POST 2: L'APROXIMACIÓ RACIONALISTA AL CONEIXEMENT

Cal retenir l’anàlisi de Joan Campàs, que fa a Escriptures Hipertextuals. Aprendre a llegir i a escriure a la Galàxia Internet (pàg. 12 i 13), sobre “... el període de la història de les ciències inaugurat per Descartes i Galileu...”. Diu que “... està col·locat sota el signe de la simplificació i l’ordre...”. I afirma que “... Des del segle XVI, l’aproximació racionalista al coneixement s’ha basat en les certeses que la ciència tenia com a objectiu construir. A partir del segle XVII, els humans consideren la natura per a descobrir-hi les lleis que la governen...”

“... Aquesta nova actitud que marca l’inici de l’aventura del pensament occidental té diverses conseqüències:

• distancia el subjecte pensant (res cogitans) de la realitat sobre la qual es pensa (res extensa),

• estableix una ruptura entre ciència i filosofia i posa el coneixement sota l’imperi de tres grans principis el conjunt dels quals constitueix el que es pot anomenar paradigma de la simplificació.

1) El primer principi és el de la disjunció, que considera que l’objecte del coneixement ha d’estar separat del subjecte que coneix, i que cada disciplina s’ha de constituir de manera autònoma.

2) El segon principi és el de reducció, que privilegia el coneixement dels constituents d’un sistema més que la seva globalitat.

3) El tercer principi és el d’abstracció, que ho remet tot a equacions i fórmules que governen entitats quantificades. La natura, segons Galileu, és “un llibre escrit en caràcters matemàtics”, i Descartes somniava en “una Física que fos tot geometria”.

Des de Plató, el pensament occidental ha anat a la recerca d’un principi d’ordre que justifiqués i expliqués l’ordre de l’Univers. L’observació dels planetes i el descobriment de la regularitat dels seus moviments suggerien, en efecte, que l’Univers era regit per lleis. La gravitació universal newtoniana va ser decisiva (si existeixen l’ordre i els sistemes ordenats, cal que hi hagi un principi ordenador o un subjecte ordenador: per a Newton encara és Déu, per a Laplace és la “necessitat immanent”). Els esforços adreçats a desxifrar aquest ordre van dur savis i filòsofs a simplificacions que han permès, sens dubte, grans progressos en el coneixement científic, però ha comportat també el rebuig de tot allò que semblava contravenir l’ordre buscat. Nocions com temps irreversible, atzar objectiu, complexitat, etc. foren eliminades de l’horitzó conceptual del pensament occidental. A més, aquesta aproximació determinista va permetre elaborar presentacions relativament fixes i progressives dels aprenentatges. Fins al segle XIX foren la literatura i l’art els que assumiren la funció de traduir i fer sentir la complexitat del món, dels éssers i de les societats. La frontera entre “cultura científica” i “cultura lletraferida” quedava, així, consolidada...”

Però l’aparició de la complexitat, del paradigma de la complexitat,  a principis del segle XIX faran trontollar aquestes idees d’un món ordenat, de certeses matemàtiques i de determinisme.