Seguidors

diumenge, 7 d’abril de 2019

HARMAN, Graham



"HACIA EL REALISMO ESPECULATIVO. Ensayos y conferencias


FILOSOFIA /Hª DEL PENSAMENT/ TEORIA DEL CONEIXEMENT/ NOU REALISME
Caja Negra Editora / Pàgines: 292 / ISBN 978-987-1622-35-1 / 2015
           
En l’àmbit de la filosofia, l’origen del nou realisme o realisme especulatiu fou l’obra del filòsof francès Quentin Meillassoux (1967), Después de la finitud. Ensayo sobre la necesidad de la contingencia, publicada el 2006. Però el tret de sortida del moviment i la seva presentació pública va ser el col·loqui al Goldsmith College de Londres, el 2007, en el qual van participar, a més de Meillassoux, Iain Hamilton Grant, Ray Brassier (1965) i Graham Harman (1968). 

Però Hacia el realismo especulativo de Graham Harman és un conjunt de conferències que havia aparegut originalment en l’any 2010 sota el nom de Towards speculative realism: essays and lectures. Va representar en el seu moment un punt de compromís amb la tradició i de ruptura amb els postulats originals del realisme especulatiu. Al volum traduït se li afegeixen tres conferències que no estaven en el llibre original: “La estètica como cosmologia”, "McLuhan al máximo" i "Greenberg, Duchamp i la próxima vanguardia". El resultat final és un llibre que ofereix un apropament no només al pensament de Harman sinó als principals problemes del nou realisme.


Tot amb tot, quan apareix el llibre d’en Harman, l’embranzida inicial del nou realisme ja s'havia fragmentat en la filosofia de la natura, línia seguida per Grant i Brassier; l'ontologia orientada a l'objecte, com va batejar Harman a la seva pròpia perspectiva, i la complexa línia del materialisme especulatiu de Quentin Meillassoux [1]

Però, què és l'ontologia orientada a l'objecte? Penso que per a qualsevol persona que vulgui endinsar-se en aquesta densa esfera de discussió, aquest llibre de Harman pot ser un gran pas.

La primera conferència (en el llibre) és "La teoria de los objetos en Heidegger i Whitehead" i  data de 1997. Gairebé deu anys abans de l’aparició del realisme especulatiu al col·loqui de Londres. Aleshores Harman era un doctorant a la Universitat de Columbia a qui li cridava l’atenció la teoria dels objectes. En aquest conferència Harman fa una doble fonamentació. Segons ell, certs aspectes de la filosofia heideggeriana, sobretot de l'anàlisi de l’eina, a la primera part d’El ser y el tiempo, estaria molt emparentada amb la teoria del filòsof anglès Alfred North Whitehead en el seu llibre Proceso y Realidad. Encara que Harman ja des d'aquest text reconeix la necessitat de fonamentar una filosofia especulativa, es remet molt a un anàlisi de textos, molt heterodox, però finalment circumscrit a l'hermenèutica filosòfica. L'interessant és que Harman troba una via per pensar els objectes fora de la seva relació amb l'ésser humà. Tot i que encara hauria d'esperar a l'aparició del llibre de Meillassoux per poder denunciar de manera concloent a la modernitat i les seves filosofies “de l'accés”, Harman troba en ambdós pensadors, d'altra banda mai relacionats, un pont sòlid per a una filosofia especulativa sobre els objectes com són en si mateixos.

Segons Harman, l’obra de Heidegger, El ser y el tiempo, no és més que "...la diferencia entre el sistema unitario del ser y su fragmentación en objetos variados...” (Harman, pàg. 22) . Harman assenyala que el principi de la filosofia heideggeriana és precisament la distància entre l'ésser a la mà, i la seva presència, entre l'objecte i les seves qualitats. Des d'aquest primerenc text apareix la teoria dels quadrants de la realitat, o de l'objecte quàdruple, que Harman aborda en un text recent titulat The quadruple object. Si hi ha una distància sempre entre la presència d'un objecte i el que l'objecte és concretament, aquests sectors tallen la realitat. Però també l'aparició mateixa de l'objecte es dissocia en dos. Encara que aquí tot just és un esbós. Pel que fa a Whitehead, Harman rescata la seva ontologia on hi ha una igualtat d'objectes en els seus efectes múltiples, “...todas las entidades afectan todas las entidades...” (Harman, pàg. 31). Bàsicament Harman articularà la seva pròpia filosofia en base a que el sentit de l'ésser, des de Heidegger, és la seva ocultació-desocultació, és a dir, que l'objecte excedeix o és menys que la seva aparició sensible, i la idea de Whitehead sobre que les entitats actuals individuals vénen a existir d'una manera solipsista, és a dir, els objectes no poden realment tocar-se mai.

