Seguidors

diumenge, 14 d’agost de 2011

ART DEL XVII FINS 1870 (III): ROMANTICISME: LA REACCIÓ AL NEOCLASSICISME (Els afusellaments del 3 de maig - F.de Goya; Acantilados blancos en Rügen - Caspar D.Friedrich; La llibertat guiant al poble - E.Delacroix)


Romanticisme: la reacció al neoclassicisme


El Romanticisme va ser una reacció contra el Neoclassicisme i anteposava, abans de tot: la major importància del sentiment enfront la raó, la forta tendència nacionalista de cada país, la del liberalisme en contraposició al despotisme il·lustrat, la de l'originalitat en contra la tradició grecollatina, la creativitat enfront a la imitació neoclàssica, l'obra imperfecta, inacabada i oberta en lloc a l'obra perfecta, conclosa i tancada.

Tanmateix és propi d'aquest moviment: una gran apreciació de les coses personals, un subjectivisme i individualisme absolut, un culte al jo fonamental i al caràcter nacional o Volksgeist, en contraposició a la universalitat i sociabilitat de la Il·lustració del segle XVIII; en aquest sentit, els màxims exponents romàntics són, amb freqüència, prototipus de rebel·lia (Don Joan, el pirata, Prometeu) i els autors romàntics trenquen qualsevol normativa o tradició cultural que ofegui la seva llibertat, com per exemple les tres unitats aristotèliques (acció, temps i lloc) i la d'estil, amb contraposició al Segle de les Llums; s'estimen més els ambients nocturns i luctuosos, els llocs sòrdids i ruïnosos; venerant i buscant tant les histories fantàstiques com la superstició, que els il·lustrats i neoclàssics ridiculitzaven. Un aspecte de la influència del nou esperit romàntic i el conreu d'allò que és diferent es caracteritza per l'augment de l'estudi de la literatura popular (romanç o balades anònimes, contes tradicionals, cobles, refranys) i de les literatures en llengües regionals: la gaèlica, la escocesa, la provençal, la bretona, la catalana, la gallega, la basca... La preponderància de tot allò nacional i del nacionalisme va ésser una reacció a la cultura francesa del segle XVIII, d'esperit clàssic i universalista, dispersada per tota Europa per mitjà de les conquestes de Napoleó.

L'expansió del Romanticisme va renovar i enriquir el limitat llenguatge i estil del neoclassicisme així com també va donar entrada a un món exòtic i extravagant, buscant-hi noves combinacions i flexibilitzant les antigues. Els autors recorren a convencions artístiques medievals i en recuperen les temàtiques, en comptes de les pròpies de Grècia o Roma, com a font d'inspiració. Això accentua encara més el seu perfil nacionalista i regionalista en comptes d'una tendència universal com era la neoclàssica.

Enfront a l'afirmació del racional, irrompé l'exaltació de l'instintiu i sentimental i la evocació del passat. S'allunyaren de la realitat evadint-se del temps. Predominaren en ells los sentiments de tristesa, malenconia, amor a la solitud, escenaris llòbrecs, descontent. Moltes vegades aquests sentiments cristal·litzaren en enyorança del passat i les antigues glòries.

Tot amb tot, el Romanticisme també és fruit de les condicions socials, polítiques i econòmiques de la conjuntura. Amb les contradiccions derivades del capitalisme mercantilista (guerres entre estats per apoderar-se de mercats i primeres matèries, esclavitud, necessitat de mercat interior, patriotisme i nacionalisme...), l'enfrontament de classes (burgesia, aristocràcia, proletariat, pagesia...), i la disminució de les  inversions estatals en "cultura", l'artista, per tal de sobreviure, ha d'aconseguir fer-se un nom, i això requereix un públic, uns clients... i, per tant, un llenguatge adient a aquest públic i clients, que desembocarà en el romanticisme.


Francisco de Goya y Lucientes, “Els afusellaments del 3 de maig", 1814

Francisco de Goya y Lucientes, “Els afusellaments del tres de maig”.1814
pintura a l'oli, 268 × 347 cm Museu del Prado, Madrid[1]

És difícil catalogar a Goya. La seva evolució és similar a la de David: practica art neoclàssic, pinta l’alienació que sentiren i patiren els romàntics, realisme, avantguardista.

“...Els afusellaments és un quadre realista, documenta la repressió despietada de les revoltes antifranceses del mes de maig. (...). Els soldats no tenen rostre, són titelles d'uniforme, símbols d'un ordre que és en canvi, violència i mort (tema que serà reprès per Picasso a Matança a Corea). En els patriotes que moren no hi ha heroisme, no almenys en el sentit classicista de David, sinó fanatisme i terror. La història com a massacra, com desastre (d'aquest moment són els aiguaforts dels Desastres de la guerra). La matança es realitza a la llum groga d'un enorme fanal cúbic; és "la llum de la història" mentre al voltant hi ha la foscor d'una nit com totes les altres i al fons és la ciutat amb la gent que dorm al seu llit....” (GoyaAdaptació Joan Campàs Montaner i Anna González Rueda, pàg. 38). [2]

“...En avaluar el significat dels Afusellaments cal recordar que va ser pintat el 1814 després de la restauració de Ferran VII i l’empresonament o expulsió dels afrancesats i liberals espanyols, molts dels quals estaven entre els amics de l’artista. El mateix Goya havia intentat fugir d’Espanya el 1812 i dos anys després fou cridat per la restaurada Inquisició per tal que expliqués les seves “obscenes” Majas desnuda i vestida i sotmetre’l a una prolongada “purificació”. La seva sol·licitud al Consell de Regència demanant que se li permetés pintar El 2 i El 3 de maig, fou per tant, un esforç per recuperar el favor oficial pintant quadres que poguessin donar una justificació dramàtica de la guerra que havia acabat i sancionar el restaurat règim de Ferran VII. Per tal de recuperar el seu bon nom i posició, Goya representaria el caos de malson dels sis anys anteriors com una batalla coherent del poble contra els invasors ateus en nom de l’Església i el rei...” (Goya Adaptació Joan Campàs Montaner i Anna González Rueda, pàg. 39).


Caspar David Friedrich, "Acantilados blancos en Rügen", 1818

Caspar David Friedrich, "Acantilados blancos en Rügen", 1818
Oil on canvas, 90,5 x 71 cm Stiftung Oskar Reinhart, Winterthur[3]

Com els altres quadres de Caspar David Friedrich, no és un mer paisatge, sinó que té un contingut simbòlic que fa referència tant a les idees polítiques de Friedrich sobre Alemanya com a consideracions religioses.

Els tres personatges representats estan vistos d'esquena, i miren a un paisatge romàntic. Les figures d'esquena, a les que sovint es pot reconèixer a Friedrich, adopten una posició central en les seves pintures a l'oli a partir de 1807. La figura d'esquena, que està en peu com un monument sobre un lloc elevat, atreu l'espectador a l'interior de la pintura.

El quadre apareix en una primera impressió com romàntica, pacífica i molt serena. Els quadres de Friedrich sempre insisteixen en la calma i la llunyania, transmetent la sensació de pau i assossec general. El quadre i l'acció es representen a través de colors agradables, mentre que la naturalesa es representa de manera bella.

En aquesta obra, Friedrich exposa la seva visió del món i demostra amb quina curiositat va buscar paisatges fins llavors inèdits en la història de la pintura. El primer terme seria el món corpori, mentre que l'immens mar seria el món del pensament i de l'esperit, símbol de l'infinit. Els vaixells exemplificarien que aquesta és l'esfera en què se superen les limitacions de l'existència terrenal.

Al mateix temps, expressava les idees polítiques de l'autor sobre el alemany, com es pot veure en la vestimenta dels personatges. La dona porta un vestit vermell, tancat pel coll, amb màniga llarga i subjecte sota del pit per caure després fins als peus. És un vestit que recorda l'estil Imperi, popular en la França revolucionària en estar cenyit per sota del pit i solt fins als peus. Però, a diferència de la moda francesa, no té ampli escot ni teixits transparents, ja que es consideraria impropi per una burgesa alemanya. Com en altres quadres de Friedrich, recorda a la moda gòtica, ja que es pensava que el Gòtic era un estil germànic i d'aquesta manera es fa referència al passat alemany.

Pel que fa al vestit masculí alemany, es tracta d’una levita. Aquest antic vestit alemany va començar a aparèixer en els quadres de Friedrich a partir de 1815. Tenia en aquells dies un sentit polític nacionalista, després de les guerres napoleòniques. És aquesta la raó per la qual els ministres dels prínceps alemanys, reunits a Karlsbad el 1819, van prohibir el seu ús

Eugène Delacroix, "La llibertat guiant al poble", 1830

Eugène Delacroix, "La llibertat guiant al poble", 1830
Oil on canvas Musée du Louvre, Paris[4]

La llibertat guiant el poble representa les Tres Glorioses, les jornades (27, 28 i 29 de juliol de 1830) a les quals va haver una sublevació popular, també coneguda com la revolució francesa de Juliol, contra el rei Carles X de França. Aquesta revolta havia estat causada per la instauració, per part de Carles X, d'una sèrie de lleis repressores i lliberticides, per a augmentar el seu poder personal, i com a conseqüència de la revolta va ser substituït pel rei Lluís Felip I, en l'anomenada Monarquia de Juliol, que en principi havia de considerar més el poble. El període d'aquesta monarquia (1830-1848) va estar marcat pel desig dels ciutadans de voler ampliar el nombre de persones amb dret al vot i va acabar amb una altra revolta popular que va instaurar la Segona República Francesa, que va abolir l'esclavatge i va instaurar el sufragi universal masculí.

Eugène Delacroix pertanyia a una llarga línia de grans revolucionaris, que havia produït el "país de les revolucions", i pinta el quadre de manera contemporània als fets de la Revolució de Juliol. Com ell mateix escriu al seu germà, el 18 d'octobre de 1830, "si no he lluitat per la Pàtria, almenys pintaré per a ella".

Aquest quadre marca l'inici de la pintura moderna respecte al tema, ja que es deixa de mirar enrere per a il·lustrar un tema d'actualitat i participar implicant-se a la vida contemporània. Delacroix no només pinta el conflicte sinó que en pren partit d'una manera clara i evident. La llum, el tocs de color i la profunditat són trets característics de Delacroix, però a més en aquest quadre destaca molt el moviment.

Delacroix, influenciat per les seves idees revolucionàries en política, tampoc no acceptava l'academicisme francès de la seva època, imposades per l'Académie des Beaux-Arts de l'Institut de France que havia estat creada el 1816. No s'interessava gaire, doncs, a pintar estàtues imitant estils clàssics, grecs o romans ni hom considera Delacroix com a pertanyent a l'estil dels academicistes contemporanis seus.

En canvi, sí compartia amb els academicistes el gust per l'orientalisme.També hi comparteix, almenys en aquesta pintura, el gust pels temes històrics, tot i que, s'allunyava lleugerament a ells, i s'acostava, per tant, a Gustave Courbet, en el seu realisme.

La roba que porta la dona que representa a la Llibertat, sense corpinyo ni corsé, i ensenyant els pits, és un guiny als clàssics però sobretot vol mostrar una dona valenta i a la que no li importa el pudor. També forma part del realisme eròtic buscat l'aixella visiblement no depilada, que els clàssics haguessin trobat més aviat vulgar. L'arma que porta és ben real, un fusell a baioneta d'infanteria, model 1816, que fa la Llibertat creible, actual i moderna.




[1] Informació i imatge obtinguda a:
WIKIPEDIA
En l’apartat: El tres de maig. [En línia]
<http://ca.wikipedia.org/wiki/El_tres_de_maig> [Consulta: en data 31 d’octubre de 2010]

[2] Aquest material i els següents són en PDF. Els trobareu cercant-los en Google.
[3] Informació i imatge obtinguda a:
WEB GALLERY OF ART
En l’apartat: C. D. Friedrich. [En línia]
<http://www.wga.hu/support/viewer/z.html> [Consulta: en data 30 d’octubre de 2010]

[4] Informació i imatge obtinguda a:
WEB GALLERY OF ART
En l’apartat: E. Delacroix. [En línia]
<http://www.wga.hu/support/viewer/z.html> [Consulta: en data 31 d’octubre de 2010]

Cap comentari:

Publica un comentari