POST 3: HIPERTEXT I POSTMODERNITAT

Des de fa temps que m’interessen especialment els aspectes relacionats amb la postmodernitat. En aquest bloc podeu trobar tot un conjunt d’enllaços relacionats amb aquesta temàtica. Però no havia relacionat mai la postmodernitat amb l’hipertext i m’ha sobtat, agradablement, les relacions que estableix Joan Campàs entre els dos conceptes en el seu llibre Escriptures Hipertextuals. Aprendre a llegir i a escriure a la Galàxia Internet, en el sentit que la teoria hipertextual ha intentat “...alinear-se epistemològicament en les files del postmodernisme, presentant l’hipertext com una realització de les seves idees teòriques i oposant-lo al llibre imprès...” (pàg 20)

Així, en Joan Campàs, ens parla de la diferència de noció entre “text clàssic” i el “text postmodern”. En aquest sentit, “...El text clàssic era, doncs, una unitat tancada sobre ella mateixa (una unitat lingüística més una unitat semàntica) i el treball d’escriptura restava separat del treball de lectura: l’autor era el mestre i amo del seu text, el lector havia de respectar aquest domini i mestratge, i la seva tasca consistia a resseguir l’itinerari lineal de lectura dissenyat d’entrada per l’autor, i a escollir un sentit igualment determinat anticipadament...” (pàg 23). 

En canvi, la noció de “text postmodern” “...que neix de la combinació de l’estructuralisme, el marxisme i la psicoanàlisi al final dels anys seixanta, principalment a França: el text serà, a partir d’ara, pensat com un fragment de llenguatge ubicat ell mateix en una perspectiva de llenguatges...” (pag. 25). D’aquesta manera “...El text postmodern ja no és un producte, sinó una producció, és a dir, que mai s’acaba, que sempre és potencialment infinit, perquè escenifica el joc del significant, que té la primacia sobre el significat, en el sentit que el text escapa al seu autor com al seu lector: el text no pertany ningú, ningú no el domina...” (pag. 25).

En resum, pel que fa al text postmodern “... un text no el constitueix una filera de paraules, de les quals es desprèn un únic sentit, sinó per un espai de múltiples dimensions en què es contrasten diverses escriptures, cap de les quals és l’original. El text és un teixit de cites que provenen dels mil focus de la cultura...” (pàg. 25)