El valor simbòlic de
l’espai en les produccions literàries medievals és molt important. En moltes
obres i en un munt de composicions trobadoresques podem apreciar, per exemple, la
diferència entre la cort i el bosc.
Efectivament, tant el
Tristany
i Iseu com El
Cavaller de la Carreta es situen en uns espais que es mouen en la
dicotomia ordre/caos.
El primer element
està representat per la societat organitzada de la cort; el segon, per la
naturalesa salvatge i sovint encantada, amb el bosc com a màxim exponent. Així, la natura (el bosc), el caos,
s’oposa al castell, que representa l’odre. Fet i fet, hi ha una simbologia
paral·lela d’allò que també és la dicotomia medieval: cultura enfront natura,
entre allò que és construït, conreat i habitat i allò que és feréstec i
salvatge, el caos.
Però serà precisament
l’espai del caos (el bosc), l’entorn salvatge i imprevisible, l’espai que
constituirà l’objectiu cavalleresc: serà on els cavallers obtindran aventures,
tant per glorificar la seva fama com per efectuar penitència i retrobar-se amb
sí mateixos.
I em pregunto, per
què els nostres amics cavallers els hi agradava més aquesta tendència de
“fugir” cap el caos i no mantenir-se en l’ordre? Potser la solitud, com l’amor,
també va néixer a l’Edat Mitjana?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada