divendres, 12 d’agost de 2016

POST 18: COM L'HIPERTEXT ENS PERMET APROXIMAR-NOS A LA COMPLEXITAT



1-Paradigma racional i postmodernitat
La postmodernitat va anar prenen força amb les crítiques al paradigma racional-cartesià.

El terme postmodern es defineix per oposició a allò que és modern. I la modernitat engloba el paradigma cartesià i la Il·lustració. A més de les crítiques filosòfiques i científiques (Barthes, Derrida, Foucault, Kristeva, Deleuze, Guattari i Bajtin), alguns esdeveniments històrics i socials han contribuït a la creació de la societat postmoderna. Les guerres mundials, el colonialisme racionalista, els desequilibris ecològics, els desequilibris socio-econòmics, les reivindicacions de les minories, el paper del feminisme, el creixement del sector terciari i la caiguda del sector primari, el gran creixement de les ciutats, la crisi de les famílies, el paper de la joventut, el creixement de la classe mitjana... han estat esdeveniments que han obligat a qüestionar-se la idea de progrés i, amb això, a repensar la modernitat.

Per això, la postmodernitat també inclou una reflexió sobre aquesta societat canviant que va sortir durant la segona meitat del segle XX. L’ industrialisme i el marxisme proletari, que eren les visions emergents a la fi del segle XIX, han donat pas al post industrialisme. Ara, l’important és el coneixement i no els béns de producció i el capital. Per altra banda, les noves tecnologies han permès que la tècnica formi part de la cultura  i que incideixi en la manera de pensar i en les nostres vides. Les trajectòries professionals no són ja lineals ni ascendents. La cultura del consum i del màrqueting s’ha obert pas per a prioritzar l’espectacle capaç de cridar l’atenció per damunt de les necessitats vitals. El consumisme és oci; estil de vida. La societat està fragmentada. Aquests girs socials han estat basats, entre altres coses, en els efectes que la crítica del model racionalista va tenir sobre el pensament.

Perquè el pensament postmodern es fonamenta en la desmitificació dels trets característics del paradigma cartesià. Amb la postmodernitat s’acaba el mite del progrés. No hi ha un desenvolupament racional i menys un desenvolupament guiat per l’home. L’home ja no és el centre de totes les coses.

La incertesa forma part del nou marc. Ja no són possibles, doncs, les cosmovisions estables ni els metarelats. La cerca de la veritat no té sentit, entre altres coses, perquè tampoc té sentit el subjecte cartesià, ni l’autonomia kantiana com a voluntat pura. Els metarelats s’han convertit en inútils; el coneixement també configura una part del desconeixement, del no-saber. No hi ha línies contínues. La discontinuïtat és la norma, juntament amb la diferència i la multiplicitat.

I la ciència? Tot i que ha contribuït a ampliar enormement la quantitat de saber, en molts casos no es prou fiable i consistent. En aquest sentit, Thomas Samuel Kuhn (1922-1996) ja parlava, el 1962 (l’any de la publicació del seu llibre L'estructura de les revolucions científiques) de la incommensurabilitat de la ciència. En la seu llibre desenvolupa la idea que la ciència progressa a través d'una successió de períodes, la seqüència dels quals és «paradigma -ciència normal- crisi -revolució -nova ciència normal- nou paradigma». S'inicia amb un període de ciència normal, durant el qual la investigació científica, que es caracteritza com una “activitat dirigida a solucionar enigmes”, sota un model, o paradigma, acumula incessantment nous coneixements: és l'època de creixement i desenvolupament del coneixement científic intensament acumulatiu. La presència de anomalies o problemes que la teoria del paradigma no és capaç de solucionar, origina una crisi dins el paradigma i estimula la recerca de noves teories, que a mesura que van tenint èxit es manifesten incompatibles amb el paradigma antic: és la fase de la ciència revolucionària. Si el paradigma alternatiu és capaç de solucionar les anomalies que es presenten, va sent acceptat i s'entra en una nova fase de ciència normal sota un nou paradigma. L'adopció d'un nou paradigma suposa una revolució científica o una ruptura amb el paradigma antic i apareixen relacions de incommensurabilitat entre el paradigma antic i el nou. S'ha interromput el desenvolupament acumulatiu de la ciència i hi ha noves teories no compatibles amb les anteriors, que suposen un canvi de configuració total a l'univers intel·lectual.

En aquest món actual, doncs, no hi ha realitat, ni veritat, tot és informació, imatge, efímer i canviant. Només l’erosió del principi de realitat pot trencar amb les visions absolutistes dels metarelats totalitzadores. Malgrat tot, en aquesta mateix postmodernitat hi té cabuda l’ecologisme com a forma de repensar el viure i la relació amb una natura culturalitzada i re-creada. La tolerància també forma part de la postmodernitat. Des del moment en què la pluralitat és la norma, la tolerància ha de ser el camí per a possibilitar l’alteritat. I aquesta alteritat només té cabuda en aquest marc si s’accepta el principi de la diferència, que no és una mera qüestió social, sinó profundament conceptual i filosòfica.

La postmodernitat també fa més complex l’ésser humà. Aquest passa de ser el subjecte a formar part d’un complex més ampli i que l’engloba.

Les crítiques al paradigma cartesià, juntament amb la postmodernitat, ens permeten parlar del model de la complexitat com a nou marc conceptual.

2-El paradigma de la complexitat
El paradigma de la complexitat sorgeix en el marc de la postmodernitat. La postmodernitat ha permès que el paradigma de la complexitat (Edgar Morin, Paris 1921, és el seu màxim representant)  no es quedi a nivell de crítica i d’estudi, sinó que abasti molts àmbits. Quins són els trets més característics del paradigma de la complexitat, que s’oposa de manera clara i frontal al paradigma de la racionalitat i a qualsevol determinisme? Vegem-ho.

La vida i el món són complexos. No és possible abastar la majoria de fenòmens que ens passen des del pensament lineal, racional. Tanmateix, la probabilitat, la incertesa, l’atzar... formen part del corpus de coneixement actual. I no podem obviar-los. La complexitat no pot ser expressada, doncs, des de lleis úniques o idees simples.  Per a aproximar-nos al coneixement, no només ho hem de fer des de la reducció analítica. L’esquematització racionalista és reduccionista i insuficient. Si analitzem el coneixement per parts, el que fem és que ens estem deixant les relacions entre aquestes parts. Les relacions que establim són, al cap i a la fi, tan importants com les dades que simbolitzem en les parts analitzades.

Per altra banda, tot procés ha de ser vist des de la vida i amb una mirada polièdrica, per tant, no ens podem quedar només amb l’abstracció cartesiana. Com a procés està immers en l’esdevenir i està influenciat per múltiples interaccions. Les interaccions són constants i s’influeixen mútuament; de fet, cal veure els processos com a sistemes circulars que actuen a base de diferents bucles. I, a més, en qualsevol procés hi ha un factor d’aleatorietat que es pot exemplificar en soroll que li ve de l’exterior. 

La distinció entre subjecte i objecte no té cabuda en el paradigma de la complexitat. No hi pot haver dualisme, sinó que hi ha multilateralisme. Tot ha de ser vist com interactiu i polifònic. No podem copsar res des de posicions no implicades directament en el procés de coneixement. Tota acció de coneixement implica pertorbar allò que anem a conèixer. Per això, el coneixement és canviant i fragmentari. I també comporta desconeixement, no-saber. De fet, en el paradigma de la complexitat no hi ha coneixement  en majúscules, sinó perspectivisme de la vivència del subjecte múltiple. El mite cartesià del subjecte s’ha revelat en el món de la complexitat com constructe o objecte ideal del propi pensament desarrelat de la vida. 

En aquest sentit, l’obra d’Antonio Damásio (Lisboa, 1944), L’error de Descartes: emoció, raó i cervell humà, ha desfet el mite cartesià. L’obra de Damásio analitza la importància de les emocions en la neurociència i les seves conseqüències en la presa de decisions. (Quin camí agafem, inconscient o conscientment, davant un hipertext?). El llibre gira al voltant de la relació entre les emocions i la raó. L’autor defensa que el raonament es va desenvolupar com una extensió del sistema emocional, que ens permetia prendre decisions no conscients, però imprescindibles per a la nostra supervivència. Proposa que la raó i l’emoció requereix una complementació mútua. Que la raó (el “cogito”) no depèn únicament d’un centre cerebral sinó de diversos sistemes en continua cooperació. A més, la ment no seria com és, sinó fora per la interacció amb el cos i el cervell durant l’evolució humana. Aquest pensament, influeix amb el comportament per a preveure, planificar i triar, i això ens condueix a la consciència humana. “Cogito ergo sum”, la distinció que fa Descartes entre ment i cos “no pensant” del “je pense je suis” és falsa, constitueix el veritable error, segons la proposta de Damásio. Durant l’evolució apareix una “consciència elemental” i amb ella una ment simple. El progrés fins una ment més complexa és el que va facilitar el “cogito” i més tard utilitzar el llenguatge per a comunicar i organitzar millor el pensament, per la qual cosa, per a Damásio, en contra de Descartes, al principi fou el “je suis / sum” i després, ja més endavant en l’evolució humana, “el cogito” el pensar.

Fet i fet, tampoc podem oblidar el paper del caos. Els sistemes caòtics són deterministes, però impredictibles. Petites variacions en les condicions inicials generen grans diferències en els resultats. El determinisme, doncs, no significa, de cap manera, predicció. No podem conèixer els errors que afectaran en gran mesura els resultats posteriors. Només un coneixement il·limitat per part de l’ésser humà podria pal·liar aquest problema; tanmateix, com que l’ésser humà és finit, això no és possible. 

El caos, però, té característiques ben curioses. Per una banda, és necessari que hi hagi caos per arribar a qualsevol mena d’ordre, perquè cal destacar que hi ha ordre en el caos. De fet, l’ordre sorgit del caos és una de les característiques del món. D’alguna manera, es pot dir que l’atzar té una forma que el precedeix i el fa ordenat. Els elements caòtics poden revelar-nos un cert ordre en esquemes propis de la complexitat que, en el marc del model racionalista, haurien estat negligits. 

Comptat i debatut, tal com ens indica Joan Campàs a Hipertext i Complexitat: “... La realitat és, doncs, polisèmica, com el mateix hipertext, admet diferents lectures i cap és definitiva (en contraposició amb la lectura monosèmica pròpia de la modernitat). Recordem la distinció de Barthes entre obra i text: d'obra només n'hi ha una, de textos tants com lectors sàpiguen llegir...”[1].

Tot això era impensable en l’anterior paradigma cartesià. És per aquest motiu que la complexitat implica una nova forma de veure la racionalitat i el pensament. En aquest punt de la cerca, hem de concretar i escollir algun suport per on seguir. 

Una possibilitat consisteix en relacionar el nou paradigma amb les noves tecnologies per a arribar a parlar d’un entorn cultural diferent. Si aquest nou entorn cultural comporta noves formes d’expressió, de ben segur que l’hipertext n’és una d’aquestes. 

3-Hipertext com a expressió del paradigma de la complexitat
Fet i fet, doncs, l’hipertext respon al pensament de la complexitat. Evidentment, l’hipertext necessita de la interactivitat; per tant, necessita i respon a la vida. Sense vida i intencionalitat l’hipertext no existeix. Com que és quelcom que es va construint i deconstruint a cada moment, és, com un ésser viu que encarna la vida dels elements que la integren.

L’hipertext és, també, caòtic. La construcció virtual i conceptual de l’hipertext tendeix vers diferents objectes caòtics que van evolucionant al llarg del temps. L’evolució ve donada per les interaccions intersubjectives que tendeixen, com en un fractal, cap al determinisme impredictible caòtic. La mateixa construcció d’Internet és un bon exemple de com funciona un hipertext en aquest nivell. En la creació d’Internet hi intervingueren la cultura tecnomeritocràtica de les universitats, la cultura dels hackers, la cultura de les comunitats virtuals i la cultura dels emprenedors del capital risc. No és el lloc ni el moment per a exposar les característiques de la creació d’Internet, però sí que la forma intersubjectiva, aleatòria, inconfessada... caòtica, ens serveix per a explicar de manera comparativa el funcionament de l’hipertext.