El següent text titulat “Bruno Latour, el señor de las redes” és una conferència de 1998. El que Harman rescata per a la seva pròpia filosofia de l'exploració de la filosofia de Latour és la crítica de Latour a les ciències socials, o més específicament a la idea de les ciències socials que tota objectivitat és construïda socialment. Latour li permet a Harman parlar d'una filosofia que pensa el que es troba més enllà de l'accés humà. L'argument bàsic que Harman rescata de Latour és aquell segons el qual els objectes que apareixen en els àmbits discursius construïts socialment tenen una realitat autònoma que es sostreu a la seva aparició en una relació d'objectes provocada precisament per aquest àmbit discursiu. 

El text central del llibre es titula "Filosofia Orientada a Objetos", conferència que data de 1999. És la primera vegada que Harman caracteritza la seva postura filosòfica. I parla d'una "filosofia orientada a objectes": "...¿Podría existir, en cambio, algo parecido a una filosofía orientada a objetos, una especie de alquimia capaz de describir las transformaciones de una entidad a otra, capaz de trazar las formas en las que las entidades seducen y destruyen a seres humanos y no humanos por igual?..." (Harman, pàg. 74). Com havíem assenyalat, Harman troba en Heidegger les bases per a un accés als objectes, que es retreuen de la seva funció com a útils, és a dir, de la seva relació amb l'ésser humà. 

A "El revival de la metafísica en la filosofia continental" Harman assenyala que hi ha d'haver un necessari abandonament de la tendència hermenèutica de la filosofia contemporània. El text data de l'any 2000 i va ser llegit davant un públic principalment format per filòsofs analítics. Aquí Harman tracta de reanimar la discussió sobre la substància, és a dir, que el revival de la metafísica seria precisament aquest intent de "...describir la realidad de una cosa, irreductible a cualquiera de sus relaciones o cualidades...” (Harman, pàg. 96). La rehabilitació de la substància en la filosofia orientada a objectes té la seva justificació en el projecte de Harman de poder defensar l'autonomia dels objectes i la divisió de la realitat en dues cares: els objectes són coses reals i relacions. Però això implica l'estranya conseqüència, ja anticipada per Leibniz i Aristòtil, que si la substància mateixa no causa les seves relacions perquè és una cosa diferent que les seves qualitats, per què es relacionen els objectes? Ha d'haver un tercer terme entre un objecte i un altre, si no són reductibles a les seves relacions. Aquí apareix el que Harman anomenarà com a causació vicaria.

I en aquí, com havíem dit, s’afegeix el text titulat "La estética como cosmologia", un assaig que Harman fa a la teoria de la metàfora de José Ortega i Gasset.  Té la seva rellevància en el fet que en aquest text, de 2003, en Harman dibuixa les línies de la seva teoria de la causació vicaria. En la metàfora, com la descriu Ortega i Gasset, podem veure l'acte exemplar de la causació. Segons el filòsof espanyol, el poeta posa en relació dos elements les qualitats dels quals no estan emparentades fora d'aquesta relació. L'exemple que reprèn Harman és "el xiprer és una flama". És a dir, ni la flama, ni el xiprer, com objectes, són esgotats en la relació metafòrica, més bé la relació metafòrica obre un espai d'execució d'un nou objecte. Així, per Harman, la diferència entre execució i imatge en la metàfora descrita per Ortega, es transformen en el vell problema metafísic entre existència i relació. 

Després d'això s’agrupen tres textos que replantegen problemes clàssics de la metafísica a través de la filosofia orientada a objectes "La naturalesa física y la paradoja de las cualidades" on Harman afirma que tot el que succeeix "...ocurre solo en el interior de los objetos...” (Harman, pàg. 135), és a dir que la intencionalitat com va ser postulada per Husserl assenyala l'accés al "...encuentro objetivante...” (Harman, pàg. 137). D’aquí Harman descarta que tinguem un accés privilegiat als objectes intencionals, ja que la característica principal de tota forma d'objectivitat és la de retreure’s a les seves relacions. Així la vida mental i els seus actes estan continguts en un objecte gran, formen una relació objectiva inèdita. Harman afirma que "...toda relación forma un objeto en el que los componentes, de alguna manera, se presionan mutuamente, se encuentran de una forma más o menos turbulenta, incluso cuando algo  los vincula de forma más estable desde arriba...” (Harman, pàg. 138). El problema que Harman ve seguint des dels seus primers textos de 1997, ara troba, en 2003, una via de solució: el problema de la relació entre els objectes es troba en el nucli dels objectes mateixos.

El segon text “Espacio, tiempo y esencia desde un enfoque orientado a objetos” és la carta imaginària que Harman escriu a una jove nena filla d'uns amics seus que li havia fet la pregunta sobre el temps i sobre l'inici i fi de l'univers. Harman pensa que la filosofia orientada a objectes pot donar una resposta inèdita a aquest vell problema. És un dels textos més complexos de tot el volum així que per qüestions d'espai, no ho sintetitzarem.
El tercer text es titula “Los objetos, la materia, el sueño y la muerte”, conferència donada a Tolosa el 2008. En aquí, Harman postula més clarament la idea que la realitat és el conjunt de relacions entre objectes i el seu interior. 

Els tres textos que resten “La teoria del ensamblaje” sobre la filosofia de Manuel DeLanda, “McLuhan al máximo” sobre l'ontologia implicada en la teoria comunicacional de Marshall MacLuhan i “Greenberg, Duchamp y la próxima vanguardia”, són aplicacions de la filosofia orientada a objectes en clau de lectura de pensadors i artistes de tota mena, dels quals es poden extreure diverses conseqüències de la filosofia orientada a objectes per a les ciències de la comunicació, la teoria de l'art i les ciències socials. 

En resum, ens trobem davant d'un dels textos més profitosos pel poder entendre el nou realisme. Així, els problemes i replantejaments del nou realisme es van perfilant per tornar-se una de les perspectives filosòfiques de més novetat dins del nostre segle XXI.

Trobareu més informació d’aquest assaig a:
Un nuevo realismo en llengua inglesa, per Albert Buela, a Periodista Digital (20 d’octubre de 2015).
La rebelión de los objetos, per Juan Duchesne Winter, a 80 Grados (7 de febrer de 2014)


[1] “...Iain Hamilton Grant, filósofo británico, había publicado también en 2006 su libro Philosophies of Nature after Schelling, en el que, al igual que otros pensadores vinculados con el nuevo realismo, como Markus Gabriel, recupera para la discusión contemporánea el idealismo poskantiano, particularmente la filosofía de la naturaleza de Schelling. Desde esta perspectiva, Hamilton Grant considera la crítica al correlacionismo de Meillassoux una condición adecuada para elaborar una filosofía de la naturaleza en un sentido teóricamente consistente. Ray Brassier es otro de los filósofos relacionados con el primer grupo del realismo especulativo. Es autor del libro Nihil Unbound: Enlightenment and Extinction, de 2007, en el que dedica un capítulo al pensamiento de Meillassoux. Es además traductor al inglés de Après lafinitude. Brassier se propone recuperar en un sentido ontológico el tema del nihilismo que, de hecho, utiliza como una especie de organon ontológico. El nihilismo, dice, es "el corolario inevitable de la convicción realista de que existe una realidad independiente de la mente, la cual, a pesar de las presunciones del narcisismo humano, es indiferente a nuestra existencia y ajena a los 'valores' y 'significados' que colocaríamos sobre ella con el fin de hacerla más hospitalaria" (Brassier, 2007, p. XI). Con esto se expresa bien el significado extremo de la perspectiva realista en filosofía...”

RAMÍREZ COBÍAN, Mario-Teodoro (2016). Cambio de paradigma en filosofía. La revolución del nuevo realismo  [article en línia]. SciELO. [Data de consulta: 6 d’abril de 2019]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada