ZABOROV, Mijail

 

"HISTORIA DE LAS CRUZADAS”

HISTÒRIA MEDIEVAL

Sarpe / Pàgines: 217 / ISBN: 84-7291-802-5 / Edició: 1985.

Durant dècades diferents historiadors, especialment d'orientació marxista, han trencat la imatge tradicional de les Croades en el sentit de ser un fet espiritual i les han presentat com a fruit de factors materials. Només la cobdícia i el desig d'obtenir terres haurien mogut als croats a abandonar Europa occidental per dirigir-se a Terra Santa.

Per Mijaill Zaborov, dins d’aquesta visió marxista, els croats només es van desplaçar al Pròxim Orient moguts pel desig d'aconseguir beneficis econòmics que, fonamentalment, es traduïssin en la possessió de terres i en l'augment de benestar material. En altres paraules, la croada no passava de ser una emigració violenta moguda per causes merament crematístiques. L'element espiritual simplement proporcionava la cobertura per a l’aventura, el saqueig i pillatge.

Per a una visió general sobre les Croades podeu veure:

Vicente Moreno Cullell: Les Croades

 

Actualitzat 23/10/2022

HORKHEIMER, Max / ADORNO, Theodor W.

 

"DIALÉCTICA DE LA ILUSTRACIÓN”

FILOSOFIA CONTEMPORÀNEA / MODERNITAT

Editorial Trotta, S.A. / Pàgines: 303 / ISBN: 978-84-87699-97-9 / Novena edició: 2009.

Dialèctica de la Il·lustració és una obra conjunta de dos pensadors amb postures filosòfiques diferents, encara que semblants alhora, ja que tots dos formen part d'una mateixa corrent intel·lectual: la coneguda Escola de Frankfurt. L'origen de l’Escola cal situar-la en aquella ciutat l’any 1923 amb la creació de l’Institut per a la Investigació Social. A Horkheimer -avui en dia fundador indiscutible juntament amb Adorno d'aquesta escola-, se li deu la Teoria Crítica que inicialment compartiran tots els components del grup; una teoria de caràcter crític i reflexiu que qüestiona els principals pressupostos epistemològics de la cultura occidental. En efecte, en la Teoria Crítica aquest autor analitza la realitat social i el concepte de racionalitat que la sustenta, per investigar si és possible la seva transformació cap a una societat millor, justa, una "societat racional”. La filosofia adquireix així un compromís social i vol modificar la realitat racionalitzant-la. Horkheimer mai abandonarà aquest propòsit, però sí l'optimisme utòpic al canvi que va mantenir en un primer moment, i això, en part, per la irrupció del feixisme a Alemanya que l'obligaria, a ell i a la majoria dels membres de l'Institut, a instal·lar-se als Estats Units. El desterrament, el genocidi nazi i la guerra són factors que influeixen decisivament en el pensament d'Horkheimer i, per descomptat, en el d'Adorno (cal preguntar-se si, és possible la filosofia després d'Auschwitz?). Partint, doncs, d'aquesta experiència bàsica, de la seva antiga amistat i d'una preocupació filosòfica comuna, s'inicia a l'exili una estreta col·laboració entre aquests pensadors que es mantindrà en el temps i que té com a primer gran resultat escrit l'obra que ens ocupa: Dialèctica de la Il·lustració. Fragments Filosòfics.

L’obra, escrita l’any 1944, però no traduïda a l’anglès, fins a l’any 1972, és hereva de la formulació anterior de la Teoria Crítica. El seu objectiu és posar de manifest la irracionalitat d'un món opressor, d'una societat que de mica en mica ha esdevingut el contrari del seu propòsit inicial, és a dir, el progrés i l'emancipació per mitjà de la raó. A la Dialèctica de la Il·lustració Adorno i Horkheimer intenten presentar una anàlisi gnoseològica de les causes que han motivat el fracàs de la civilització, intenten comprendre com la societat contemporània, orgullosa de si mateixa, s’ha abocat a la catàstrofe de la desraó. Per això els autors proposen una reflexió sobre el desenvolupament de la història i sobre el concepte de raó que ha tingut lloc en ella i que ha provocat aquesta situació. El tema últim és, per tant, una filosofia crítica, centrada en una teoria de la racionalitat, en la seva evolució i exercici actual, que posa de manifest la no-veritat del procés històric. En definitiva, la Dialèctica de la Il·lustració és un examen de la societat i de les causes de la seva falsedat a través d'una teoria de la raó.

Els autors parteixen de la idea que: “…el mite és ja Il·lustració; la Il·lustració recau en la mitologia…” (pàg.56). Aquesta és la tesi central, la base teòrica. L’explicació es realitza al llarg del llibre -detalladament en el primer capítol per anar després exemplificant-se en els posteriors-. A aquesta doble tesi, de caràcter cridaner i paradoxal, arriben els autors després de constatar una experiència dolorosa: l'existència cada dia de menys llibertat. Es pregunten com s'ha produït aquest procés regressiu, contrari als ideals de la Il·lustració, i conclouen que això s'ha produït pel mateix desenvolupament de la racionalitat humana en el món occidental. La raó ha nascut sota el signe de domini en l'intent de l'home per controlar la naturalesa; aquest afany ha emmalaltit a la raó que des de llavors s'ha desenvolupat amb vista a un mateix i únic objectiu. D'aquí precisament l'inici de la tesi "el mite és ja Il·lustració", ja que tant el "mite" com la "il·lustració" es veuen impulsats per aquesta tirada a la dominació. El desig de poder està latent en la mitologia en la mesura que els seus relats tenen per objecte sotmetre el món per a l'home, controlar els fenòmens de la naturalesa que li desborden. L'home s'acosta a les coses a partir de generalitzacions i abstraccions. S'elimina la negació en el llenguatge i així també en els fets. En definitiva, s'acaba amb tot sentit que transcendeixi les fredes dades, tornant a la necessitat i coacció mitològica de la qual s'havia pretès escapar. "La Il·lustració recau en mitologia", la natura que volia ser dominada es venja i sotmet als homes a la seva opressió. El pretès domini de l'ésser humà sobre la realitat reverteix en domini no només sobre la naturalesa externa, sinó també sobre la naturalesa interna de l'home i sobre la societat. El control sobre el món exterior es realitzarà per mitjà de la racionalitat científicoinstrumental.

En resum, aquest és el procés pel qual la Il·lustració, que pretenia l'emancipació de l'home, la seva llibertat, ha esdevingut el contrari de la seva intenció original. L'esperit no només no s'ha alliberat, sinó que s'ha encadenat a l'absurd de l'alienació i la dominació. La natura s'ha rescabalat per haver estat oblidada per l'esperit; la Il·lustració, per tant, s'ha autodestruït.

El propòsit últim de la Dialèctica de la Il·lustració ha consistit a mostrar les contradiccions i antinòmies pròpies d'un pensament, l'il·lustrat, que no ha alliberat al gènere humà, per contra, l’ha enfonsat en l'opressió irracional. La causa d'aquest fet la situen Adorno i Horkheimer en el mateix concepte de raó que emergeix amb el procés civilitzador i que es desenvolupa de manera plena en la Il·lustració. És la raó instrumental una raó entesa com a “voluntat de domini" i no com “voluntat de veritat”. La Il·lustració ha estat des del principi sinònim d'encadenar i dominar, per això els passos de la humanitat no s'han dirigit cap a una societat emancipada, sinó cap a una progressiva barbàrie. El projecte de reconstrucció racional del món ha portat en el seu si la seva mateixa negació: la irracionalitat de la raó dominadora.

Però Adorno i Horkheimer es consideren dipositaris dels ideals il·lustrats i, per tant, el seu objectiu segueix sent construir una societat lliure i justa, veritable, al servei de l'home. Com és això possible en l'actual situació de submissió i destrucció que afecta tant a la naturalesa com l'individu? Només mitjançant una reflexió crítica que denunciï la falsedat del sistema i el desenvolupament de la seva raó viciada des l'origen. La filosofia significa reflexió sobre el procés social i presa de consciència crítica dels seus antagonismes, la filosofia és l'exercici d'una raó crítica que treu a la llum les contradiccions existents en la realitat, d'una realitat que nega com a falsa. La reflexió crítica és l'únic camí per arribar a la veritat i configurar un altre tipus de societat. I és que la veritat per als autors no coincideix amb el món donat, no s'identifica amb ell. Adorno i Horkheimer no donen una definició concreta del concepte de veritat, s'acosten a ella negativament, enunciant que no és un instrument al servei de l'existent, ja que s'oposa a la forma dominant de saber, a la concepció epistemològica tradicional de la història de domini. En realitat, la veritat, igual que la filosofia, serà crítica, denúncia de tot allò que obstaculitza el desenvolupament de l'home cap a un futur millor El pensament sobre la veritat és el costat utòpic de la filosofia d'aquests dos autors que somien o anhelen amb una societat diferent on no hi hagi el dolor, la misèria, l'opressió ... De totes maneres, ells en la Dialèctica de la Il·lustració no caracteritzen aquesta societat, si el que la fa patir, el que necessita ser transformat per un esforç comunitari i per mitjà de la solidaritat -compassió- entre els éssers humans. Adorno i Horkheimer es queden aquí al nivell de la crítica com autoreflexió o autocrítica fins i tot, ja que per a ells el coneixement reflexiu sobre la raó de domini, sobre la repressió, és ja alliberament del seu poder alienant. La permanència crítica en la recerca de la veritat és el punt en comú de la filosofia d'Adorno i Horkheimer, i també l'últim tema que s’apunta o s’esbossa en l’obra: no cal abaixar la guàrdia en la tasca crítica i mantenir l'esperança de trobar “allò altre” de la raó (veritat). A més, la filosofia com a reflexió crítica també s'ha de criticar a si mateixa, aplicar els seus principis si no vol convertir-se en un nou sistema de pensament. Cal romandre necessàriament en la crítica, perquè el que Auschwitz es donés i encara pugui donar-se com possibilitat i realitat fa inhumà consagrar l'existent. La barbàrie segueix existint mentre en l'essencial perdurin les condicions que van provocar aquesta recaiguda. Precisament aquí està l'horror.

La Dialèctica de la Il·lustració és l'aportació d'Adorno i Horkheimer a l'exercici crític, la seva denúncia a la concepció de raó imperant i a la irracionalitat manifesta en la història que impossibiliten la veritat, una autèntica emancipació social.




Sobre aquest llibre i els seus autors hi ha una quantitat d'informació a ingent a la xarxa. Un breu recull d’informació i comentaris els podeu trobar a:

Dialèctica de la Ilustración, el desencanto de la razón.
Reseña de "Dialéctica de la ilustración" de Horkheimer
Dialéctica de la Ilustración

 

Actualitzat: 10/10/2022