LITERATURA MEDIEVAL V: UN EXEMPLE DE LA "FIN D'AMORS"

Lo tems vai e ven e vire - Bernat de Ventadorn

Lo tems vai e ven e vire Per jorns, per mes e per ans, Et eu, las no.n sai que dire, C'ades es us mos talans. Ades es us e no.s muda, C'una.n volh e.n ai volguda, Don anc non aic jauzimen. Pois ela no.n pert lo rire, E me.n ven e dols e dans, C'a tal joc m'a faih assire Don ai lo peyor dos tans, --C'aitals amors es perduda Qu'es d'una part mantenguda-- Tro que fai acordamen. Be deuri' esser blasmaire de me mezeis a razo, c'anc no nasquet cel de maire que tan servis en perdo; e s'ela no m'en chastia, ades doblara.lh folia, que: "fols no tem, tro que pren". Ja mais no serai chantaire ni de l'escola n'Eblo, que mos chantars no val gaire ni mas voutas ni mei so; ni res qu'eu fassa ni dia, no conosc que pros me sia, ni no.i vei melhuramen. Si tot fatz de joi parvensa, Mout ai dins lo cor irat. Qui vid anc mais penedensa Faire denan lo pechat On plus la prec, plus m'es dura! Mas si'n breu tems no.s melhura, Vengut er al partimen. Pero ben es qu'ela.m vensa A tota sa volontat, Que, s'el' a tort o bistensa, Ades n'aura pietat! Que so mostra l'escriptura : Causa de bon'aventura Val us sols jorns mais de cen. Ja no.m partrai a ma vida, Tan com sia saus ni sas, Que pois l'arma n'es issida, Balaya lonc tems lo gras . E si tot no s'es cochada , Ja per me no.n er blasmada, Sol d'eus adenan s'emen. Ai, bon' amors encobida, Cors be faihz, delgatz e plas Ai, frescha charn colorida, Cui Deus formet ab sas mas Totz tems vos ai dezirada, Que res autra no m'agrada. Autr' amor no volh nien Dousa res ben ensenhada, Cel que.us a tan gen formada, Me.n do cel joi qu'eu n'aten

El temps va i ve i torna per dies, per mesos, per anys, i jo, infeliç!, no sé què dir i sempre el meu anhel és el mateix. Sempre el mateix i no canvia, que a una vaig voler i vull, i a la qual mai vaig gaudir. Mentre ella no perd el seu somriure i a mi em vénen penes i tristeses, que a un joc em fa assistir en què porto dues vegades la pèrdua   -Ja que perdut amor és què només una part manté- Fins que ella arribi a un acord. Hauria de ser maldient de mi mateix i amb raó, que de mare no va néixer qui tant servís en va. I si ella no m’escarmenta seguida es doblarà la meva bogeria: boig no tem fins que li peguen. Mai més seré cantor ni de l'escola d’Ebles; de res serveixen els meus cantar, ni els meus voltes ni la meva són, ni res que faci o digui veig que em aprofiti, ni veig millora. Si aparento alegria per dins el cor em fa mal. Qui va veure ningú fer penitència abans de cometre el pecat? Com més prec, més dura m'és. Si en poc temps no millorem hauré de separar. Però bé està que ella em subjecti a tota la seva voluntat, que si erra o retarda, seguida es compadirà; que això ensenya l'Escriptura, en causa de bonaventura, que un sol dia val per cent. A la vida m'allunyaré d'ella mentre sa i estalvi estigui, que quan el gra germina l'herba és joguina del vent, i si amb tot no es dóna pressa per mi no serà maleïda, sempre que sàpiga esmenar. Ai!, Bon amor desitjat, cos ben fet, esvelt i llis, ¡Fresca cara vermella que Déu va fer amb les seves mans! Sempre us vaig desitjar i cap altra m'agrada i un altre amor no vull. Dolç criatura ben educada, que aquell qui us va fer tan gentil em concedeixi el goig que espero.[1]

[1] Traducció al català de la traducció castellana que pot trobar-se a RIQUER, Martin de.: (2011). Los trovadores. Editorial Ariel. Barcelona.

---

 

a)    Temàtica de la poesia.

La desesperança, el neguit, el dolor del trobador per l’amor no correspost per una dama.

b)   Estructura externa.

Tot seguint a Martí de Riquer, l’esquema mètric d’aquesta poesia és:

“...a7´ b7 a7´ b7 c7´ c7´ d7.  Vuit “coblas doblas” i una “tornada” de tres versos; d és fixa...” [1].

La cobla és l'estrofa bàsica de la poesia trobadoresca medieval. Així, és la “...unitat mètrica amb el nombre de versos i la situació de les rimes que es repeteixen en les diverses parts d'una poesia...”[2]. Al mateix temps, també és una unitat melòdica. No té una extensió fixa: pot tenir, entre 3 versos i 44 (les més llargues conegudes, en un poema de Peire Cardinal), però predominen les de 8, 9 i 10 versos.

Quan les mateixes rimes es repeteixen en totes les estrofes d'un poema es diu que està compost en coblas unissonans, i quan les rimes canvien en cada una de les estrofes, coblas singulars. A més d'aquestes ordenacions de les estrofes, els trobadors van recórrer a altres de més complicades, coblas doblas, coblas alternadas, retrogradas, capcaudadas o capfinidas.

En Lo tems vai e ven e vire de Bernat de Ventadorn, són coblas doblas perquè presenten la mateixa rima cada dos cobles: la mateixa rima les dues primeres estrofes; una rima diferent, però igual entre elles per a les estrofes tercera i quarta i així successivament. La rima és consonant (o perfecta), a partir de la darrera vocal tònica coincideixen tots els sons dels versos. Tanmateix, la rima correspon a versos d'art menor (fins a 8 síl·labes), on el 1, 3, 5 i 6 són femenins i el 2, 4 i 7 són masculins. Gràficament, les dos primeres estrofes, quedarien de la següent manera:

Lo tems vai e ven e vire ---------------------------a´
Per jorns, per mes e per ans, --------------------b
Et eu, las no.n sai que dire, -----------------------a´
C'ades es us mos talans. -------------------------b
Ades es us e no.s muda, --------------------------c´
C'una.n volh e.n ai volguda, ----------------------c´
Don anc non aic jauzimen. -----------------------d

Pois ela no.n pert lo rire, --------------------------a´
E me.n ven e dols e dans, -------------------------b
C'a tal joc m'a faih assire --------------------------a´
Don ai lo peyor dos tans, --------------------------b
--C'aitals amors es perduda ----------------------c´
Qu'es d'una part mantenguda-- ------------------c´
Tro que fai acordamen. ----------------------------d

Fet i fet, doncs,el poema presenta, com és comú en l'època, una marcada mètrica en la qual no hi ha ni la més petita incorrecció: s'observa durant tota la seva extensió un esquema ababccd, d'art menor, format per versos heptasíl·labs amb rima consonant i que presenten un esquema d'accentuació homogeni durant tota l'obra.

Això dóna a entendre que el trobador s'ha format en un rígid aprenentatge, que no ha pogut d’improvisar per si sol i que no només s'enfronta a la creació de la poesia, sinó també ha la de casar-la amb música capaç d'embolicar el text i donar-li vida.

Pel que fa al final, la darrera estrofa del poema és una tornada. També anomenada refrainy o ritornelli, “...procedeix del llatí refractum, participi passat de refrangere, refringere, que significa <>...”[3]. Les tornades o refranys tenen una funció de ruptura en tots els nivells –sintàctic, estilístic, lèxic, prosòdic i melòdic– i produeixen un efecte evident de contrast. Ordinàriament serveixen d'introducció a una composició i es repeteixen totalment o parcialment darrere d'una o diverses estrofes. A més, és breu i sobresurt de l'estrofa perquè és més curta que els versos de l'estrofa.

Amb la tornada de Lo tems vai e ven e vire:

Dousa res ben ensenhada,
     Cel que.us a tan gen formada,
Me.n do cel joi qu'eu n'aten

Bernat de Ventadorn, a banda de reproduir la rima dels darrers versos de l’estrofa anterior, acaba el poema amb un missatge a l’estimada: que se li concedeixi el goig que espera. Aquesta fórmula de missatge final, també és un tret característic de la lírica trobadoresca. Tal com assenyala Martí de Riquer: “…en ellas el trovador suele hacer consideraciones generales y finales sobre el tema de la poesía; pero, principalmente, tienen el carácter de envíos a las personas a quienes el poeta quiere que llegue su obra…”[4].

Fet i fet, en aquest poema es constata un dels elements més característics de la poesia trobadoresca: la rima. Aquesta té la funció  d'assenyalar el vers i organitzar estructures estròfiques i és la marca de l'art de l'autor. La rima sempre consonant –identitat total de vocals i consonants a partir de l'accent– va ser seguida rigorosament, de manera que no era correcte rimar la i o la o obertes amb la i o la o tancades. També es manifesta la distinció entre rimes masculines (oxítones) i rimes femenines (paroxítones).

c) Estructura interna.

Ja en la primera estrofa s'observa el concepte sobre el qual girarà el poema: l'amor cortès.("Sempre és igual, sempre el mateix, / que a una vull i he volgut / a qui no vaig gaudir mai"). En la poesia de l'època, l'amor cortès constitueix l'eix de la lírica dels trobadors. Aquest amor es desenvolupa en les corts aristocràtiques (d'on ve la designació de cortès). L'autor de les poesies trobadoresques considera la dama com un ésser superior al qual rendeix culte i vassallatge. La seva situació davant seu és la del vassall davant del senyor, i això es dóna fins i tot quan el poeta és realment un gran senyor i la dama li és inferior jeràrquicament. Aquest amor cortès es fonamenta en que la dona a qui es canta és una dama casada, el cor pertany legítima o il·legítimament a ulls del poeta a un altre cavaller, habitualment de més estatus social que el trobador, la qual cosa produeix en l'autor un profund dolor i sofriment. El fet que hi hagi matrimoni entre la dama a la qual es canta i una tercera persona pren importància a causa de la creença de l'època en la qual es defensava que el matrimoni entre dues persones de classe elevada mai seria producte de l'amor, sinó de la conveniència política i econòmica.

Aquest sofriment es manifesta en diverses ocasions en el poema ("Ella no perd el riure / ia mi ve dol i mal / doncs em senti a un joc / amb la meitat dels daus")  o ("Qui va veure mai penitència / abans que hagi pecat? / A més precs més desdenys: / si no porta remei aviat / per força hauré d'escapar ").

Tanmateix, també es constata la idealització de la dama, característica comuna en l'amor cortès. És aquesta idealització, sumada al fet de no poder tenir a la seva estimada, el que provoca i sumeix el lector en una espiral de sensacions que l'autor plasma perfectament en la seva obra: la timidesa amb què l'enamorat s'expressa - tot i que es noti cert deix de desesperació o enuig, que també pot ser interpretat com dolorosa inconformitat en aquest poema en particular -, la nostàlgia de la llunyania, l'angoixa, les llàgrimes, la pena, les súpliques, etc.

Finalment, és important afegir certes característiques menors del poema analitzat. Una d’elles són les referències a la religió, ("Qui va veure mai penitència / abans que hagi pecat?”) o ("Però bé és que em venci / al seu albir omplert / que si és reticent o perversa / haurà de apiadar la fi, / això en la Bíblia es llegeix / perquè la dita arribi, / val un dia un centenar"). Una altra és la referència que fa a Eblo, del qual possiblement Bernat va aprendre l'art de escriure i cantar ("Ja no diré més cantigas / ni què Eblo em va ensenyar"). I, finalment, la introducció d'elements culturals de l'època en el poema, com el refrany que introdueix en una de les estrofes centrals. ("boig no tem fins que li peguen")

d) Valoració

En primer lloc, he escollit a Bernat de Ventadorn pel seu lloc de naixement: sembla que possiblement el seu pare era forner, soldat o criat del castell Ventadorn, a Corresa, al Llemosí, al bell mig del naixement de la lírica trobadoresca.  I en segon lloc perquè ha estat considerat un dels poetes amorosos més importants de tots els temps.

Lo tems vai e ven e vire és una canço dedicada a l’amor, la qual insisteix en la sinceritat, dins d’un to melancòlic i nostàlgic, i escrita amb gran claredat d’estil i conceptes. Així, la converteixen a ella i al seu autor en un exponent del trobar leu (lleu o senzill), amb expressions fàcils d'entendre i absència de recursos estilístics complicats. En aquest sentit, la cançó esdevé una necessitat biològica, una inspiració passional. Malgrat aquesta facilitat aparent, el trobar leu implica una gran professionalitat. Així, a Lo tems vai e ven e vire l’autor desenvolupa la cançó de manera molt original i aconsegueix evitar els tòpics i les repeticions per a produir la impressió d'autèntica sinceritat en els seus sentiments i situacions amoroses.

Al costat de la sinceritat destaca la seva gran tendresa: l’art de Bernat de Ventadorn és fet de suavitats. Els contorns són llimats i polits, i les mitges tintes donen als seus versos el difuminat d’un encant tot femení.

Comptat i debatut, tal com diu Martí de Riquer, “...como los grandes poetas, Bernart de Ventadorn posee el secreto que le permite transmitirnos intacto y lleno de sugerencias su mensaje poético, que llega a nosotros manteniendo todo el valor de su nostalgia, de sus alegrías y de sus penas y revelándonos la oscilación de su actitud amorosa, ora contemplativa, ora sensual...”[5].

---

[1] RIQUER, Martin de.:  (2011). Los trovadores. Pàg. 353. Editorial Ariel. Barcelona.

ISBN 978-84-344-6967-9

[2] RIQUER, Isabel de: MATERIAL UOC. INTRODUCCIÓ A LA LITERATURA EUROPEA. (2011). Lírica. Pàg. 34.

[3] RIQUER, Isabel de: MATERIAL UOC. INTRODUCCIÓ A LA LITERATURA EUROPEA. (2011). Lírica. Pàg. 150.

[4] RIQUER, Martin de.:  (2011). Los trovadores. Pàg. 44. Editorial Ariel. Barcelona.

ISBN 978-84-344-6967-9

[5] RIQUER, Martin de.:  (2011). Los trovadores. Pàg. 347. Editorial Ariel. Barcelona.

ISBN 978-84-344-6967-9