El
període que va del segle V a l’XI és fonamental per a la formació de les
llengües romàniques. Al voltant dels segles VII i VIII, la fragmentació del
llatí vulgar a la Romània, entesa com a comunitat cultural, tal com la defineix
E.R. Curtius, ja era prou important per
poder parlar de l’existència de llengües diferents. Es tractava, però, de llengües que només coneixien l’oralitat.
L’escriptura encara estava reservada al llatí medieval, una varietat cada cop
més diferent i que compartia menys característiques amb el llatí clàssic.
El
concili de Tours (813) es pot considerar com el punt de partida del naixement
de les llengües romàniques, ja que en una de les disposicions promulgades ja es
parlava de predicar in rusticam romanam
linguam. És, doncs, a partir
d’aquest moment en el qual “...l'emergència
de textos literaris en vulgar està molt lligada a l'àmbit litúrgic, en què unes
circumstàncies precises obliguen a triar una llengua romànica perquè els
objectius pastorals arribin a tants feligresos com sigui possible...”[1].
Però
a més d’aquest àmbit litúrgic, la literatura medieval s'escriu en llengua
romanç també per un altre motiu. És la llengua que parla el poble, i es
dirigeix a un públic majoritàriament analfabet, per la qual cosa les obres es componen per ser escoltades.
L'intermediari entre l'autor i el públic és el joglar i el trobador, que
s'aprèn els textos i els recita acompanyat d'algun instrument musical. A
aquesta fase oral de la literatura, P.Zumthor denomina performance, a: “...l’acció
vocal en virtut de la qual el text poètic es transmet als seus destinataris...”
[traducció pròpia][2].
De
fet, les obres medievals són, majoritàriament, anònimes. Com que es tracta
d'una literatura principalment oral, el
text pateix modificacions contínues. La forma utilitzada és el vers perquè
facilita la memorització i perquè ajuda a diferenciar-la del llenguatge
quotidià. Majoritàriament, els textos conservats queden lluny de la versió
original de l'obra , ja que es tracta o bé de la transcripció dels textos
declamats o cantats, o bé de la còpia de textos ja transcrits. Zumthor, parla
de l’operació, de la configuració que es
produeix en la transmissió boca orella. Tanmateix, en el transcurs de la
difusió oral d'una obra, la "fidelitat" a l'autor, sovint anònim,
esdevé aleatòria. Per altra part, els copistes dels monestirs es permeten
modificacions allà on els sembla pertinent. Un cop creats, els textos romanen
oberts: cada nou contista o copista n'esdevé co-autor en modificar-lo segons el
seu propi gust o les modes de l'època.
Comptat
i debatut, l'oralitat és un tret distintiu de la societat medieval. La veu forma (i configura) part del text; l'oral domina sobre l'escrit. L'oralitat
domina la literatura i les relacions socials. La
transmissió oral suposa l'atribució d'un poder vívid a la paraula d'un individu
que actua (canta, recita o llegeix) davant un auditori. Els textos es
construïen per ser transmesos en una situació cara a cara i això els atorgava
certes particularitats en els seus procediments. Serà a partir de mitjans del segle XII
quan comença a generalitzar-se l'escriptura en l'administració pública.
Així,
per analitzar la literatura medieval, s’ha de tenir una visió amplia i no
centrar-se només amb la literatura escrita. Tot i que, tal com afirma Zumthor,
existeix una “aporia crítica” en el si del medievalistes en el sentit de que no
es pot aprehendre la performance, no
per això cal obviar-la.
[1] Cerdà. J., I.
de Riquer, S. M. Cingolani, F. Massip, M. Simó (2011). “Qüestions preliminars” a Introducció a la literatura
europea. Pàg. 72. Barcelona. Material UOC..
[2] Zumthor, P. (1991). “La poesía y la voz en la civilización medieva”l a A. Deyermond, Historia y crítica de la literatura
española. Vol 1: Edad Media, primer suplemento
(21-26). Barcelona: Crítica. (També a l’apartat “Recursos / Materials i fonts”
de l’aula.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada