CASSANY, Daniel

 

"LA CUINA DE L’ESCRIPTURA”

DIDÀCTICA
Editorial Empúries / Pàgines: 209 / ISBN: 978-84-7596-913-8 / 8ª edició: juny 2011.

Després de llegir La cuina de l’escriptura de Daniel Cassany es té un cert respecte escriure’n un comentari.  Un no gosaria dir ni piu. De fet, tinc la sensació d’haver estat un mal lector, un mal alumne del seu text i no seguir tot el receptari de consells, eines i ensenyances que s’apleguen en aquest llibre.

Per què La cuina de l’escriptura és això, “...un manual de redacció per a tots aquells que s’han de posar a escriure...”, tal com assenyala Cassany en la contraportada del seu llibre. Però un manual divertit i alhora rigorós. I que no pretén donar un conjunt de lleis irrefutables perquè “...no hi ha beuratges màgics ni receptes instantànies per escriure...” (pàg. 195): l’exercici d’escriure necessita temps i cal aprendre’n l’ofici. O tal com ho comenta en Cassany, “...com un quadre inacabable, sense fi, sense meta, l’escriptura sempre permet anar més enllà...” (pàg. 193)

No us perdeu aquest receptari.

Podeu trobar més informació a:

• La web de Daniel Cassany.
• La cuina de l’escriptura a UPF. També hi trobareu un link (La crítica opina) amb les crítiques publicades en vuit diaris diferents.
• Recomanant La cuina de l’escriptura de Daniel Cassany a Entrecot al punt i coma.
• La cuina d’escriure o com escriure a Contraducción.
• Receptes per millorar l’expressió escrita a Fem literatura.

 -----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

"ESMOLAR L’EINA. 

Guia de redacció per a professionals”

  DIDÀCTICA

Editorial Empúries / Pàgines: 159 / ISBN: 978-84-9787-250-8 / 2ª edició: novembre 2007.

Esmolar l’eina ve a ser una continuació de La cuina de l’escriptura, però en un sentit diferent. Ja no es tracta d’un manual de redacció per a no iniciats sinó una guia per a tots aquells que en les seves feines han d’escriure. Cassany els anomena professionals: economistes, juristes, enginyers, biòlegs, metges, mestres, etc.

Cassany parteix de la base del fet que: “...El discurs és una eina per comunicar coneixements, per desenvolupar l’activitat laboral, per enfortir la identitat professional, per acomplir els nostres deures i per exercir el poder...” (pàg.10). Així, per a tots aquests professionals “...el discurs és una eina de feina, i aquest llibre ensenya a esmolar-la...” (pàg.10).

Fet i fet, Esmolar l’eina “...se centra en els discursos més especialitzats, posant èmfasi en les qüestions transversals: l’anàlisi del lector, l’estructuració del contingut, la confecció de títols, índex i resums, el disseny d’il·lustracions, etc. També estudia dos tipus de text importants per a una organització: les instruccions i les cartes....” (pàg.11)

Ras i curt, doncs, no podem oblidar la rellevància que té l’escriptura. Saber escriure atorga poder. I més a la feina.

Actualització: 12/12/2024

SÁNCHEZ PIÑOL, Albert

"VICTUS. BARCELONA 1714”

LITERATURA CATALANA / NOVEL·LA HISTÒRICA

La Campana / Pàgines: 605 / ISBN: 978-84-96735-84-2 / 5ª edició: desembre 2013.

Tot sembla indicar que el 2014 ja es constata com una data cabdal per a l’imaginari nacional català. A banda de ser l’any de la possible consulta per a la independència de Catalunya, també és el del Tricentenari del 1714. Així, ja s’han publicat més de 10 obres, tal com es pot observar a  L’illa dels llibres.

Victus, d’Albert Sánchez Piñol, pertany a aquesta efervescència editorial i s’insereix com a novel·la històrica, conjuntament amb les de Jaume Clotet i David de Montserrat amb Lliures o morts, Alfred Bosch amb la trilogia sobre 1714, i Andreu Martin amb Cicatrius de 1714.

En el cas de Victus, d’entrada cal constatar que és una molt bona novel·la històrica: documentada, ben ambientada, amb una perfecta combinació entre personatges històrics i de ficció.