Per altra banda, l’hipertext està en el món de la virtualitat. La realitat no existeix de manera com s’entenia en el paradigma cartesià. El model de la complexitat reconfigura la realitat amb el relativisme epistemològic; podríem dir que realitat és vida perquè la simulació no és ni falsa ni fingida, però la vida amb l’hipertext és, també, virtualitat. D’aquesta manera no hi ha fronteres nítides entre realitat ni virtualitat, entre simulació i vivència. Al cap i a la fi, la vivència de les simulacions és, també, vivència.

L’hipertext, doncs, és l’espai-temps en el qual poden tenir lloc les ciberactivitats. No hi ha subjecte, sinó complexitat per a definir qui actua i com actua. Només la complexitat pot donar cabuda a aquestes situacions. Naturalment, en aquest lloc virtual no hi pot haver abstracció cartesiana.

Finalment, hem de veure l’hipertext com un grup d’interconnexions il·limitat. Forçosament, doncs, hem de contemplar la visió hol·lista que correspon al paradigma de la complexitat. Fet i fet, tal com afirma Joan Campàs “...l'hipertext se'ns mostra com el final d'un procés de complexificació creixent de la nostra relació amb l'escriptura i amb el saber, que troba la seva expressió en dues característiques essencials:
  •  l'hipertext està constituït per un conjunt no estructurat a priori d'elements (els nodes) que, vinculats els uns amb els altres, formen un sistema: tota acció sobre un dels elements reconfigura la totalitat
  • cada activació de l'hipertext per un usuari determina un recorregut singular i provoca una estructuració provisional del conjunt
És en aquesta interacció constructiva d'un subjecte amb un conjunt variable i fluctuant de coneixements que l'hipertext pot ser considerat com una resposta adequada al repte de la complexitat...”[2].



Bibliografia
Campàs Montaner, J.: Escriptures hipertextuals. Aprendre a llegir i escriure a la Galàxia Internet. Material en PDF.

Campàs Montaner, J.: “Hipertext i Complexitat”, a El coneixement fluid. Material en PDF.

Campàs Montaner, J.: “La información digital”, a La informació digital – Apunts per a una iniciació a l’ alfabetització digital. Material en PDF.

Campàs Montaner, J.: La informació digital – Apunts per a una iniciació a l’ alfabetització digital. Material en PDF.

Damásio, A. (2001): El error de Descartes. La emoción, la razón y el cerebro humano. Crítica, S.L. Barcelona. Edició desembre de 2009. ISBN: 978-84-8432-787-5.

Gil, M. i Rodriguez, J. (2011): El paradigma digital y sostenible del libro. Madrid. Trama ed. Material en PDF.

Kerckhove, Derrick de (1999): Inteligencias en conexión. Hacia una sociedad de la Web. Barcelona. Gedisa. “Segunda parte: Hipertextualidad”, pp. 111-129. Material en PDF.

Kuhn, Thomas S. (1962): La estructura de las revoluciones científicas. Fondo de cultura Económica. México. Tercera edición de 2006. ISBN: 968-16-7599-1.

Rueda Ortiz, R. (2007): Para una pedagogía del hipertexto. Una teoría de la deconstrucción y la complejidad. Rubí. Anthropos. (Col. Repensar la educación desde la actualidad,8). 420 pàgs. Material en PDF.

Vianello Osti, M. (2004): El hipertexto entre la utopía y la aplicación: identidad, probemática y tendencias de la Web. Gijón. Ed. Trea. 360 pàgs. Material en PDF.



[1] Campàs i Montaner, J.: “Hipertext i Complexitat”, a El coneixement fluid. Material en PDF. Pàg.4



[2] Campàs i Montaner, J.: “Hipertext i Complexitat”, a El coneixement fluid. Material en PDF. Pàg.13



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada