TROYES, Chrétien de

 

 

"EL CAVALLER DE LA CARRETA”

LITERATURA MEDIEVAL

Edicions Bromera / Pàgines: 163 / ISBN: 978-84-7660-017-7 / 15ª edició: maig 2009.

Chrétien de Troyes és considerat el millor novel·lista del segle XII i l'introductor del mite artúric en la tradició literària europea. Va estar vinculat a les corts de la Xampanya i de Flandes. El Cavaller de la Carreta va ser un encàrrec de la comtessa Maria de Xampanya. La Comtessa Maria, filla del rei de França Lluís VII i d'Elionor d'Aquitània, va dur a terme una tasca essencial en la difusió de l'esperit cortès i de la poesia trobadoresca i va ser protectora d'Andreas Capellanus, autor del De Amore, primera reflexió teòrica sobre la concepció amorosa desenvolupada en les corts del segle XII.

Chrétien es considera l'artífex del roman courtois, ja que les corts del segle XII són el model cultural sobre el qual reflexiona i en què fonamenta un univers narratiu la finalitat del qual és dissenyar una ètica, un ideal de vida i de conducta que defineixi el cavaller cortesà. Chrétien ja no s'interessa pel passat històric, com els autors de les novel·les de matèria antiga, sinó per l'univers moral de la classe cavalleresca per a la qual escriu.

A El Cavaller de la Carreta, narra la queste de la reina per part de Lancelot. Meleagant, un cavaller brutal i descortès, procedent del país de Gorre, un regne d'ultratomba on reté presoners els súbdits d'Artús, ha raptat la reina, i Lancelot, que l'estima clandestinament, parteix a cercar-la. Disposat a qualsevol cosa per a arribar fins a ella, Lancelot es cobrirà d'oprobi pujant en una carreta, vehicle infamant que transportava i exhibia públicament els condemnats a mort. L'acció donarà nom al cavaller, ja que, durant bona part de l'obra, Chrétien manté l'anonimat “d'el que va pujar a la carreta."

En el pròleg Chrétien de Troyes, després d'un elogi encès de la seva mecenes (la Comtessa Maria), distingeix entre matière i sen (matèria i sentit). Diferencia la matèria, les fonts que maneja, del sentit que es desprèn del seu relat, fruit aquest últim d'un procés ardu de selecció, adaptació i reescriptura. Tots dos conceptes els atribueix a la voluntat de la seva mecenes. En l'actitud de Chrétien s'ha vist una subordinació a la voluntat de la dama per a qui escriu. Concorde a la temàtica de l'obra, que, cedint a l'influx de la concepció amorosa trobadoresca, pinta la submissió de Lancelot a la seva estimada Ginebra. No obstant això, una lectura atenta d'El Cavaller de la Carreta revela, lluny d'una celebració de l'adulteri, un retrat de Lancelot marcat per l'ambigüitat. L'ombra del doble que plana des del primer moment sobre el cavaller infernal que ha raptat la reina i que Lancelot persegueix obcecadament sense arribar mai a derrotar-lo de manera definitiva, la juxtaposició permanent d'imatges heroiques i humiliants en l'itinerari del cavaller, o el caràcter inconclús de l'obra contribueixen a construir una imatge essencialment ambivalent de Lancelot, que potenciarà la literatura artúrica posterior.

  

"EREC Y ENIDE”

LITERATURA MEDIEVAL

Alianza Editorial / Pàgines: 188 / ISBN: 978-84-206-5094-4 / Edició: 2011.

Com apuntàvem més amunt, Chrétien distingeix entre la matèria, les fonts en què s'inspira, i el sentit, fruit d'un procés elaborat de recreació de la matèria. A aquest procés es refereix en el pròleg d'Erec i Enide amb el terme conjoincture.

Basant-se en un conte d'aventure, Chrétien elabora una estructura narrativa portadora d'un sentit nou (conjoincture). Mentre que en les novel·les de matèria antiga l'habitual era l'eclipsi de l'autor darrere l'autoritat de la font llatina, Chrétien, que aspira al fet que el seu nom perduri mentre existeixi la cristiandat, silencia les seves fonts, que considera irrellevants (un conte d'aventure), per situar en primer pla el seu exercici compositiu: la conjoincture. Davant la fragmentació inconnexa dels relats orals, el depecier i corrompre de la joglaria, la unitat de sentit és un èxit de l'escriptura.

Com ja hem indicat, l'objectiu del roman courtois és dissenyar una ètica, un ideal de vida i de conducta que defineixi el cavaller cortesà. Aquesta funció exemplaritzant determina l'acostament de l'univers novel·lesc a la realitat contemporània. La gesta col·lectiva d'herois de talla sobrehumana és reemplaçada per l'errància solitària d'un cavaller. El seu itinerari, que el sol conduir a l'obtenció d'esposa i terres, reflecteix les aspiracions i anhels del públic cortesà, i la seva exemplaritat està en la realització de la perfecció moral màxima per mitjà del camí iniciàtic que li traça l'aventura.

A excepció d'El Cavaller de la Carreta, obra feta per encàrrec i que va deixar inacabada, es pot dir que Chrétien sempre va defensar la normalització de la passió amorosa en el marc del matrimoni i la necessitat de conciliar l'amor amb els deures vassallàtics i cavallerescos. Erec y Enide i d’altres obres seves com El Cavaller del Lleó són dues apologies de l'amor conjugal.

A Erec y Enide, en realitat, el matrimoni és gairabé el motor de la "novel·la": Enide s'enamora d'Erec pels seus dots cavallarescos. Al cap de poc es casen en la cort del rei Artús. Durant uns anys, el protagonista masculí viu assossegadament al costat de la seva esposa, però no pot ser feliç perquè ha abandonat la que era la seva raó de ser: la cavalleria. De manera que tots dos es posen en marxa a la recerca d'aventures i proves. Després de sortir victoriosos de totes elles tornen a la cort artúrica. Allà Erec s'assabenta de la mort del seu pare, el rei Lac. I finalment, el mateix Artús els corona rei i reina a Nantes.

Actualitzat: 30/10/2022