a valor d’aportació estètica. La postmodernitat, en aquest sentit, treballa amb la noció de pastitx, amb la fragmentació i discontinuïtat de les formes artístiques. Una de les primeres ruptures ja es dóna amb els treballs teòrics d’alguns conceptuals que proposen que siguin considerats obres d’art, una proposta per superar la divisió que establia la modernitat entre qui fa objectes d’arts i qui en parla. 

A tot això, cal afegir els estudis literaris i lingüístics que a França envaeixen el discurs artístic i que ajuden a trencar les fronteres entre art i llenguatge. Alguns artistes entraran en aquests paràmetres, com Jenny Holzer o Barbara Kruger, que van posar la paraula escrita i el llenguatge com a forma d’art i no com a expressió literària.

El corpus teòric de les arts que es forja a l’entorn de la postmodernitat ho fa a partir d’una mixtura complexa de consideracions sobre la història i la història de l’art, en la qual se citen les teories polítiques i literàries o pràctiques crítiques que no tenen res en comú amb l’orientació modernista anterior. La postmodernitat obre una crítica a les narratives històriques, constitueix una crítica al mite de l’originalitat. Es qüestiona la continuïtat dels valors de la cultura. Per a Jürgen Habermas es tracta d’un retorn a l’ordre més conservador (postmodernitat com a antimodernitat), mentre que per a Jean-François Lyotard la postmodernitat ha de “lliurar una batalla contra la totalitat”. En aquest sentit, les formes d’art postmodern són les que posen de manifest la vertadera impossibilitat de presentar el que no pot ser presentat

Jean Baudrillard, per designar l’experiència del contemporani i, especialment, la simulació com a estratègia pròpia del postmodern, com també ho serà l’apropiació, va usar el terme hiperrealisme per indicar que l’artista postmodern treballava amb signes extrets de la realitat que es reduplicaven a una realitat “híper” en la simulació. 

D’altra banda, l’abandonament del discurs modern significava també la fi de les formes d’una cultura hegemònica, occidental, burgesa i classista en el comportament, masculina en el gènere dominant i blanca en la complexió racial. Es trenca la divisió entre alta cultura i cultura popular i totes les formes de l’art postmodern estan destinades a oposar-se a aquests trets hegemònics. En conseqüència, és un art que ha d’utilitzar uns instruments crítics per trencar amb aquest ordre hegemònic de poder i, per tant, els instruments utilitzats seran d’alliberament. Algunes de les metodologies clàssiques seran en primer lloc la psicoanàlisi, que ajudarà a arrencar el moviment feminista en les arts, però també la tradició intel·lectual marxista jugarà un paper important en l’aplicació al colonialisme. Les dues tradicions s’uniran en el pensament de Michel Foucault a través del llegat de Nietzsche. L’art augmentarà la temàtica en defensa de les minories racials i de gènere (feminisme, homosexualitat, sida), el cos serà objecte no només de culte (els “bodybuildings”) sinó també d’expressió de violència, sofriment i malaltia. La tecnologia obrirà les portes a la reproducció mecànica de l’objecte, a l’ús de l’objecte seriat o de consum (Jeff Koons, Allan McCollum), al discurs de l’art i el doble (Haim Steinbach).

La fi de les utopies, la fi del progrés, l’operativitat de les tecnologies, el poder dels mitjans de comunicació de masses i la substitució d’una economia de producció per una economia de consum, han portat a la dominació de la imatge per sobre del missatge i a una societat de la informació. La descolonització i la globalització obriran l’art al paisatge multicultural i de l’alteritat i se serviran dels estudis postcolonials i, pel que fa a la dominació de la imatge en el món actual, dels anomenats estudis visuals.

Multiculturalitat.

En aquest sentit, la postmodernitat ha constatat la crisi del que podríem denominar el “nosaltres”, en contraposició dels “altres”. Així, el “nosaltres” cal entendre’l, doncs, com l’home blanc, patriarcal, europeu i heterosexual. Fet i fet, la noció d’occidental és com segueix: europeu, educat més enllà de l’escola obligatòria. Els occidentals s’originen (ens originem) amb Plató i Aristòtil; Heròdot crea la noció de l'Est (els Perses) contra l'Oest; l'Est representa esclavatge i despotisme; l'Oest és Atenes, la llibertat i la Independència; Heròdot divideix el món en dues parts. Hom també l’ha anomenat com l'eurocentrisme: però l’occident europeu no és sols el món de poder i riquesa materials, incloent-hi la força militar; és també el lloc on triomfa el esperit científic, la racionalitat i l’eficàcia, i és el món de la tolerància, diversitat d’opinions, respecte pels drets humans i democràcia, preocupació per l'igualtat, al menys la igualtat de drets i oportunitats, i justícia social. 

Comptat i debatut, hom també ha constatat que la idea d'Orient està forjada a l'Occident i per l'Occident, perquè l'Oest només veu l'Orient segons els seus propis interessos. La dinàmica de raça, ètnia, economia i societat és complexa i ens pressiona: nord-sud, àrabs i jueus, blancs i negres, serbis i croates, protestants i catòlics... Fins i tot l'Holocaust ha estat un procés de deshumanitzat i demonitzat per l'Altre. La idea de l'Oest neix amb Grècia i Roma, continua durant l'Edat Mitja (les Creuades), i es perpetua a l'Edat Moderna i al nostre temps, en la cultura i l’economia: hi ha una relació de poder entre Jo i Tu. Però el multiculturalisme és inevitable. 

Fet i fet, la idea del progrés, en el sentit de que les coses poden millorar dia a dia, existeix des de la Il·lustració, però el progrés industrial i científic no ha acabat amb la desigualtat social ni ha alliberat l’esperit humà. En aquest sentit i en aquest àmbit, la postmodernitat, ha pres consciencia de dos elements cabdals: 

  • El que hom anomena com a principi de la diferència. Davant de la homologació de l’experiència, la comprensió unitària de la realitat i, en l’àmbit polític, la idea d’igualtat, el postmodernisme insisteix en canvi en la diversitat i la multiplicitat. Afirmant el principi de la diferència, el postmodernisme qüestiona alguns fonaments del pensament polític modern (la identificació nacional...): als subjectes típics de la modernitat (individu, nació, partit), caracteritzats per un fort poder d’identificació, el postmodernisme contraposa models de major fragmentació i diversificació.

  • El que hom denomina com a principi de tolerància. Contra la cultura uniformitzadora, el postmodernisme propugna un model de societat basat en la diferència i el pluralisme, on regeixi el principi moral de la tolerància. Les característiques de la societat postmoderna (facilitat de comunicacions, pluralisme, extrema mobilitat i transformació) contribueixen a la formació d’un context pluricultural: aquesta multiplicació de la diferència (evident en l’emergència de cultures marginals o regionals) no s’ha d’entendre com una explosió de les divisions, sinó com la demanda d’un dret a la diferència que no pretén absolutitzar-la, sinó donar-li la paraula, substraure-la a la marginalització, qüestionant els cànons de la cultura dominant. La proposta política postmoderna és la d’un món en equilibri difícil i potser no cercat, en el que la igualtat no suprimeixi la diferència, la identitat, l'alteritat, on sigui possible una heterogeneïtat sense jerarquia, una societat sense comunitarisme, característiques que tant qüestionen postulats de la dreta com de l’esquerra i, per això, hom veu el postmodernisme con postliberal o postmarxista.

Sobre la Postmodernitat, també podeu llegir BLADE RUNNER.


    Cap comentari:

    Publica un comentari a l'entrada