Seguidors

diumenge, 24 de març de 2019

MEILLASSOUX, Quentin


"DESPUES DE LA FINITUD. Ensayo sobre la necesidad de la contingencia


FILOSOFIA /Hª DEL PENSAMENT/ TEORIA DEL CONEIXEMENT/ NOU REALISME
Caja Negra Editora / Pàgines: 208 / ISBN 978-987-1622-34-4 / 2016
           

Quin és el límit per al nostre accés a la realitat? La possibilitat o impossibilitat de conèixer l'essència de les coses ha estat una qüestió cabdal en tota la història de la filosofia; també ha generat el debat sobre la dicotomia entre idealisme i realisme. Però ha estat una qüestió i un debat que semblava trobar el seu punt d'inflexió en el pensament kantià i en la impossibilitat d'accedir a la cosa-en-si. 

Per contextualitzar el panorama, un gran escriptor com Jorge Luis Borges ja ens oferia, fa uns quants anys, una síntesi, sinó completa, força aclaridora i realment excepcional. En el seu assaig De las alegorías a las novelas diu:

“...Observa Coleridge que todos los hombres nacen aristotélicos o platónicos. Los últimos intuyen que las ideas son realidades; los primeros, que son generalizaciones; para éstos, el lenguaje no es otra cosa que un sistema de símbolos arbitrarios; para aquéllos, es el mapa del universo. El platónico sabe que el universo es de algún modo un cosmos, un orden; ese orden, para el aristotélico, puede ser un error o una ficción de nuestro conocimiento parcial. A través de las latitudes y de las épocas, los dos antagonistas inmortales cambian de dialecto y de nombre: uno es Parménides, Platón, Spinoza, Kant, Francis Bradley; el otro, Heráclito, Aristóteles, Locke, Hume, William James. En las arduas escuelas de la Edad Media todos invocan a Aristóteles, maestro de la humana razón (Convivio, IV, 2), pero los nominalistas son Aristóteles; los realistas, Platón. George Henry Lewes ha opinado que el único debate medieval que tiene algún valor filosófico es el de nominalismo y realismo; el juicio es temerario, pero destaca la importancia de esa controversia tenaz que una sentencia de Porfirio, vertida y comentada por Boecio, provocó a principios del siglo IX, que Anselmo y Roscelino mantuvieron a fines del siglo XI y que Guillermo de Occam reanimó en el siglo XIV.
Como es de suponer, tantos años multiplicaron hacia lo infinito las posiciones intermedias y los distingos; cabe, sin embargo, afirmar que para el realismo lo primordial eran los universales (Platón diría las ideas, las formas; nosotros, los conceptos abstractos), y para el nominalismo, los individuos. La historia de la filosofía, no es un vano museo de distracciones y de juegos verbales; verosímilmente, las dos tesis corresponden a dos maneras de intuir la realidad. Maurice de Wulf escribe: “El ultrarrealismo recogió las primeras adhesiones. El cronista Heriman (siglo XI) denomina antiqui doctores a los que enseñan la dialéctica in re; Abelardo habla de ella como de una antigua doctrina, y hasta el fin del siglo XII se aplica a sus adversarios el nombre de moderni”. Una tesis ahora inconcebible pareció evidente en el siglo IX, y de algún modo perduró hasta el siglo XIV. El nominalismo, antes la novedad de unos pocos, hoy abarca a toda la gente; su victoria es tan vasta y fundamental que su nombre es inútil. Nadie se declara nominalista porque no hay quien sea otra cosa. Tratemos de entender, sin embargo, que para los hombres de la Edad Media lo sustantivo no eran los hombres sino la humanidad, no los individuos sino la especie, no las especies sino el género, no los géneros sino Dios...” 
(BORGES, Jorge Luis: De las alegorías a las novelas, 1949. Article assagístic comprès en la sèrie Otras inquisiciones (1952). Pàg. 91- 92 i extret de:

La cita, potser una mica extensa, resumeix la importància de la dicotomia realisme/idealisme al llarg de tota la història del pensament. I l’assaig de Meillassoux entra per la porta gran d’aquesta problemàtica i debat. Amb una hipòtesi que extrema totes les nostres concepcions sobre la realitat, Quentin Meillassoux manifesta el caòtic estat de l'imaginari de la nostra època submergint-nos en el vertigen d’allò que hi ha més enllà de nosaltres i que ens sobreviu. 

L'autor de Después de la finitud decideix, d’entrada, recuperar els principis racionalistes cartesians. És a dir, enfront de la visió correlacioniste que suposa que el món se'ns manifesta, se'ns brinda i per això existeix, Meillassoux optarà per recolzar-se en les matemàtiques afirmant que hi ha qualitats primàries dels ens que no depenen de la nostra perspectiva. Recolzant-se en les dades que existeixen sobre l'Univers segons després del Big Bang, crea dos nous conceptes (crear conceptes, com diria Deleuze, és el treball propi de la filosofia): l’ancestral i l’arxifòsil. El primer designa tota la realitat anterior a l'existència humana o tota forma de vida sobre la Terra, mentre que el segon servirà per denominar les empremtes materials que indiquen l'existència d'un esdeveniment ancestral (per exemple: l'origen de l'Univers fa 13,5 milers milions d'anys).

No obstant això, les premisses que s'estableixen en els primers apartats de l'assaig ràpidament són deixades de banda. Els números i les dades dures es dilueixen per donar lloc a una reflexió metafísica disfressada d'una discussió sobre principis lògics. Com i per què esdevé la matèria? Quines lleis regeixen la matèria, la seva proliferació i la seva destrucció? En aquest punt podem trobar, potser, l'aspecte més imaginatiu del pensament de Meillassoux. Sota el principi de irraó o principi de factualitat estableix, bàsicament, la contingència absoluta. És a dir, les coses són o poden ser, però no hi ha raó perquè hagin de ser. Només es troba per sobre de la contingència el principi de no contradicció que, en aquest cas, pren un valor eminentment ontològic. A grans trets: vivim en un univers que no és més que un hiper-caos, de manera que podríem justificar els anomenats "miracles" com un sobtat efecte de la contingència que regeix tota l'existència: uffffff.

Des del títol, aquesta obra filosòfica publicada originalment en francès durant el 2006 i traduïda al castellà per Caja Negra per a la seva col·lecció Futuros Próximos, sembla irrompre en un problema més que metafísic. La titànica tasca que aquest llibre li proposa al lector és, principalment, tornar a generar una obertura cap el gran afora, espai que la filosofia s'havia auto-negat: l'absolut. Així, Meillassoux es llança en aquest, el seu primer llibre, a perseguir les petjades de Locke i de Descartes, i a intentar la conquesta de l'absolut. Però l'absolut recobrat més enllà de la finitud humana no posseeix rés de qualsevol eminència o necessitat, i de qualsevol vestigi d'ingenuïtat i nostàlgia pre-kantianes: és caos i simple facticitat, desraó i contingència cega de tot el que existeix. Ras i curt, tornem a la metafísica pura i dura.

Quentin Meillassoux és un dels fundadors del nou moviment filosòfic conegut com realisme especulatiu o nou realisme filosòfic.


Trobareu més informació d’aquest assaig a:

Después de la finitud, per Darío Steimberg, a Revista Otra Parte (25 de juny de 2015)

Quentin Meillassoux. Después de la finitud, per Rodrigo Baraglia Di Fulvio, a Revista de estudios literarios latinoamericanos (15 de juliol de 2015).
 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada