LITERATURA MEDIEVAL VIII: EL COMPONEN MERAVELLÓS DEL ROMAN

Tristany i Iseu i El Cavaller de la Carreta responen a moltes de les característiques del “roman courtois”, gènere aparegut a les corts del nord de França al segle XII, escrit en vers i en francès, en el qual els herois són cavallers que protagonitzen aventures i viuen passions amoroses, tot seguint les pautes de l’amor cortès. Tanmateix, aquests cavallers han de solucionar algun conflicte o element pertorbador que amenaça la pau de la cort. Per tal de resoldre’l el cavaller haurà de superar tot de proves (multitud d’aventures de tot tipus); només quan les haurà vençudes, podrà tornar a la cort amb la pau restablerta dels valors cavallerescos i amb la plena realització personal. Una característica recurrent, un leitmotiv en aquests relats és la presència dels elements meravellosos. 


Hi ha bastants elements meravellosos a Tristany i Iseu: els castells que s’amaguen a la vista, la prova de foc que passa Iseu, etc. El mateix podem dir de El Cavaller  de la Carreta: la llosa de la tomba de marbre que Lancelot aixeca sense gaire esforç, l’anell que venç qualsevol encanteri, el pont de l’espasa, etc. Potser en el Tristany hi ha més abundància d’elements meravellosos que en El Cavaller de la Carreta i, en general, en les obres de Chrétien. I és que aquest darrer fa una racionalització, un ús moderat dels elements meravellosos. Els utilitza més aviat com a tècnica literària per construir moments inquietants, per construir un climax. Però al final, acaba fent una pintura realista de la societat. En els fons, la racionalitat està al servei del sen (sentit). Per això Chrétien distingeix entre matière (matèria) i sen (sentit). Fet i fet, no hi comença a haver ja una evolució entre el Tristany i les obres de Chrétien?

Val a dir però, que, durant l’alta Edat Mitjana, aproximadament des del segle V al segle XI, la Església es va encarregar de reprimir tot el relatiu al meravellós (mirabilia), doncs ho considerava un dels elements més perillosos de la cultura tradicional per la seva capacitat de seducció dels esperits. En canvi, amb l’arribada del segle XII, es va produir una irrupció del meravellós en la cultura erudita, en part motivada per la necessitat de la petita i mitjana noblesa (els Tristany i els Lancelot de carn i ossos) d’oposar a la cultura eclesiàstica dominant, una cultura més pròpia i més representativa dels seus ideals cavallerescos. En definitiva, “...com una forma de resistencia a la ideologia oficial del cristianismo...”[1] (Le Goff, 70).

De fet, Le Goff també assenyala que el meravellós no és un conjunt de casualitats afortunades o desgràcies atzaroses ni es tracta de dos mons separats, que tenen una relació en la qual el món irreal es subordina per inexistent al món real. Així, el meravellós medieval és una part del cosmos tan tancada com la realitat que coneixem, amb les seves pròpies lleis i la seva pròpia naturalesa, però irremissiblement existent.

I finalment, el meravellós, aquest món en què viuen les coses que són admirables, com a recurs estètic compleix diverses funcions dins de la narració; són aquestes funcions les que permeten classificar les diferents manifestacions del meravellós en categories diferenciades. Però el meravellós acompleix dues funcions bàsiques: la primera, més profunda i a la vegada la menys conscient, és la d'elucidar sobre el més inexplicable del món i explorar el menys accessible de la realitat. La seva segona gran funció és compensatòria: les meravelles satisfan, si més no en l'imaginari, les mancances i les contrarietats de la vida, rescabalen el rutinari i la grisor d'una realitat en què normalment la brillantor del prodigiós no es deixa veure. La compensació no només implica una actitud d'evasió cap a un món millor, també actua com dèiem abans citant a Le Goff, com una resistència a la ideologia oficial, en aquest cas, el cristianisme.

Al seu torn, la meravella té un paper motor en la trama de les narracions, la seva presència fa caminar la història. Quan la situació inicial -l'equilibri quotidià- es trenca, és necessària la intervenció del meravellós perquè no persisteixi el desequilibri i pugui tornar a la situació inicial. De fet, cada vegada que la trama troba una situació difícil que amenaça amb no tenir la rodonesa suficient, sorgeix alguna de les manifestacions del meravellós per salvar l'episodi. Igualment és útil quan es requereix fer més impressionant alguna descripció o afegir detalls excel·lents a un episodi o personatge per tal d'atraure la atenció del públic més eficaçment.

Ras i curt, l’estètica literària de la “roman courtois”, mitjançant el meravellós entre d’altres elements, substituirà l’oralitat dels mites cèltics i bretons creant ficcions que seran els orígens primigenis de la novel·la.

---

[1] Le Goff, J. (1999). “Lo maravilloso en el Occidente medieval”. A: Lo maravilloso y lo cotidiano en el Occidente Medieval (pàg. 9-24). Barcelona: Gedisa.