Però, potser, el que en cal destacar, i aquí rau el seu valor, és que transcendeix la mateixa història novel·lada i ens explica el setge de 1714 des de l’òptica de la gent del poble. És el 1714 contat des de baix i no des de la perspectiva d’un o l’altre bàndol.

I així, també desmitifica el context de la guerra de Successió espanyola. En aquest sentit, són molt il·lustradores les impressions d’en Martí Zuviría, el protagonista de la novel·la, quan entre les pàgines 123 i 132 ens descriu el marc de la guerra de Successió i l’anomena com: “...La guerra més gran que el món ha conegut. Va implicar dotzenes de nacions, que durant un quart de segle van batallar per diversos continents...”

Victus, doncs, desfà mites i potser per això l’Albert Sánchez Piñol, en alguna entrevista, ha comentat que és també la tragèdia perfecta.

Podeu trobar més informació sobre la novel·la i el seu autor a:

Victus1714.

Victus (Viquipèdia)

Victus Barcelona 1714 a “El placer de la lectura”

Victus a “Qué leer”.

Victus, la secreta força d’una paraula a “Vilaweb”

Victus, tres setmanes desprès a “El Núvol”

La tragédia perfecta a “El Pais”.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

  "VAE VICTUS”

LITERATURA CATALANA / NOVEL·LA HISTÒRICA

La Campana / Pàgines: 525 / ISBN: 978-84-16457-08-3 / 1ª edició: novembre 2015.

Vae Victus és la continuació de Victus. Com no podia ser d’una altra manera, tornem a tenir un grapat de pàgines amb les aventures d’en Martí Zuviría, el descarat enginyer militar recreat per Albert Sánchez Piñol. I també, com no podia ser d’una altra manera, les comparacions entre les dues novel·les de ficció històrica són inevitables.

Així, del Victus, (del verb llatí vinco, vici, victum, que significa vèncer, guanyar, ésser vencedor, avantatjar els enemics en crueltat, segons qualsevol diccionari de llatí que consultem), passem al Vae Victus, al ai dels vençuts (vae és una interjecció llatina que significa ai¡, ah¡). Si el Victus tenia la gràcia de transcendir la pròpia història per explicar-nos de forma imparcial, sense caure en dinàmiques nacionalistes, quin va ser el context i què va representar el 1714 per a Barcelona i els barcelonins, el Vae Victus és un constant anar i venir d’aventures al bell mig del segle XVIII; el seu protagonista va de l'Amèrica del Nord colonial fins a Nova Zelanda, passant per França, Espanya i Anglaterra, i per la Barcelona dominada pels Borbons. Fet i fet, si el Vae era la història èpica d’una ciutat, el Vae Victus és la història picaresca del seu protagonista, en Marti Zuviría.

Evidentment, el Vae Victus també està construït amb una bona documentació històrica del període de 1715 a 1770, anys per on transcorre l’acció. Amb personatges històrics que reapareixen: Joris Prosper Van Verboom, enginyer en cap de les tropes filipistes durant la Guerra de Successió Espanyola; James Fitz-James Stuart, duc de Berwick, en Jimmy segons Marti Zuviria, militar i aristòcrata anglès al servei de Lluís XIV de França també durant la Guerra de Successió Espanyola; el militar Antoni de Villarroel i Peláez, general comandant de la defensa de Barcelona durant el setge de 1714. I d’altres, de nous, com: Pere Joan Barceló i Anguera, conegut com a Carrasclet, que fou un soldat, fuseller de muntanya, partidari de la causa austriacista; Frederic II de Prússia, el Gran;  Maria Teresa I d’Àustria. També hi destaquen descripcions de batalles, amb sang i fetge, com les de Salkehatchie o la pressa de Port Royal a Carolina del Sud (vegeu yamasee, a Viquipèdia), o la de Dettingen de 1743, en el context de la Guerra de Successió Austríaca –sí, els austríacs també van tenir una guerra de Successió-. I per acabar, la novel·la, també està amanida amb tot un seguit de frases fetes i, a voltes, brillants, com també era el cas del Vae, com per exemple: “...el destí no existeix, que el construïm cada dia amb els nostres actes i les nostres omissions...” (pàg. 233); “...la guerra no és la més elevada de les arts, sinó el més baix dels politiquetxos...” (pàg. 238); “...Per què lluiten els homes? En el fons la resposta és ben senzilla: perquè no poden no fer-ho...” (pàg. 247); “...la gana no sap res de principis...” (pàg. 287); “...la història és el més sofisticat dels billars...” (pàg. 325); “...la vida és una experiència única, no una única experiència...” (pàg. 397).

Malgrat tot, potser hauríem de filar més prim i fer-nos algunes preguntes: per què tot aquest recorregut per tants països i continents? Per què tantes voltes per mig segle XVIII? Potser les respostes dels nostres interrogants les podem iniciar en el mateix 1714, que els catalans tant plorem (certament amb tota la raó del món), i les podem acabar tot observant el segle XVIII des d’un context més general.

Efectivament, el 1714 va ser per als catalans una data nefasta, ignominiosa. Però no vam ser els únics que vam patir setge, sang i foc.

El segle XVIII s’inicia, per a molts historiadors, el 1715, amb la mort de Luis XIV, i s’acaba el 1789, amb l’esclat de la Revolució Francesa. De fet, per a la historiografia occidental és el darrer dels segles de l'Edat Moderna i el primer de l'Edat Contemporània, prenent convencionalment com a moment de divisió entre ambdues els anys 1705 (màquina de vapor), 1751 (L'Encyclopédie), 1776 (Independència dels Estats Units) o, més comunament, el 1789 (Revolució Francesa). És el segle en què comença la Revolució Industrial, el creixement del comerç, l’esclavatge de negres en massa;  el segle en què les antigues estructures socials, basades en el feudalisme i el vassallatge, seran qüestionades i acabaran per col·lapsar-se; el segle en què el desenvolupament de les arts i les ciències europees, de la mà de la Il·lustració, reafirmaran el poder de la raó humana enfront de la fe i la superstició.

Però és també un segle de constants guerres i enfrontaments. Una mostra és la següent:

• Guerra de Successió Espanyola (1701-1714). Cal repetir una i mil vegades que aquest va ser un conflicte internacional; potser un dels primers conflictes més globals.

• Gran Guerra del Nord (1700-1721). Conflicte en el qual estava en joc l'hegemonia del Mar Bàltic.

• Guerra de Successió de Polònia (1733-1735). Guerra d’abast europeu i, alhora, guerra civil polonesa.

• Guerra de Successió austríaca (1740-1748). Va ser un conflicte bèl·lic desfermat per les rivalitats sobre els drets hereditaris de la Casa d'Àustria a la mort de Carles VI, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. A Espanya s'entronca amb la ja existent Guerra de l'orella de Jenkins amb la Gran Bretanya.

• Guerra dels Set Anys (1756-1763). Potser el primer gran conflicte d’abast mundial i amb centenars de milers de morts. La guerra va tenir lloc entre els anys 1756 a 1763 per discernir qui havia de tenir el control de Silèsia i la supremacia colonial a l’Amèrica del Nord i a l’Índia. La guerra també va tenir com a escenaris la costa d'Àfrica, el Carib i les Filipines. Per una banda, hi van participar Prússia, Hannover, el Regne de Portugal i l’imperi colonial del Regne de la Gran Bretanya, i per l’altra, Saxònia, l’Arxiducat d’Àustria, el Regne de França, Rússia –fins a l’any 1762-, Suècia –des de 1757 fins a 1762- i Espanya –a partir de 1761-.      

• Guerra de la Independència de les tretze colònies americanes (1775-1783)

• Revolució Francesa (1789)

Ras i curt, el segle XVIII va ser un segle de molts i grans conflictes. I el dubte és si Albert Sánchez Piñol volia mostrar-nos aquesta conflictivitat. Soc del parer que, sí.

A l’Ara.cat podeu trobar la crítica de Pere Antoni Pons: La crítica de 'Vae Victus', la nova novel·la d'Albert Sánchez Piñol

Entrevista a Albert Sánchez Piñol a El Periódico: “El 12 de septiembre de 1714 no se ha explicado”

Actualització: 30/10/2022

LITERATURA MEDIEVAL VI: EL CONCEPTE D'AMOR EN EL "ROMAN" (Nota 1)

Entre els segles XI i XII apareixen tres gèneres literaris que reflecteixen la societat feudal de l’època: l’èpica, la lírica i el roman. Si en l’èpica es narren gestes de caràcter heroic protagonitzades per reis i nobles, emmarcats en un fet històric tractat amb més o menys objectivitat i en els que la presència de la dona era testimonial, en el món cortès predominen dues formes literàries: la poesia lírica amorosa i la novel·la en prosa o en vers, en les que la relació amorosa es converteix en el tema principal.

Tanmateix, en el segle XII els ideals dels senyors feudals pateixen una forta transformació, provocant el canvi de la societat i de les formes de viure de l’època, i afavorint el naixement d’una nova literatura on l’amor i la dona ocupen els primers llocs. El públic dels trobadors canvia. A diferència de l’etapa anterior on van triomfar les narracions èpiques, l’aristocràcia és cada cop menys guerrera i més refinada. Així, neix una nova concepció amorosa, l’amor cortès, entès com un vassallatge feudal al servei d’una dama. Aquesta, noble i casada per imposició, es converteix en el senyor, i el poeta en el seu vassall. En tant que aquest lloa en les seves composicions a la seva estimada, expressant els seus sentiments i estat d’ànims, la dama el recompensa amb una actitud distant i altiva, pròpia de la seva superioritat. No és una relació d’igual a igual (la dama sempre és d’una categoria social superior), sinó que es tracta, en la majoria dels casos, d’un vincle d’interès mutu en el qual el trobador busca protecció econòmica i la dama incrementar el seu ressò social.

Qualsevol que fos el paper de l’amor en aquestes relacions, estava desproveït de tot romanticisme. De fet, l’amor com a motiu romàntic no té entrada en la literatura fins a l’arribada de la cavalleria.

A finals de l’Edat Mitjana quan l’èpica deixa de cultivar-se, la matèria cavalleresca perviu en forma de novel·la. Socialment, és una època en la qual ja no hi ha grans batalles que donin renom als guerrers, i aquests són substituïts en les narracions per cavallers solitaris sempre a la recerca d'aventures, ocupant les relacions amoroses un lloc destacat en un clar influx de l’amor cortès trobadoresc. Així, sota la influència d’aquest, els cavallers ja no lluiten per servir al seu rei o per la religió, sinó que busquen conquistar l’amor de la seva dama i estar al seu servei.

Si els poemes èpics estaven destinats als homes, la poesia amorosa provençal i les novel·les del cicle del rei Artús es dirigeixen, en primer lloc, a les dones. En aquest període, les dones intervenien en la vida intel·lectual de la cort i contribuïen com a mecenes (cal recordar que El cavaller de la carreta és un encàrrec de Maria de Xampanya a Chrétien de Troyes).

Ara l’home passa a un segon pla. Canvien l’espasa per la llança de torneig o per al llaüt i el seu blasó per una peca de roba que li hagi donat la seva estimada, com en el cas de Tristany que fa lligar a la seva llança la màniga d’Isolda en el capítol de la justificació de la innocència de la reina. És un vassall que no espera res a canvi de la total consagració a la seva dama. En El cavaller de la carreta, la reina Ginebra no dubta a fer patir a Lancelot proves i humiliacions per tal de donar-li el seu amor. De fet, Lancelot és el model d’amant perfecte que se sotmet per pròpia voluntat als desitjos i capricis de la seva dama, acceptant submisament la superioritat de la seva estimada, sense esperar cap recompensa.

Així i tot, no es tracta d’un amor platònic. Vol expressar la devoció que l’amant sent per la seva estimada, manifestant tota la intensitat dels seus sentiments, però no només des d’un aspecte idealista, sinó buscant i obtenint en molts casos, la relació carnal amb la seva dama. Tristany i Isolda està farcit de trobades clandestines en el dormitori de la reina. I això no deixa de sobtar en una època en la qual imperava una moral molt rígida i en el que l’adulteri podia condemnar a la dona a la mort i a la seva família al rebuig social.