"DESPUES DE LA FINITUD. Ensayo sobre la
necesidad de la contingencia”
FILOSOFIA /Hª DEL PENSAMENT/ TEORIA DEL CONEIXEMENT/ NOU REALISME
Caja
Negra Editora / Pàgines: 208 / ISBN 978-987-1622-34-4 / 2016
Quin és el límit per
al nostre accés a la realitat? La possibilitat o impossibilitat de conèixer
l'essència de les coses ha estat una qüestió cabdal en tota la història de la
filosofia; també ha generat el debat sobre la dicotomia entre idealisme i
realisme. Però ha estat una qüestió i un debat que semblava trobar el seu punt
d'inflexió en el pensament kantià i en la impossibilitat d'accedir a la
cosa-en-sí.
Per contextualitzar
el panorama, un gran escriptor com Jorge Luis Borges ja ens oferia, fa uns
quants anys, una síntesi, sinó completa, força aclaridora i realment
excepcional. En el seu assaig De las
alegorías a las novelas diu:
“...Observa
Coleridge que todos los hombres nacen aristotélicos o platónicos. Los últimos
intuyen que las ideas son realidades; los primeros, que son generalizaciones;
para éstos, el lenguaje no es otra cosa que un sistema de símbolos arbitrarios;
para aquéllos, es el mapa del universo. El platónico sabe que el universo es de
algún modo un cosmos, un orden; ese orden, para el aristotélico, puede ser un
error o una ficción de nuestro conocimiento parcial. A través de las latitudes
y de las épocas, los dos antagonistas inmortales cambian de dialecto y de
nombre: uno es Parménides, Platón, Spinoza, Kant, Francis Bradley; el otro,
Heráclito, Aristóteles, Locke, Hume, William James. En las arduas escuelas de
la Edad Media todos invocan a Aristóteles, maestro de la humana razón
(Convivio, IV, 2), pero los nominalistas son Aristóteles; los realistas,
Platón. George Henry Lewes ha opinado que el único debate medieval que tiene
algún valor filosófico es el de nominalismo y realismo; el juicio es temerario,
pero destaca la importancia de esa controversia tenaz que una sentencia de
Porfirio, vertida y comentada por Boecio, provocó a principios del siglo IX,
que Anselmo y Roscelino mantuvieron a fines del siglo XI y que Guillermo de
Occam reanimó en el siglo XIV.
Como es de suponer,
tantos años multiplicaron hacia lo infinito las posiciones intermedias y los
distingos; cabe, sin embargo, afirmar que para el realismo lo primordial eran
los universales (Platón diría las ideas, las formas; nosotros, los conceptos
abstractos), y para el nominalismo, los individuos. La historia de la
filosofía, no es un vano museo de distracciones y de juegos verbales;
verosímilmente, las dos tesis corresponden a dos maneras de intuir la realidad.
Maurice de Wulf escribe: “El ultrarrealismo recogió las primeras adhesiones. El
cronista Heriman (siglo XI) denomina antiqui
doctores a los que enseñan la dialéctica in re; Abelardo habla de ella como
de una antigua doctrina, y hasta el fin del siglo XII se aplica a sus
adversarios el nombre de moderni”.
Una tesis ahora inconcebible pareció evidente en el siglo IX, y de algún modo
perduró hasta el siglo XIV. El nominalismo, antes la novedad de unos pocos,
hoy abarca a toda la gente; su victoria es tan vasta y fundamental que su
nombre es inútil. Nadie se declara nominalista porque no hay quien sea otra
cosa. Tratemos de entender, sin embargo, que para los hombres de la Edad Media
lo sustantivo no eran los hombres sino la humanidad, no los individuos sino la
especie, no las especies sino el género, no los géneros sino Dios...”
(BORGES,
Jorge Luis: De las alegorías a las
novelas, 1949. Article assagístic comprès en la sèrie Otras inquisiciones (1952). Pàg. 91- 92 i
extret de:
La cita, potser una
mica extensa, resumeix la importància de la dicotomia realisme/idealisme al
llarg de tota la història del pensament. I l’assaig de Meillassoux entra per la
porta gran d’aquesta problemàtica i debat. Amb una hipòtesi que extrema totes
les nostres concepcions sobre la realitat, Quentin
Meillassoux manifesta el caòtic estat de l'imaginari de la nostra època
submergint-nos en el vertigen d’allò que hi ha més enllà de nosaltres i que ens
sobreviu.
L'autor de Después de la finitud decideix, d’entrada,
recuperar els principis racionalistes cartesians. És a dir, enfront de la visió
correlacionista que suposa que el món se'ns manifesta, se'ns brinda i per això
existeix, Meillassoux optarà per recolzar-se en les matemàtiques afirmant que
hi ha qualitats primàries dels ens que no depenen de la nostra perspectiva.
Recolzant-se en les dades que existeixen sobre l'Univers segons després del Big
Bang, crea dos nous conceptes (crear conceptes, com diria Deleuze, és el
treball propi de la filosofia): l’ancestral i l’arxifòsil. El primer
designa tota la realitat anterior a l'existència humana o tota forma de vida
sobre la Terra, mentre que el segon servirà per denominar les empremtes
materials que indiquen l'existència d'un esdeveniment ancestral (per exemple:
l'origen de l'Univers fa 13,5 milers milions d'anys).
No obstant això, les
premisses que s'estableixen en els primers apartats de l'assaig ràpidament són
deixades de banda. Els números i les dades dures es dilueixen per donar lloc a
una reflexió metafísica disfressada d'una discussió sobre principis lògics. Com
i per què esdevé la matèria? Quines lleis regeixen la matèria, la seva
proliferació i la seva destrucció? En aquest punt podem trobar, potser,
l'aspecte més imaginatiu del pensament de Meillassoux. Sota el principi d'irraó
o principi
de factualitat estableix,
bàsicament, la contingència absoluta. És a dir, les coses són o poden
ser, però no hi ha raó perquè hagin de ser. Només es troba per
sobre de la contingència el principi de no contradicció que,
en aquest cas, pren un valor eminentment ontològic. A grans trets: vivim en un
univers que no és més que un hipercaos, de manera que podríem justificar els
anomenats "miracles" com un sobtat efecte de la contingència que
regeix tota l'existència: uffffff.
Des del títol,
aquesta obra filosòfica publicada originalment en francès durant el 2006 i
traduïda al castellà per Caja Negra
per a la seva col·lecció Futuros
Próximos, sembla irrompre en un problema més que metafísic. La titànica
tasca que aquest llibre li proposa al lector és, principalment, tornar a
generar una obertura cap al gran a fora, espai que la filosofia s'havia
auto-negat: l'absolut. Així, Meillassoux es llança en aquest, el seu primer
llibre, a perseguir les petjades de Locke i de Descartes, i a intentar la
conquesta de l'absolut. Però l'absolut recobrat més enllà de la finitud humana
no posseeix res de qualsevol eminència o necessitat, i de qualsevol vestigi
d'ingenuïtat i nostàlgia prekantianes: és caos i simple facticitat, desraó i
contingència cega de tot el que existeix. Ras i curt, tornem a la metafísica
pura i dura.
Quentin Meillassoux
és un dels fundadors del nou moviment filosòfic conegut com a realisme especulatiu o nou
realisme filosòfic.
Trobareu més informació d’aquest
assaig a:
Después de la finitud, per Darío Steimberg, a Revista Otra Parte (25 de juny de 2015).
Quentin
Meillassoux. Después de la finitud, per Rodrigo Baraglia Di Fulvio, a Revista de
estudios literarios latinoamericanos (15 de juliol de 2015).
Actualidad
de la filosofía: «Después de la finitud. Ensayo sobre la necesidad de la contingencia»
de Quentin Meillassoux,
per Marco Antonio Loza Sanjinés, a Literatura
y Psicoanálisis (20 de maig de 2016).
Actualitzat: 11-12-2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada