El
segle XII és, segons l’historiografia germànica, el principi del Spätmittelalter (edat mitjana tardana,
que comprendria des del segle XII fins al XV). Es tracta doncs d’un segle
frontissa entre dos èpoques (encara que, com és obvi, es tracta d’una
classificació artificiosa; poc tenen a veure el segle XII i el XV...).
El
segle XII va significar la fi de l’estil romànic en l’arquitectura i la
hegemonia del gòtic. Pràcticament coincideix amb la presa i pèrdua de Jerusalem
a mans dels creuats (1099, 1187). Tanmateix, el segle XII va conèixer la
sublimació de la cavalleria (amb la fundació de l’Ordre del Temple al 1118) i la
creuada contra els càtars el 1209. És el segle de màxima brillantor del
gal·loromànic (el grup lingüístic format per les llengües parlades a l'antiga
Gàl·lia: el gal·loromànic septentrional o llengua d'oïl, el meridional o
llengua d'oc, i el francoprovençal).
El
segle XII també va significar el principi de la formació d’Europa. Al llarg
d’aquest segle es van anar formant les seves característiques essencials, que
serien també les més problemàtiques. Poc a poc hi ha un canvi inexorable vers
una civilització eminentment urbana tot i que conservant les seves
característiques rurals. Si la vida era agrària i la cultura monàstica, a
partir del segle XII, la vida és més urbana i culta. El paper dels bisbes (que
residien a les ciutats) i el dels oficis augmenta radicalment en importància.
La religiositat també es transformarà al llarg del segle XII. La humanitat de
la figura de Crist i la devoció per Maria presideixen la doctrina del segle. I,
finalment, també va ser un segle d’heretgies.
Des
de segles anteriors, una idea havia pres cos en un seguit de clergues e
intel·lectuals de l’època: la del translatio
imperii que anava aparellada amb el translatio
studii. Es tractava de una teoria que defensava la idea de que es donava
una translació de poder i civilització
de l’est cap a l’oest. D’Atenes a Roma, de Roma a París. De fet, aquesta
era una teoria que tenia la utilitat de defensar la preeminència de l’Emperador
davant del Papa, suposant, de fet, que el Imperi Romano-Germànic era l’hereu
directe del Imperi Romà, molt més antic que el propi Papat.
Aquesta
elit intel·lectual era conscient, doncs, que la seva responsabilitat principal
(en l’àmbit del translatio studii) era la conservació i transmissió de
coneixements i cultura. D’aquí que es refermés durant la Edat Mitja la importància de la tradició, la tramesa
de l’herència rebuda. Eren conscients de que procedien d’una cultura
superior que calia conservar i trametre a les pròximes generacions. D’aquí que
la originalitat, tant apreciada i cercada en el Romanticisme sigui pels
medievals un pecat d’orgull o d’ignorància. Mai es buscava la originalitat
deliberadament (per això la profusió de Verges romàniques, quasi idèntiques
entre si).
Les
tradicions es transmeteren, doncs, primer, de forma oral, desprès escrites
(just desprès, al segle XIII es detectaran uns canvis que afectaran la cultura
i la seva transmissió amb l’evolució exponencial del nombre de llibres). L’analfabetisme
era molt majoritari, on pràcticament només el clergat podia fer les funcions de
lector i d’amanuense.
Mitjançant
les tradicions i la còpia incansable dels còdex, que havien substituït els
antics llibres de pell, els nadius del segle XII mantenien viva la flama de la
cultura i el coneixement, i preparaven l’arribada del nou Imperi que hauria de
substituir el Romà.
La importància que en el món medieval té la tradició contrasta amb la
visió que generalment es té de l’Edat Mitja com a època fosca, com a parèntesi
quasi negligible abans de la gran recuperació que va suposar el Renaixement.
En el blog L’ANAGNÒRISI podeu ampliar la
informació sobre el concepte de Translatio Studii i Translatio imperii.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada