divendres, 10 de febrer de 2012

NIETZSCHE, Friedrich


"LA GENEALOGIA DE LA MORAL. 
Un escrit polèmic

FILOSOFIA / Hª DEL PENSAMENT

Editorial Laia / Pàgines: 230 / Col·lecció Textos Filosòfics / ISBN 84-7222-590-9 / Edició: 1982.

La genealogia de la moral. Un escrit polèmic, pertany, tot seguint a Gonçal Mayos, al “...cinquè i darrer període lúcid (1886-1890)...”[1] de Nietzsche. I retorna “...al seu dissolutiu i desemmascarador estil més analític...”[2]. Va ser escrita desprès de la publicació de Més enllà del bé i del mal i, efectivament, el seu estil sistemàtic i continuat, lluny de formes poètiques i d’aforismes d’altres de les seves obres, no degué ser una decisió arbitraria.  Així, aquesta obra, potser cruel i segur que molt agosarada, és la formulació d’una crítica de la moral vigent (de la seva època) i qüestiona el valor mateix d’aquests valors. Per tant, per Nietzsche, cal demostrar amb arguments convincents i cal tractar el problema per una via adient: el de la interpretació.
De fet, s’ha d’entendre la interpretació com a genealogia. A partir dels orígens, de la gènesi dels principis morals que regeixen Occident des de Sòcrates, podrem desemmascarar les il·lusions i els enganys. Tanmateix, a banda de la crítica, també s’ha d’entendre com l’intent d’edificar uns nous valors: una teoria de valors o axiologia.
L’obra consta de tres assaigs, tractats o dissertacions. 
El primer tractat, anomenat “Bo i dolent, bo i pervers”,  s’inicia amb una diferenciació entre el que Nietzsche denomina la moral del senyor i la moral de l’esclau. El senyor és aquell que és amo de sí mateix, és a dir, que pot dirigir el seu propi destí i lluitar per a modificar-lo. L’esclau, en canvi, és el que depèn d’un altre -del senyor- que és qui regeix el seu esdevenir. Nietzsche valora positivament l’autorrealització que duu a terme el senyor i condemna sense pal·liatius l’actitud passiva de l’esclau. La referència constant d’aquest a una realitat externa provoca que la seva força interior no es manifesti en cap moment d’una forma espontània i lliure, sinó de manera reactiva i coaccionada. 

 L’esclau té, en paraules de Nietzsche, la mirada obliqua, i es mou únicament pel ressentiment que li produeix la seva pròpia debilitat d’esperit. En el curs de la història la unió de tots els ressentits els ha portat a invertir la mirada del món, a imposar els seus valors i convertir-se en dominadors. Amb el triomf del ramat, la moral dels esclaus imposa que el dèbil és el bo, mentre que el fort és el dolent; un ordre moral contra natura en el que aquell que pensa per sí mateix, el que és autòcrata, lliure i poderós, constitueix un perill per a tots els demés. 

            En la història ha tingut lloc, per  tant, una inversió dels valors per la que preval l’esclau i molesta el senyor. Aquesta inversió dels valors no beneficia ni tan sols els propis esclaus, sinó els conductors dels ramats, els líders menors que estaven ansiosos per convertir-se en els nous senyors: els sacerdots jueus i cristians, i els ascetes o sacerdots laics. 
           
          El sacerdot jueu fou el primer que utilitzà el ressentiment de l’esclau per a instigar a la rebel·lió en nom d’una religió que, d’altra banda, promovia una forma d’autoritat tirànica canalitzada en les figures que ells mateixos representaven. El poble jueu, envoltat sempre d’enemics reals i, quan no és així, d’enemics imaginaris, és instigat pels seus sacerdots a odiar el més fort, que és considerat com el culpable de les seves desgràcies. Per això rebutja les pulsions que, a judici de Nietzsche, resulten ser les que afirmen la vida: la sexualitat, el noble egoisme, l’agressivitat i la crueltat, exaltant, en canvi, les pulsions que van contra natura: la revenja, el ressentiment i l’odi. El jueu se sent a sí mateix com el poble escollit; els demés pobles no són més que un perill. En definitiva: l’enemic dels jueus són tots els demés.       

El segon tractat s’anomena “Culpa, mala consciència i aspectes similars”. En aquest, el pensador alemany analitza la figura del sacerdot cristià, al que considera una espècie de perllongació del sacerdot jueu. L’únic que els diferencia és la direcció del ressentiment, ja que per al cristianisme els culpables passen de ser els demés a ser-ho un mateix. El cristià considera que ell mateix és el responsable d’una falta originària que arrossega des del principi dels temps, sent a més posseïdor d’una naturalesa dotada de vils instints i amb tendència al mal. Com conseqüència d’aquest enemic intern, el ressentiment es converteix en mala consciència. L’autocompassió i el remordiment són les manifestacions pròpies de la moral cristiana que, a judici de Nietzsche, en lloc de salvar a l’individu el que fan és conduir-lo a la infelicitat. 

            El tercer tractat s’anomena Què signifiquen els ideals ascètics? i Nietzsche es refereix a aquells laics que promouen els ideals decadents i negatius, basats, com els anteriors, en el ressentiment. Amb la denominació de sacerdots ascètics  al·ludeix al polític, al moralista, al científic, al mestre o a qualsevol que proposi el sacrifici personal com a mètode apropiat per a obtenir la felicitat, refugiant-se en ideals basats en la cultura o en béns materials. L’asceta promou la igualtat, el ateisme, la ciència o el no-res. Per a ell la mort de Déu no significa una alliberació, doncs l’únic canvi que aquesta situació implica és que hi ha que buscar nous motius o ideals decadents per els que sacrificar la pròpia vida, de la mateixa manera que es feia anteriorment en el cristianisme i en el judaisme.

Fet i fet, la lectura de Nietzsche no és fàcil. Cal anar a poc a poc, rellegir, ser pacient...i ser com una vaca... Ell mateix ens avisa al final del seu prefaci: “...per tal d’exercitar d’aquesta forma de lectura com a art, cal sobretot allò que precisament avui dia s’ha oblidat més –i per això encara no ha arribat l’hora de fer-se llegidors els meus escrits-, cal allò que exigeix gairebé de ser una vaca i no pas un home modern: rumiar...”[3]

Tot amb tot, per comprendre el llibre convindria especialment recordar, que com deia el professor Josep Mª Calsamiglia en el pròleg (magnífic) d’aquesta edició catalana del text, que: “...Per a la lectura dels seus textos hem d’estar disposats a patir les ferides abans de participar en la seva capacitat de penetració, en les articulacions dels judicis de valor, en la seva genealogia del sentit...”[4]. Per a Calsamiglia, Nietzsche podria ser comparat a una flama, símil que –a més– el propi autor va proposar en un vers de La gàia ciència. La filosofia nietzschiana és, doncs, més valuosa per a destruir els pseudoconceptes morals que per a obrir un camí de sortida al ressentiment i a la mala consciència nihilista. D’aquí que el propi Calsamiglia acabi el seu pròleg sospitant també que els “...cops de martell han de destruir algunes noves taules de valors...”.[5]

Un conjunt de documentació sobre l’autor el podeu trobar en la web del professor Ramón Alcoberro, Filosofia i Pensament, en l’apartat Nietzsche. També en la web del professor Gonçal Mayos, en l’apartat De1848 a 1914. Dissolució de la modernitat... podeu trobar un recull de fragments i articles sobre Nietzsche.


[1] MAYOS, G. (2007): “Nietzsche contra el seu temps, d’antimodern a antinihilista”. Pàgina 136. A ALCOBERRO, R, MENSA, J., LURI, G., PORTA, J.M, COSTA, M. MAYOS, G. i DEFEZ, A.  (2007). Històries de la filosofia. Barcelona: La Busca Edicions. (2007). ISBN 978-84-96987-03-6.
[2] Ibidem: pàg 136.
[3] NIETZSCHE, F.(1981): “La genealogia de la moral”. Barcelona: Editorial Laia. 1981. Pàg. 42. ISBN: 84-7222-590-9
[4] Ibidem: pàg. 22. 
[5] Ibidem: pàg. 23.
------------------------------------
Video de la conferència de G. Mayos sobre Nietzsche i "La geneologia de la moral" a la Fundació Aplicació de Callús i al grup GLOF el 23 de juny de 2012.

-------------------------------------------------------------------------

 "ASÍ HABLO ZARATUSTRA. Un libro para todos y para nadie.”


FILOSOFIA / Hª DEL PENSAMENT
Alianza Editorial / Pàgines: 556 / ISBN 978-84-9104-254-9 / Edició: 2016.

Dins de la filosofia i de la literatura universal es distingeix amb el nom Así habló Zaratustra. Un libro para todos y para nadie a una de les obres més reconegudes del cèlebre filòsof alemany Friedrich Nietzsche. Sobre ella s’han escrit milers de pàgines i s’han realitzat tot tipus d’anàlisi.

Val a dir que l’obra va ser escrita entre 1883 i 1885. Des del primer moment va ser considerada com l'obra mestra del seu autor. Així mateix, la història literària ha recalcat la particularitat que va tenir la seva confecció i publicació. En aquest sentit, es pot apuntar, en primer lloc, que, tot i que en l'actualitat l'obra es troba compilada en un sol volum, en principi no va ser així. Segons els annals editorials, Nietzsche va anar presentant l'obra per volums. Es té notícia d'haver-la escrit en moments diferents: entre l'1 i 10 de febrer de 1883 es ​​va ocupar d'escriure el primer volum; entre el 26 de juny i el 6 de juliol de 1883, s'hauria lliurat a l'escriptura de la segona part o segon volum de l'obra; entre el 8 i el 20 de gener de 1884 hauria tingut lloc la redacció de la tercera part. Però durant l'any 1885, Nietzsche va decidir escriure i publicar una quarta part, titulada "Migdia i eternitat". Aquesta quarta part pretenia conformar la primera part de l'obra, que estaria ambiciosament composta per tres volums més, i que no obstant això no van arribar a editar-se. D'aquesta manera, en un principi, l'obra es va editar per volums separats. I es va haver d’esperar al 1892 perquè es fes una edició completa, compilada en un sol volum, tal com es coneix ara mateix. Per tant, i si es vol, aquesta obra no ha de seguir un ordre específic a l'hora de llegir-la -sobretot les seves tres primeres parts-, i poden llegir-se independentment.

Però, com podem abordar un comentari sobre Así habló Zaratrustra? Què ens diu, o millor dit, què ens vol dir Nietzsche en aquesta obra? Una opció és fer un resum que defineixi els fets més importants de cadascun dels blocs de contingut i intentar explicar què signifiquen.   

Primera part: La mort de Déu
Aquesta part del llibre és la que acull la quantitat més gran d'idees filosòfiques de l'autor. L'obra comença quan el seu protagonista, Zaratustra (personatge inspirat i relacionat amb el Zaratustra, fundador del Zoroastrisme), ha decidit, de forma voluntària, retirar-se a la muntanya per tal de trobar-se amb la seva solitud i pensaments. En la seva companyia porta els símbols de dos animals: una àliga, la qual pot ser identificada com a "l’orgull", i una serp, la qual està relacionada amb “la saviesa”. Després d'algun temps de reflexió i meditació, el profeta decideix que és hora de baixar de la muntanya per mostrar als homes allò que ha aconseguit conèixer.
  
Un cop al poble, Zaratustra parla a tots per donar-los el seu missatge. Però només obté la burla de les masses. Així, Zaratustra, entén que aquesta acció ha estat un error, ja que parlar a tots, és no parlar a ningú. Zaratustra comprèn llavors que el millor és fer-se amb un grup de deixebles als quals lliurar el seu coneixement.

Durant el desenvolupament d'aquesta part de l'obra, s’entra en contacte amb la idea central: la mort de déu. Zaratustra precisa que l'home es troba lliure per rebutjar la preocupació per conquerir l'altre món, i que ha d’ocupar-se de la que realment  li ha de preocupar: com conquerir el seu món, en el qual es troba. Igualment, l'obra exposa, en la veu del seu personatge Zaratustra, les tres grans transformacions que ha d'experimentar l'home en la seva evolució espiritual. Així mateix, el profeta fa referència als elements que poden atacar les virtuts de l’ésser humà, causant la somnolència de la seva moral, com ho són el no moure’s, el fet d’obligar al cos a no ser cos, a través de pràctiques com l'ascetisme. Per contra exhorta l'home a buscar en la vida, en l'amistat i fins i tot en la guerra, els elements que mantinguin viva la flama de la seva virtut. Aquesta part del llibre acaba amb el retorn de Zaratustra a la muntanya, després d'haver transmès als seus deixebles tots els coneixements que desitjava.

El concepte de la mort de Déu ja apareix en una altra obra de Nietzsche: La gaia ciència (1882). Nietzsche reprèn aquesta idea en el Zaratustra. En aquí, la mort de Déu, representa la fi de tota concepció idealista i la fi de la metafísica occidental. La frase “Déu ha mort” (va ser Hegel qui primer la va utilitzar), representa per a Nietzsche la negació de tots els mons inventats per la religió: la gran mentida que converteix la vida en una simple ombra. La idea de Déu, entesa com el fonament del món vertader, és la gran enemiga. L’esperit lliure és aquell que és capaç de perdre-li el respecte, capaç d’assumir que “Déu ha mort”, és a dir, capaç d’assumir que s’ha d’acabar amb el “món vertader” (el que també significa acabar amb la dicotomia entre món vertader i món de les aparences), acabar amb la metafísica i acceptar que res ha de posar-se al seu lloc; de res serviria substituir la idea de Déu per les d’humanitat, ciència, racionalitat, tècnica o altres substituts.

Segona part: la voluntat de poder
Aquesta part del llibre aborda el segon retorn de Zaratustra, que ha tornat per continuar la seva predicació. Així, en aquesta ocasió, parlarà sobre el concepte de la voluntat del poder, acusant els savis, els poetes i els sacerdots d'oposar-se a això, assenyalant que aquests grups, en realitat, tenen un profund rebuig per la vida i la venjança. Zaratustra crida l'home a alliberar-se de la venjança i a exercir la voluntat de poder. Novament, cap al final d'aquesta part, el profeta torna a la solitud de les seves muntanyes per a continuar la seva reflexió.

La mort de Déu com a reconeixement d’absència de sentit és la condició perquè pugui sorgir la presència de l’esdevenir que no ha de justificar-se fora de si per cap sentit transcendent. Aquesta nova perspectiva, que és la del superhome, és la que s’expressa com a voluntat de poder o essència de la vida, i com a pluralitat de perspectives. D’aquí que, metafòricament, Nietzsche defensi el politeisme, ja que és expressió de pluralitat contraposada a l’ideal d’unitat del monoteisme. Però la voluntat de poder de Nietzsche s’oposa a la mera voluntat de viure (de Schopenhauer). Per a aquest últim autor la voluntat (de viure) és un cec impuls còsmic irracional que domina tota la natura i es manifesta en tots els seus dominis, perseguint només la seva perpetuació. Per això, Schopenhauer considera la necessitat d’apartar-se d’aquest impuls i renunciar a ell a la manera de l’ascetisme budista. Per a Nietzsche la posició pessimista de Schopenhauer és encara expressió d’una actitud reactiva i ressentida contra la vida. L’impuls vital és expressió de la voluntat de poder, que sempre aspira a més. La vida, llavors, és un cas particular d’aquest vast impuls que és la voluntat de poder, concebut per Nietzsche, alhora, com biològic, orgànic i -en la mesura que la cultura no sigui ja reacció contra la vida- expressió de la consumació i superació del nihilisme. Tota força impulsora és voluntat de poder que, en aquest sentit, és l’essència mateixa del ser, i que, com a principi afirmador, està situat més enllà del bé i del mal. Aquesta noció, doncs, manca de qualsevol classe de connotació política. No es tracta d’un desig de poder polític, o d’un afany de domini social, sinó que expressa només el dinamisme del qual la vida n'és la seva manifestació, no sotmès a cap poder exterior, a cap déu, ni a cap valor superior al de la vida pròpia. La voluntat de poder no consisteix en cap anhel ni en cap afany d’apoderar-se de res ni de dominar ningú, sinó que és creació; és l’impuls que condueix a trobar la forma superior de tot el que existeix i afirmar l'etern retorn, que separa les formes superiors, afirmatives, de les formes inferiors o reactives.

Tercera part: l'etern retorn
L'obra prossegueix. En aquesta oportunitat el profeta ha decidit embarcar-se a fer un viatge per mar. Aquesta vegada seran els mariners els seus oients. Així, Zaratustra els explicarà un somni que ha tingut, on se li ha presentat el concepte de la visió i l'enigma (títol també d’aquesta tercera part), el qual li produeix por per l’indesxifrable del seu significat. Seguidament, el profeta aborda el concepte de l'etern retorn i convida l'home a refugiar-se en la seva pròpia alegria.

Aquest pensament Nietzsche l'exposa de manera metafòrica. El somni de Zaratustra és una visió en què apareix la figura d’un pastor oprimit per una serp, i davant la situació de la qual el mateix Zaratustra el commina a mossegar el cap de la serp. El pastor està aterrit i paralitzat pel fàstic, però quan finalment talla el cap de la serp amb les seves pròpies dents es deslliura de l’opressió. Aquesta imatge representa l’alliberament d’allò que és opressiu i d’afrontar valentament el que és vital. La repetició d'allò mateix, si és realment la repetició d'allò mateix, és equivalent a afirmar que no es repeteix, perquè en la repetició el mateix no seria el mateix. Per això significa que cada instant és únic, però etern, ja que en ell es troba tot el sentit de l’existència. És per això que la doctrina de l’etern retorn no és descriptiva, sinó prescriptiva: l’etern retorn ha d’instituir-se per mitjà d’una decisió humana perquè realment cada moment posseeixi tot el seu sentit. El ressentiment contra la vida neix de la incapacitat d’assumir-la plenament, i assumir-la plenament és acceptar que tot el que va ser, va ser perquè així ho hem volgut, és a dir, voler l’etern retorn. Des d’aquesta perspectiva, la concepció nietzscheana de l’etern retorn ha estat considerada per alguns com la base per a la plena inversió del platonisme.

Tanmateix, l’etern retorn, segons el mateix Zaratustra, és un dels seus pensaments “més profunds”. També un dels més difícils de captar, ja que el tractament que dóna Nietzsche d’aquest tema és bastant ambigu. “L'etern retorn del mateix” no significa, al mode de les antigues cosmologies, la repetició de les coses individuals. Més aviat ha d’entendre’s com a doctrina moral: és el sí tràgic i dionisíac a la vida pronunciat pel mateix món, unit a la noció de l’amor fati. Aquesta doctrina moral o, millor, prova  selectiva moral, suposa una important reflexió sobre el temps que Nietzsche exposa de forma metafòrica. Contra el sentiment d’un temps destructor i anihilador (representat en el Zaratustra  per un nan o “esperit de la pesadesa”) de les potencialitats de la voluntat de poder, Nietzsche reivindica la destrucció del sentit transcendent del temps lineal judeocristià (un temps orientat cap a un fi que transcendeix cadascun dels seus moments). Això suposa una crítica profunda de l’oposició habitual entre passat i futur: l’instant no és un simple trànsit des d’un passat cap al futur, sinó que en ell mateix es mostra el temps etern. Però això tampoc suposa afirmar la circularitat del temps, ja que aquesta circularitat, sense més, implica el tedi i la paràlisi, en la mesura que tendeix a la plena determinació (ja que tot el que succeeix ha de tornar a succeir). Per això, Zaratustra tampoc accepta la mera concepció cíclica del temps, que encara es basa en categories d’anàlisi preses del transcurs temporal fragmentador. L’etern retorn és el fi de tota finalitat transcendent: tant d’un fi en sentit escatològic -com el predicat per les religions que parlen d’un judici final-, com del fi d’una conflagració universal al final del cicle del gran any.

Finalment, exposa també una nova escala de valors, que busca modificar l'escala del que fins a aquest moment es considerava bé i malament.

Quarta part: l'última temptació
Al començament de l'última part d'aquesta obra es pot veure a Zaratustra, a l'estatge de la seva muntanya, ja vell. Sense previ avís, una sèrie de criatures apareixen, emetent un crit d'angoixa: són els homes superiors. Aquests són símbols del tedi a la vida (representat per un endevinaire); la falsedat del poder (que es presenta vestit de rei); el verí del positivisme (a qui identifica com un esperit conscienciós); la fantasia que esclavitza (vestit de mag); la mort de Déu (vestit de Papa), la rancúnia assassina de déu (qui se li presenta com l'home més lleig de tots), un viatger, una ombra i la recerca de la felicitat (que s'ha vestit com un captaire).

Zaratustra, en principi els accepta, i els convida a celebrar amb ell dues dates importants: el Sopar i la Festa de l'Ase. Mentre es troba en aquesta companyia les criatures demostren la seva angoixa. Zaratustra entén el parany i la temptació de caure en aquest estat; així que els expulsa de les seves muntanyes.

Però no són aquests homes superiors als que Zaratustra espera en les seves muntanyes. Ell espera el seu segle, i aquest arriba: el lleó rient i l'esbart de coloms. Els homes superiors fugen espantats. Zaratustra ha superat la seva última temptació, i ara marxa cap a una destinació desconeguda. Així, abandona la seva caverna, ardent i fort com un sol matinal que ve de fosques muntanyes.

Les grans idees d’Així parlà Zaratustra
Comptat i debatut, doncs, les quatre grans idees d’aquesta obra, són: la mort de Déu, la voluntat de poder, el superhome i l’etern retorn. Però cal afegir uns darrers apunts.

La mort de Déu és un fet històric consumat fruit d’un llarg procés de laïcització. Però pot engendrar un moviment ambigu: d’una banda, és la condició del naixement del superhome i, per l’altra banda, és també la condició de l’aparició de l’últim home. Aquest últim és aquell que és contenta amb un mer pragmatisme, cientisme o tecnocràcia; el que ha substituït Déu per la seva comoditat, el que ja no és capaç de menysprear-se a si mateix i creu que ha inventat la felicitat; un home la vida del qual, sense Déu, manca de sentit, i que representa la ruïna de la civilització i és la culminació de la decadència.

Assumir la mort de Déu implica saber que s’està sense brúixola, sense valors. Això és el nihilisme que, en el seu aspecte negatiu, és el moviment històric propi de la cultura occidental en tant que compliment de l’essència de la metafísica, que havia posat el veritablement ens com un més enllà i, per tant, condueix a una anihilació dels valors vitals. Però, d’altra banda, en la mesura que es mostra que no hi ha realment valors fundats fora de la vida, el nihilisme és positiu, perquè només en absència de tot valor es fa patent la necessitat de distanciar-se dels antics valors i escometre la seva transvaloració. El reconeixement ple de l’absència de sentit és la condició perquè pugui sorgir un sentit, perquè pugui sorgir la presència de l’esdevenir que no ha de justificar-se fora de si. Aquesta és la base que permet l’aparició del superhome: un déu terrenal capaç de recuperar els predicats divins per a l’home.

El superhome, llavors, és qui assumeix amb totes les seves conseqüències la mort de Déu i no el substitueix per altres valors (la ciència, l’Estat, la comunitat, la tècnica, etc.), sinó que assumeix plenament la vida. En aquest sentit, és pròpiament el més fort, el més noble, el senyor, el legislador, l’autèntic filòsof, en quant que no precisa d’uns falsos valors; és el que supera la prova de l’etern retorn. És el creador “d’un altre sentit”, no merament l’inversor del sentit del decadent, sinó creador de nous valors, raó per la qual apareix com un dement per als últims homes.

El procés de generació del superhome és el que exposa Nietzsche en la metàfora de les tres transformacions: el camell, que pren sobre si la pesada càrrega de la moral invertida, es transforma en lleó, que critica la moral de l'haver-de-ser, per transformar-se tanmateix en un nen, creador espontani del seu propi joc Els nous valors no són commensurables amb els establerts ni amb cap criteri extern a ells mateixos, perquè ells són precisament la nova norma.

El superhome és el capaç de superar i transvalorar els valors reactius i contraris a la vida que han caracteritzat la història de la cultura d’occident. No es tracta, doncs, d’un home biològic o racialment superior, sinó que el superhome, que és “el sentit de la terra”, és el més real dels homes, el que s’oposa a ”l´últim home”, és a dir, el que s’oposa a l’home caracteritzat pel ressentiment contra la vida. En la mesura que “l’home és una corda estesa entre la bèstia i el superhome”, aquest últim és només anunciat, ja que actualment vivim l’etapa de l’últim home.

Més informació a:
Leer a Nietzsche, ¿en el siglo XXI?, de Donovan Adrián Hernández Castellano. Reflexiones  Marginales

Actualitzat a 27 de gener de 2018


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada