Seguidors

dilluns, 22 d’agost de 2016

POST 19: L’HIPERTEXT SÓC JO; ELS HIPERTEXTUALS SOM NOSALTRES



1- L’hipertext: un nou paradigma
En algun punt de la postmodernitat la lectura i l’escriptura tradicionals sembla que han començat a retrocedir. Actualment l’hipertext és un dels elements indiscutibles de la societat informacional i respon al pensament de la complexitat. Aquest nou paradigma ja està fortament arrelat en la nostra societat i canvia les formes existents de la lecto-escriptura tradicionals. Tanmateix, es dilueix clarament la frontera entre el lector i l’escriptor.

Fet i fet, un hipertext es composa de diversos textos lligats a d’altres mitjançant enllaços, els quals són derivacions del primer text. Per oposició al llibre, té un caràcter no lineal i per tant s’està donant al lector un univers amb diversos recorreguts possibles, pel qual es mou a partir de les seves eleccions dins de les propostes de l’autor. Així, cada lector decideix el seu recorregut de lectura, adaptant l’estructura del text al seu desig, és a dir: pot realitzar lectures diferents del mateix text, donar un sentit diferent a cada enllaç, donar una nova perspectiva global del text, etc.

Estem parlant d’un text multidimensional. En l’hipertext no hi ha un únic itinerari, el principi i el fi l’imposa el lector i, per tant, la lectura lineal desapareix. Podríem dir que el lector navega per l’interior del text, en un recorregut que ell mateix decideix. Però aquest tipus de lectura també té desavantatges: en ser un text composat per multitud de textos, la seva lectura total es quasi impossible; encara que l’autor procura facilitar la lectura amb enllaços localitzats que ajuden al lector a veure què ha vist i què no, no es garanteix l’accés a tots aquests elements. Tan sols l’autor pot llegir la totalitat dels textos. Aquesta multidimensionalitat i connectivitat permeten un gran nombre de recorreguts, possibilitant la interacció i la creació d’itineraris lliurement; el lector guia el seu recorregut a partir de les pròpies decisions.

Molts autors incideixen en la necessitat d’abandonar conceptes tradicionals com jerarquia o linealitat i substituir-los per multilinealitat, nodes, enllaços, etc., conceptes adients al nou paradigma hipertextual. Aquest canvi no és tan sols conceptual, sinó que provoca un canvi també en el pensament, en la forma de pensar que teníem fins ara. Com en la teoria del caos i dels fractals: “...La nostra vella forma de raonar, que considera el món com un objecte exterior que ha de ser analitzat, disseccionat i controlat, no funciona ja en el context dels problemes del món modern....”[1]

Cal recordar que l’hipertext ens permet gestionar la complexitat, doncs a partir de les múltiples connexions possibles qualsevol lector pot esdevenir ara autor. No es tracta només d’organitzar la informació de manera associativa, sinó de crear relacions i establir el lector com a part activa de la literatura.

És obvi que Internet i les noves tecnologies ha modificat el mode d’interactuar de tota la humanitat; la xarxa funciona com un sistema d’informació que permet tenir a l’abast de qualsevol usuari la multimèdia i l’hipertext, relacionant-nos dintre d’aquesta memòria mundial. Tant l’hipertext com les noves tecnologies de la informació ens han permès accedir, interpretar i recórrer la informació des d’una nova perspectiva, posant al nostre abast noves formes i continguts. Tot amb tot, el riscs de desorientació dels lectors és alt; per això s’intenta facilitar la navegació amb l’ajut d’eines a les quals estem acostumats.
Quan es passa del llibre a la pantalla, els paradigmes tradicionals de l’escriptura es veuen alterats, i com a lectors ens és difícil aïllar-nos dels nostres hàbits de lectura. En el nou paradigma es passa d’una estructura seqüencial a una multiseqüencial i el suport paper desapareix per donar pas al suport digital. El dispositiu de lectura canvia, doncs s’abandona el paper per integrar la pantalla. Ja no es fa una lectura lineal, sinó que es navega per les diferents xarxes, i el seu contingut pot ésser interactiu. Neixen nous suports i aleshores la manera de llegir canvia i les lectures s’actualitzen encara que els lectors continuem amb els mateixos hàbits que teníem davant un llibre. No es tracta de rebutjar les noves categories, sinó d’emprar útilment les eines que tenim al nostre abast.

2 - L’autor i el lector
Potser la relació autor-lector és més estreta en l’hipertext envers els llibres tradicionals, sobretot quan l’autor permet que el lector participi en l’elaboració del seu text. En aquest sentit, el lector pot afegir fragments o crear enllaços a altres textos prenent part de l’elaboració constant d’un determinat text. A diferència de la literatura tradicional, l’hipertext trenca els paràmetres tradicionals de publicació i difusió, doncs el seu desenvolupament és persistent i no té final: en el moment d’introduir un text a la xarxa s’inicia un període de creació en el qual participa el lector.

Convé dir que l’activitat del lector en la lectura tradicional ha crescut considerablement, però és gràcies a l’hipertextualitat que el fet de donar participació al lector en el procés de creació de l’obra és una realitat actual. El lector de l’hipertext assumeix un paper més actiu en oposició al paper de receptor que tenia fins ara.

Tanmateix, la tasca de l’autor no és gens fàcil: a més de redactar les pàgines, instal·la els enllaços hipertextuals, creant una configuració que ha de permetre el major nombre de recorreguts possibles dins del seu text. I també concep un univers textual al qual la lectura dona el sentit i la forma, elaborant la seva estructura per tal d’incitar al lector a efectuar eleccions que constituiran, finalment, el treball literari. Així, l’escriptura hipertextual obre noves categories d’escriptura i lectura on l’oposició autor-lector ha de dissipar-se.

3 - L’escriptura i el llenguatge
L’escriptura ha servit per a transmetre coneixements en forma d’exposició o d’explicació. Es fa servir la organització paratextual per facilitar la lectura per “...1) activar els mecanismes de comprensió naturals i, 2) per a desencadenar operacions mentals interpretatives...”[2] dels lectors. El paradigma del paratext contínua actualment en el document hipertextual, com també en els textos  en paper. Tanmateix, suposa una participació activa i l’ús d’estratègies d’interactivitat per tal d’estimular les operacions mentals i construir el coneixement. L’aprenentatge, doncs, es realitza mitjançant explicacions explícites i a través de definicions i aportacions noves. I, com s’ha vist, cal activar sabers implícits mitjançant conceptes coneguts, il·lustracions o imatges.

Tal i com l’escriptura ha evolucionat cap a formes hipertextuals, el llenguatge també es mou cada cop més cap al paradigma hipertextual. Dins aquest marc, s’ha creat un nou llenguatge multidireccional, en què el llenguatge tècnic es torna quotidià (sense cap problema podem parlar de xips, xats o gigabytes) i el llenguatge banal s’aplica i s’utilitza en l’escriptura. A més, destaca la incorporació i ús d’altres llengües, sobretot la introducció de l’anglès, a tots els nivells de la societat, gràcies a l’adopció de noms propis relacionats amb les noves tecnologies.

Si bé la comunicació interpersonal tradicionalment havia estat marcada per l’expressió oral, avui en dia la comunicació també es mou en l’àmbit escriptural de les noves tecnologies. De fet, quasi no es parla, s’escriu mitjançant els correus electrònics, els xats, els missatges curts del mòbils o altres plataformes. Aquestes aplicacions no només han facilitat la comunicació escrita, sinó que també han donat lloc a l’ús de llenguatge hipertextual en la vida diària a través d’abreviatures, imatges o altres presentacions que substitueixen les paraules (emoticones).

A canvi de l’oralitat, l’escriptura porta un desfasament del temps entre la producció i la recepció, permet la repetició de la lectura i es pot organitzar. És nolineal i demana l’ús del canal visual. Les noves tecnologies creen nous llenguatges i comportaments pel que fa a la comunicació entre l’usuari i els altres. Esdevenim hipertextuals a mesura que ens adaptem a les eines tecnològiques. Fem servir ordinadors, tauletes o telèfons mòbils i comuniquem a través dels missatges o les xarxes socials. El llenguatge hipertextual, com a qualsevol llenguatge, té una dimensió simbòlica que ens afecta i configura el nostre pensament i conducta.

Comptat i debatut, si el subjecte es hipertextual, vol dir que el seu pensament  ha deixat de ser cartesià, racionalista, lineal. “...El “jo”, únic centre de la realitat segons els postmoderns, és una construcció social –un seguit de categories, noms, descripcions, màscares, esdeveniments i experiències-, una complexa successió d’abstraccions que canvien contínuament...”[2]. Sóc, doncs, hipertextual, o més ben dit, som hipertextuals. Som hipertextuals perquè les nostres estructures mentals funcionen d’acord amb les lleis de la hipertextualitat. No solament aprenem i pensem en xarxa, mitjançant infinits enllaços, sinó també escrivim i actuem seguint les regles relatives del llenguatge, fortament influïdes pels sistemes hipertextuals. Som el resultat d’una construcció social i digital, i ens adaptem a les noves realitats de manera automàtica i dinàmica. Els hipertextuals, sens dubte, som nosaltres mateixos.

Bibliografia

Brey, A., Mayos, G i altres (eds.) (2011): La sociedad de la ignorancia. Barcelona. Ed. Península. (Col. Atalaya 417)

Campàs Montaner, J.: Estudis sobre el caos. Material en PDF.

Campàs Montaner, J.: Llenguatge, pensament, escriptura. Materials UOC (el primer mòdul de Llengua II i el primer mòdul de Sociolingüística). Resum J.Campàs.

Campàs Montaner, J.: De l'oralitat a l'escriptura digital. Material UOC. Material en PDF.

Campàs Montaner, J.: “Hipertext i Complexitat”, a El coneixement fluid. Material en PDF.

Campàs Montaner, J.: “La información digital”, a La informació digital – Apunts per a una iniciació a l’ alfabetització digital. Material en PDF.

Campàs Montaner, J.: La informació digital – Apunts per a una iniciació a l’ alfabetització digital. Material en PDF.

Castells, M. (2003): L’era de la Informació. Resum J.Campàs. Material en PDF

Covadonga, A i Seré, A (2001):  “El documento hipertexto en el discurso de transmisión de documentos” a Nuevos géneros discursivos: los textos electrónicos. Madrid. Ed. Biblioteca Nueva. Material en PDF

Crystal, D. (2002): El lenguaje e Internet. Madrid. Cambridge University Press. Material en PDF.

Havelock, Eric A. (2008): La musa aprende a escribir : reflexiones sobre oralidad y escritura desde la Antigüedad hasta el presente. Barcelona. Ed. Paidós Ibérica. (Col. Paidós bolsillo, 16)

Mattelart, A (2002): Historia de la sociedad de la información. Barcelona. Paidós. (Col. Paidós Comunicación, 132).

 





[1] Campàs i Montaner, J.: Estudis sobre la teoria del caos. Material en PDF. Pàg.27

[2] Covadonga, A i Seré, A (2001):  “El documento hipertexto en el discurso de transmisión de documentos” a Nuevos géneros discursivos: los textos electrónicos. Madrid. Ed. Biblioteca Nueva. Material en PDF. Pàg. 123

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada