El conflicte àrab-israelià (i
Palestina) sembla formar part de l’ADN de jueus i àrabs. La conflictivitat és
eterna, constant i sagnant. Però la guerra del Golf de 1990-1991 va canviar la
situació geoestratègica de la zona i dels actors implicats. Efectivament, tal
com assenyala Antoni Segura: “...La guerra havia deixat constància de la
decadència soviètica i de la supremacia militar i del liderat mundial dels EUA.
Al mateix temps, l’aliança dels règims àrabs i les potències occidentals i la
no-intervenció directa d’Israel en el conflicte havien preparat el camí per a
una posterior negociació entre àrabs i jueus en què fos possible intercanviar
pau per territoris...”[1].
És, doncs, en aquest context que s’iniciaren tot un seguit d’iniciatives,
reunions i negociacions conegudes com a procés
de pau israelià-àrab-palestí, tal com l’anomena Isaías Barreñada[2].
CRONOLOGIA DEL PROCÈS DE PAU:
CRONOLOGIA D’UN FRACÀS?
El procés va començar a finals
d’octubre de 1991 amb la Conferència de la Pau a Madrid. Amb el patronatge d’Estat
Units, i simptomàticament no de l’ONU, hi participaren el Líban, Síria, Israel,
Egipte i una delegació palestí-jordana. Amb el plantejament de “pau per
territoris”, les negociacions s’iniciaren a dos nivells “...en el plano bilateral entre Israel y cada
uno de sus vecinos árabes para encontrar arreglos a sus diferencias concretas,
y en el plano multilateral implicando a todos los actores y para abordar temas
de interés común a todos (control de armas, cooperación económica, gestión del
agua, refugiados)...”[3].
La dispersió de reunions i la metodologia dels dos nivells comentada, comportaren
que les negociacions no generaren cap acord concret. Alhora, la no inclusió de
l’ ONU en la conferència també comportà una correlació de forces desigual i
l’absència d’un marc legal de referència.
Tot i així, amb interrupcions
i avenços, les negociacions prosseguiren fins a arribar al que es coneix com a Acords
d’Oslo. En aquests
acords, signats al setembre de 1993, els palestins van reconèixer l'Estat
d'Israel i els israelians van reconèixer l'Autoritat Nacional Palestina (ANP).
A més es preveia un replegament d'Israel i l'establiment d'un Estat Palestí. En
aquest sentit, es contemplava retornar als palestins la major part del
territori ocupat el 1967, en la Guerra dels Sis Dies. No obstant això, Israel
mantenia la seva sobirania sobre un gran nombre d'assentaments jueus dispersats
per aquest territori i habitats majoritàriament per sionistes. D'altra banda,
els conflictes per la sobirania de Jerusalem (que tots dos reclamaven com a
capital dels seus estats) seguia sense ser resolta. Amb tot, l'Autoritat
Nacional Palestina va acceptar el tractat.
Per Isaías Barreñada,
ja citat, la metodologia del procés (la seva gradualitat, donat que s’establia
un període de cinc anys per portar a terme els acords), la desigualtat de
forces dels diferents actors negociadors, les seves diferències i reticències,
i el paper d’Estats Units sempre com a suport financer d’Israel, constataren la
crisi també d’aquests acords. Israel va continuar l'establiment il·legal de
colons jueus en els territoris que haurien d'haver estat retornats, mentre que
les diferents organitzacions armades palestines van continuar amb els seus
atacs terroristes contra la població civil israeliana.
Més pessimista és l’opinió d’Amy
Isseroff. Tot citant a Amos Oz ens diu: “...Penso que als acords d’Oslo no se’ls va donar ni tan sols un dia de
gràcia. Immediatament després de signar-los, [...], una de les parts estava
preparant l a Jihad i el “rentat de cervell” per dur-la a terme, mentre que l’altra
part ja planejava els assentaments. De tota manera no és que Oslo fracassés, és
que ni tan sols es va arribar a intentar...”[4].
Per a Isseroff el procés de pau va fracassar perquè es va produir un
conflicte d’objectius: “... els palestins
i els israelians tenien objectius nacionals incompatibles amb l’existència
d’ambdós costats com a poblacions lliures, i amb pau...”[5].
Tot amb tot, i sense acabar de
concretar els Acords d’Oslo, el govern laborista israelià plantejà una nova
cimera amb els palestins, provocada per la intenció d’Arafat de declarar
unilateralment la independència de Palestina (vist el fracàs i la congelació
del marc d’Oslo), amb el suport incondicional del president d’Estats Units,
Bill Clinton. Coneguda com a Cimera de Camp David II, es va celebrar durant
l’estiu de l’any 2000. El primer
ministre israelià, Ehud Barak, va oferir, al líder palestí Yasser Arafat, quasi
el 95% de Cisjordània i la Franja de Gaza. També que el territori dels
assentaments jueus a Cisjordània fos cedit a Israel. A més va proposar un control temporal israelià, però de forma
indefinida, d’un 10% del territori de Cisjordània. La resta de l'àrea estaria sota
control palestí, encara que algunes zones es trencarien per les carreteres de
circumval·lació i llocs de control israelians. Arafat va rebutjar la proposta.
Per Shlomo Ben Ami, el
procés de pau que va de la Conferència de Madrid a Camp David II fou un procés
fantasma: no existí. I afegeix: “...El
proceso fue víctima de la incapacidad de las partes de cerrar la brecha entre
lo que era politicament factible para ellas y lo que se necasitaba para un
acuerdo...”[6] . Però un
altre punt de vista el trobem a Julia Hoppstock. Des de la seva perspectiva
de les teories de la negociació pretén, mitjançant
l’establiment d’un seguit de variables (dilema de la seguretat, la separació de
poblacions en conflicte, la intervenció
d’una tercera part, etc), predir i explicar el resultat de les negociacions.
Així, des d’una anàlisi que pot semblar objectiva i que, sota el meu parer, és
simplement asèptica i mecanicista, compara els resultats de les negociacions
dels Acords d’Oslo i de Camp David II.
Per a Julia Hoppstock: “...Dado
que en Oslo se firmó una Declaración de Principios, dicha negociación puede
considerarse como un éxito. En cambio, Camp David II resultó ser un fracaso,
debido a que, si bien se iniciaron las negociaciones, no se pudo pasar a una
segunda etapa de arribo un tratado de paz...”[7].
Ras i curt, si se signa un document, hi ha pau, si no se signe res no n’hi ha.
Les converses de Taba de gener del 2001 tornaran a
donar una certa embranzida al procés. Les postures de les dues bandes semblaren
acostar-se. Però un cop més, la política interna d’Israel trastocà la
situació. A principis de febrer, Ariel Sharon, líder
de la dreta nacionalista, guanyava les eleccions directes a primer ministre, en
aconseguir el suport de diferents sectors israelians crítics amb Barak. En els
mesos següents el nou govern d'unitat nacional (amb una substancial
participació laborista) optaria per les polítiques de força, alimentant
l'espiral de violència, i bloquejaria tota possibilitat de reprendre les
negociacions. La violència de les dues bandes tornava a guanyar.
Un nou intent es va produir amb la Iniciativa de Pau Àrab, proposada pel príncep
hereu Abdullah d'Aràbia Saudita. Fou publicada el 28 de març de 2002, a la
Cimera de Beirut, i també referendada a la Cimera de Riad del 2007. A
diferència del Full de Ruta per a la Pau, intentava ser una
"solució final" sobre les fronteres. S'oferia la plena normalització
de les relacions amb Israel, a canvi de la retirada de les seves forces de tots
els territoris ocupats (inclòs el Golan), a reconèixer un estat palestí
independent, amb Jerusalem Oriental com la seva capital, a Cisjordània i la
Franja de Gaza, així com una "solució justa" per als refugiats
palestins. Evidentment, tocava totes les línies vermelles del nou govern
israelià.
Una nova iniciativa fou formulada, el 30 d'abril de 2003, pels
Estats Units, la Unió Europea, Rússia i les Nacions Unides. Aquesta iniciativa,
el Full de Ruta per a la Pau, pretenia acabar amb el
conflicte entre Israel i Palestina, amb un procés per fases, i crear un Estat
palestí independent[8] i sobirà tenint com a termini màxim l'any 2005. La iniciativa no va arribar més enllà
de la primera fase, que advocava per un lligam en la construcció d'assentaments
israelians i el cessament de la violència entre israelians i palestins, cap
dels quals es va aconseguir.
La Conferència d'Annapolis, realitzada el 27 de
novembre de 2007 i amb el lideratge de George W. Bush, va comptar amb la
presència del Primer Ministre d'Israel Ehud Olmert i el president de
l'Autoritat Nacional Palestina Mahmud Abbas. També hi van assistir
representants de la Xina, Rússia, les Nacions Unides, la Unió Europea i la
Lliga Àrab. Es va establir un nou full de ruta que hauria de concloure amb un
acord abans d'acabar 2008. El president George Walker Bush va inaugurar la conferència amb un discurs
on es defensava la solució d'establir dos estats a la zona en conflicte. Mahmud Abbas va demanar que el nou
estat palestí inclogués els territoris de Gaza i Cisjordània i que s'abordés la
qüestió dels refugiats, dels subministraments (especialment l'aigua) i
l'estatus de Jerusalem
en el nou mapa polític. Ehud Olmert va declarar-se disposat
a cedir parts de Jerusalem per garantir la seguretat del procés de pau. La
conferència, però, no va poder implementar els seus objectius.
LA DICOTOMIA D’UN ESTAT O DOS
ESTATS
Fet i fet, aquestes darreres iniciatives, el Full de Ruta per a
la Pau, la Iniciativa de Pau Àrab i la Conferència d’Annapolis, posaven sobre
la taula la resolució del conflicte mitjançat dos estats: per una banda Israel
i per l’altra Palestina. Sobre aquesta opció, el debat és
obert i controvertit. Per exemple, per Hussein Agha i Robert
Malley, la mateixa alternativa dels dos estats és dubtosa per la senzilla
raó que tots els intents anteriors també havien fracassat. I són del parer de
què aquesta tampoc podrà resoldre res. Per a ells: “...the fundamental
question is not about the details of an apparently practical solution. It is an
existential struggle between two worldviews...”[9]. Són, doncs, les
cosmovisions confrontades dels dos pobles les que neutralitzen la proposta dels
dos estats. En canvi, dins del mateix Israel hi ha un corrent d’opinió que hi
estaria a favor. Per exemple, per Uri Avnery, antic combatent d’Irgun i exdiputat i ara
impulsor de l'organització pacifista Gush
Shalom,
la proposta dels dos estats seria la solució més pràctica. A més, diu: “...Hoy
existe, entre Estados Unidos, Rusia, Europa, la opinión pública israelí, la
opinión pública árabe y la Liga Árabe, un consenso acerca de que se trata de la
única solución realista. Hay que ser conscientes de la plena importancia de
este hecho...”[10].
També és controvertida i intensament debatuda la proposta d’un
estat: l’anomenada solució uniestatal (un únic estat per a Israel i Palestina).
El mateix Uri Avney hi està en contra. Per a ell és fruit de la
desesperació i no és moral; els seus arguments són contundents: “...La
tendencia en todo el mundo no es hacia la creación de nuevo estados
multinacionales, sino hacia la descomposición estatal en componentes
nacionales. No existe ningún ejemplo de dos naciones diferentes que decidan por
voluntad propia convivir juntas en un solo Estado ni de un Estado nacional
binacional o multinacional, [...]. Es una completa ilusión esperar que tras 120
años de conflicto, cuando ya ha nacido la quinta generación, dos pueblos puedan
pasar de la guerra total a la paz total en un Estado común, renunciando a toda
aspiración de independencia...”[11]. Però hi ha qui pensa
que és una idea que cal treballar, com per exemple, per a José Abu-Tarbush. Per aquest professor de Sociologia, la
qüestió està en els mateixos palestins i
israelians. Així, cal que contraposin guanys i beneficis o: “...colaboran
pagando peaje (renuncia al nacionalismo o estatalidad étnica), pero obtienen
mayores beneficios que si aplican una estrategia defraudadora en la que ambos
tienen mucho más que perder (libertad, estabilidad y seguridad)...”[12].
ARRIBARÀ LA PAU?
Comptat i debatut, a la vista de
la història dels darrers seixanta anys i de com ha anat el procés de pau, és
difícil ser optimista per confirmar que la pau arribarà aviat a la zona. Molt
probablement la solució dels dos estats seria l’opció, més correcta, pràctica i
plausible. Però Israelians i palestins han demostrat que no estan preparats per
fer les concessions necessàries per arribar a un compromís raonable. A més, el
conflicte no només enfronta dos pobles, sinó que també els divideix. Entre els
palestins hi ha diverses diferències: Al-Fatah (nacionalisme laic), Hamàs
(nacionalisme islamista) i entremig l’Autoritat Nacional Palestina. Tanmateix
Israel no és una democràcia: un estat que basa la seva estratègia en l’ocupació
militar no ho és. I l’aparició d’altres conflictes regionals i l’extensió dels
mateixos tampoc contribueixen a millorar el clima d’entesa. De moment,
segueixen havent-hi morts i refugiats. I més negociacions, cimeres, reunions,
conferències de pau... sense èxit.
[1] SEGURA I MAS, A.: El món
araboislàmic actual I. Material UOC en PDF. Pàg. 12
[2] BARREÑADA, I.: "El Proceso de paz, historia de un fracaso anunciado" [en línia]. A CSCA web. Pàg. 1
[darrera consulta: 15-11-2016]
[3] Ibídem. Pàg. 1
[4] ISSEROFF, A.: “The Peace Process is Dead, Long Life to Peace Process”. MidEast Web Opinion Forum, January, 17 2003.
[darrera consulta: 15-11-2016]
[5] Ibídem. Pàg. 16
[6] BEN AMI, S.: "El proceso fantasma
de paz en Oriente Próximo". El País, 9/08/2010. Pàg 1
[7] HOPPSTOCK,
J.: "El éxito de Oslo vs. el fracaso de Camp David II: un estudio a
partir de las teorías de negociación" [ponència]. A SAAP, Sociedad
Argentina de Anàlisis Político. Pàg. 2
[darrera consulta: 18-11-2016]
[8] Per primera vegada recollit en un document signat per
totes parts. Oslo no ho contemplava inicialment i per als israelians -o per a
un bon sector- la idea inicial no era justament aquesta. El problema del Full
de ruta són les fases. Encara som a la primera, centrada gairebé exclusivament
en la qüestió de la seguretat.
[9] AGHA, H.; MALLEY, R.. "The Two-State Solution Doesn't Solve Anything". The New York Times, 11/08/2009. Pàg 3.
[darrera consulta: 18-11-2016]
[10] AVNERY, U.: "Un estado no es la solución". Vanguardia Dossier, núm 25. octubre-diciembre 2007, pàgs. 30-32.
Pàg.3
URL: http://www.lavanguardia.com/internacional/20071001/54263181625/el-conflicto-israel-palestina.html
[darrera consulta: 19-11-2016]
[11] Ibídem. Pàg. 2
[12] ABU-TARBUSH, J.: "¿Hay sitio para Palestina? Opciones frente a los dos estados”. Política exterior , vol. 22, núm. 123, 2008, pàgs. 183-188. Pàg 4
[darrera consulta: 19-11-2016]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada