diumenge, 14 d’agost de 2011

ART DEL XVII FINS EL 1870 (IV): REALISME I NATURALISME: LA MODERNITAT. (Enterrament a Ornans - G.Courbet; El vell músic - E.Manet)

Realisme i naturalisme: la modernitat


Cap a les dècades centrals del segle XIX el Romanticisme anirà cedint pas al Realisme. En el canvi contribueixen diversos fenòmens:
  • A les consciències plana el pes i les terribles conseqüències de la Revolució Industrial:  treball de nens i dones, horaris excessius, condicions de vida penoses, habitatges insalubres.
  • Els fracassos revolucionaris del 1848 es deixen sentir.
  • S’aboleix tot indici d'idealisme.
  • Es manifesta la temàtica social.
  • Es tendeix a representar l'home en les seves tasques quotidianes.
  • El tema de la fatiga es converteix en tema principal.

Tots aquests trets es reflecteixen en la pintura i en literatura com la de Dickens o Zola. A tot això contribueix un marcat positivisme filosòfic que considera com a fonts úniques de coneixement l'observació i l'experimentació.

El realisme és un corrent artístic que pretén plasmar la realitat de la forma més exacta possible a les obres d'art. Si bé la majoria d'obres han buscat assemblar-se al model imitat (tret de l'art abstracte), el realisme prescindeix de símbols i esquemes i busca el detall, la màxima proximitat. Per això com a moviment autònom el realisme se situa al segle XIX, tant en escultura i en pintura com en la literatura.

Es caracteritza per la recerca de l'objectivitat i el rebuig al món de la fantasia i dels somnis. Pretén fer una representació de la realitat el més acurada possible, sense embellir-la; els paisatges són representats mitjançant una natura humanitzada. Els temes són contemporanis de la seva època, i solen mostrar una crítica social. Fa un ús minuciós de la descripció, per a mostrar perfils exactes dels temes, personatges, situacions i fins i tot llocs; el quotidià i no l'exòtic és el tema central, exposant problemes polítics, humans i socials.

La influència del cientifisme i l'aparició de la fotografia són factors determinants en la definició de l'estètica realista de la pintura realista. El moviment realista va néixer a França i s'estengué arreu. Els principals representants del realisme pictòric foren Gustave Courbet (1819–1877), Honoré Daumier (1808–1879) i Jean François Millet (1814-1875).

Gustave Courbet, “Enterrament a Ornans”, 1849

Gustave Courbet, ''Enterrament a Ornans'' 1849
Pintura a l'oli, 315 × 668 cm Museu d'Orsay, París[1]
La pintura va ser presentada al Saló de 1850, provocant un escàndol, ja que havia donat el tractament, en format i estil, d'una pintura d'història però sobre un fet què no era sinó un «episodi banal», un enterrament de poble, és a dir, una escena de gènere. Aquesta pintura marca, molt probablement el naixement del realisme.

Courbet transmet amb el màxim realisme possible un funeral -possiblement el del seu propi avi matern, republicà convençut, constatant-se la presència de dos amics jacobins, encara que ell mateix apareix a l'extrem esquerre com a testimoni- al qual assisteix tota la comunitat, des dels representants de l'ajuntament fins les ploramorts oficials, passant pels gentilhomes i la família del pintor. També un gos perdiguer no vol perdre's l'esdeveniment i es presenta en primer pla. Per comentaris del propi pintor sabem que tota la població d'Ornans, petita població propera a Besançon i poble natal del pintor, va voler posar per al quadre, resultant un conjunt de quaranta-sis persones a mida natural representats amb enormes dosis de veracitat. Es pot dir que aquesta obra és un pamflet del nou estil artístic defensat per Courbet considerat com un art científic, naturalista, anticlàssic, antiacadèmic, progressista i social, l'única font del qual havia de ser l'observació directa del natural. Les figures formen un grup compacte i es retallen sobre les planes muntanyes de la localitat, representades en diverses actituds i positures, estant una de les millors galeries de retrats de la història de l'art. L'expressió dels rostres no provoquen cap sentiment de dolor entre els assistents. La mort no ha produït en aquests homes el dolor, l'angoixa, sinó que la viuen com un fet quotidià.

“...La qüestió clau sobre Courbet i els realistes no es refereix tant a les seves actituds cap a la modernitat: tots els realistes compartien el credo que “cal ser del seu temps”, tots estaven d’acord en què l’art havia de representar la vida quotidiana de les persones normals. El tema clau fa referència a la posició i funció de les obres realistes dins dels modes i relacions de producció del seu temps i, aquesta qüestió està relacionada amb la tècnica artística de les obres. I és des d’aquesta òptica que podem afirmar que la innovadora tècnica de Courbet va impulsar el canvi polític perquè va desafiar les existents relacions institucionals entre l’art i el públic. A l’igual que Jacques-Louis David (rebuig del to rococó i aristocràtic i entusiasme per la noblesa neoclàssica i burgesa), Courbet va utilitzar una tècnica aliena a les tradicions i els públics establerts per a l’art. Courbet va mirar de convertir als espectadors pagesos i proletaris abans menyspreats pel Saló en col·laboradors artístics, amb el qual per una banda els ennoblia, i per una altra els empobria en comparar-los amb les classes altes. Courbet va adoptar una forma d’intervencionisme cultural que des de llavors ha estat definida com avantguardista...” (Realisme i naturalisme (II) Adaptació Joan Campàs Montaner, pàg. 4).

Edouard Manet, “El vell músic”, 1862

Édouard Manet, El vell músic, 1862.
Oli sobre tela. 187 x 248 cm. National Gallery of Art, Washington[2]

“...El conjunt d’idees que es troben implícites en El vell músic (el simulacre, la imatge sense substància, el “substitut” o l’efígie, el desposseït o el desplaçat) es troben també en els textos de Marx d’aquesta època (Cfr. El 18 Brumari de Lluís Bonaparte). En aquest context, El vell músic és una imatge del lumpen-proletariat, d’aquest producte típic de la societat capitalista, desclassat i desarrelat, que esdevé especialment vulnerable davant de les ideologies reaccionàries. Un producte del París de Haussmann, una ciutat en la que té lloc una “vida elegant” espectacular, però en la que hi abunda, també, aquesta “gent desplaçada”, aquests desposseïts que Baudelaire oferia, irònicament, com un bon tema per als pintors i els poetes d’aquesta “vida moderna”. Per tant, els personatges que apareixen a El vell músic ens evoquen als de Baudelaire i també a les idees de Marx.

Si la modernité baudelairiana suposa una consciència objectiva de les contradiccions inherents a la modernització, podem definir a Manet com un pintor preocupat per traslladar a la tela aquestes contradiccions. Per a alguns parisencs del Segon Imperi, la modernité era la presa de consciència d’aquesta artificialitat i il·lusió, de la misèria que s’amagava rere les imponents façanes, del nombre de desplaçats i desarrelats. El problema que se’ls plantejava als artistes era: com representar aquesta modernitat?...” (Realisme i naturalisme (II) Adaptació Joan Campàs Montaner, pàg. 37)



[1] Informació i imatge obtinguda a:
WIKIPEDIA
En l’apartat: Enterrament a Ornans. [En línia]
<http://ca.wikipedia.org/wiki/Enterrament_a_Ornans> [Consulta: en data 31 d’octubre de 2010]

[2] Informació i imatge obtinguda a:
LA PINTURA Y LOS PINTORES IMPRESIONISTAS
En l’apartat: Manet. [En línia]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada