Seguidors

diumenge, 10 de març de 2019

SOLER, Antonio


"APOSTOLES Y ASESINOS


LITERATURA ESPANYOLA SEGLE XXI / HISTÒRIA DE CATALUNYA
Galaxia Gutenberg / Pàgines: 437 /  ISBN 978-84-16495-82-5 / Primera edició: març 2016.
           

Un altre excel·lent regal del meu amic Pere...

El 10 de març de 1923 van assassinar a Salvador Seguí Rubinat, conegut com el Noi del Sucre: “...A Seguí lo asesinaron el sábado, 10 de marzo, alrededor de las siete de la tarde. Su muerte era inminente, estaba calculada por los instigadores, trazada por los asesinos que ya estaban planeando el cómo, el dónde, y el cuándo...”. (Soler: pàg.415).

Avui fa 96 anys de la seva mort: “...La vida no toca los timbales intuyendo que está a punto de llegar a un momento crucial. Los desastres brotan en medio de lo cotidiano, lo desmoronan, lo trituran y lo engullen en el silencio. La aniquilación tiene la esencia de lo incommovible, no importa si la provoca una enfermedad, una catàstrofe de la naturaleza o la mano de otro hombre. “La muerte es cotidiana, la muerte es lo más cotidiano”, había dicho alguna vez el Noi del Sucre. Y así se dirigió hacia ella. Y así sucedió...”. (Soler: pàg.416).


El van assassinar pistolers pagats per la patronal catalana: “...La patronal [...] previamente ha tomado nota de los movimientos que viene realizando el Noi del Sucre. Su aproximación a la política, su relevancia nacional cada vez más evidente y su influencia para llevar a la CNT a un juego democrático y organizado con el que va ganando las demandas laborales que plantea, lo convierten en alguien mucho más peligroso que sus compañeros violentos. “Ese Seguí pacifista es mucho más explosivo que todos sus amigos juntos cargados de bombas”, se oyó decir más de una vez en los círculos de empresarios barceloneses. “Con las huelgas que pone en pie y sus negociacions nos desarma. Es el más subversivo, el más resbaladizo, el más dañino”. La violencia, por encima de todos los drames provocados, había sido un regalo para la patronal. Sin ella era más difícil que los políticos le dieran su apoyo incondicional. La violència dejaba en segundo plano las reivindicaciones, la razón, los derechos. A la violència se respondía con una violencia mayor. Era un juego en el que, respaldados por las autoridades, siempre ganarían. Por el contrario, el Noi del Sucre les planteaba una dura partida de ajedrez. Estaba pisando un terreno verdaderamente peligroso. Los empresarios, naturalmente, no daban la batalla por perdida...”. (Soler: pàg.410).

Apóstoles y asesinos és un excel·lent llibre d’Antonio Soler. El seu títol te el seu origen en el llibre de Pere Foix, Apòstols i mercaders (1957). En el llibre de Soler, no entrarem en el debat de si es tracta d’una novel·la històrica o una història novel·lada. El llibre de Soler es dedica intensament a recrear el període que mostra (les primeres dècades del segle XX a Barcelona), no a establir paral·lelismes fàcils ni síntesis històriques. Però aquesta novel·la és una meravellosa eina per il·lustrar la utilitat del coneixement del passat. I, tanmateix, a planejar el debat de les ideologies portades fins el seu extrem més violent. Alhora, és literatura exigent, escrita amb professionalitat, meticulositat i documentada per tots els costats.

Al centre de la novel·la (?) hi ha la figura del Noi del Sucre, que va travessar aquesta època sota el signe del sindicalisme, el pacifisme i la voluntat de civilització. Figura vital i  seductora, amb el seu dandisme obrer, Seguí va transitant per variades ideològiques a les que s'acosta amb honestedat però en les que no veu més que instruments per a un objectiu noble: la igualtat i la millora de la vida dels seus companys obrers.

Però Antonio Soler, també aconsegueix que desfili gairebé tothom i gairebé tots els fets d'uns anys crucials, sobretot els compresos entre 1917 i 1923. Per exemple: Companys, Layret, Lerroux, Pablo Iglesias, Primo de Rivera, Largo Caballero, Gabriel Alomar, Unamuno, matons de gavardina gris, confidents, terroristes, anarquistes, comunistes, extrema dreta burgesa i catalana, Estat repressor, catalanisme, la CNT, la Primera Guerra Mundial, la Canadenca, la Setmana Tràgica, la Revolució Russa, la tortura policial, la llei de fugues, el Raval, i l’omnipresent Paral·lel a l'ombra de les grans xemeneies industrials.

Com diu Iñigo Errojón, en el seu article a El País: “...Cuando un libro nos conmueve, tras leer su última página y cerrarlo, nos quedamos un rato en silencio, como asimilándolo o queriendo prolongar las sensaciones que nos ha producido, atraparlas para poderlas evocar más veces en el futuro...”.

Trobareu més informació d’aquesta novel·la a:
Al servicio de la historia, per Francisco Solano, a El País (7 de juny de 2016)
Reivindicación de Seguí, per Iñigo Errejón, a El Pais (14 de setembre de 2018)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada