FERRARIS, Maurizio

 

 

“MANIFIESTO DEL NUEVO REALISMO”

FILOSOFIA /Hª DEL PENSAMENT/ TEORIA DEL CONEIXEMENT/ NOU REALISME

Biblioteca Nueva / Pàgines: 182 / ISBN 978-84-9940-729-6 / 2013

El Manifesto del nuevo realismo del filòsof italià Maurizio Ferraris s’inscriu en l’anomenat nou realisme filosòfic o realisme especulatiu. El seu títol ja és prou revelador i agosarat: ens remet al de Marx. L’assaig desenvolupa una crítica contra tot el que és la filosofia moderna i postmoderna: tota la filosofia dels darrers tres-cents anys; quasi res!!!

De fet, no hi ha dubte que per Maurizio Ferraris la postmodernitat relativitzant és un període del pensament que ja hem de superar. Ferraris és un testimoni de la insatisfacció que experimentem molts pel que fa als excessos d'idees com, per exemple, les de Bruno Latour quan va assenyalar que Ramsès II no podia haver mort de tuberculosi perquè aquesta encara no s’havia descobert en aquell període. No obstant això, Ferraris es comporta encara com un postmodern: per exemple, quan assumeix que la tasca de la filosofia ha de seguir amb la deconstrucció dels grans relats moderns, o quan vol trencar amb l'epistemologia moderna, sense pensar en la dificultat que és rebutjar l'herència en la qual un es va formar. I és que la lectura de Ferraris va molt bé pel que ell rebutja, però no així per les seves propostes.

Ferraris assenyala que vol superar les tres fal·làcies que han dominat el pensament modern: la fal·làcia del “ser-saber”, en altres casos anomenada fal·làcia transcendental, de pensar que per a nosaltres l'ésser o la realitat és el que construïm a partir del nostre saber, just el que expressa l'exemple de Latour. La segona és la fal·làcia del “cerciorar-aceptar”, que consisteix a pensar que apel·lar al coneixement de la realitat és proposar passivitat davant de situacions injustes; la tercera és la del “saber-poder”, de pensar que necessàriament el saber està lligat a certs interessos de poder, i per tant no és possible arribar a un coneixement de la realitat lliure d'ells. 

Per Ferraris algunes de les principals consignes modernes i postmodernes contra les quals dirigeix les seves naus, han estat establertes per negar o, si més no, per retallar el paper cognoscitiu de l'experiència: la idea de Nietzsche que “no hi ha fets, sinó només interpretacions” (Ferraris, 2013, pàg. 41); o la proposta kantiana de que “els pensaments sense contingut estan buits; les intuïcions sense conceptes són cegues” (Kant).  Per tant, per Ferraris hem de dir adeu als excessos del gir lingüístic, perquè si l'ésser que pot comprendre’s només és el llenguatge, si res existeix fora del text, llavors la percepció pròpiament no existeix, i no posseeix cap autonomia: estem només en el feu dels esquemes conceptuals. 

És per això que el primer pas en la recuperació del realisme és per a Ferraris la defensa de l'experiència, com allò que ens presenta el que és inenmendable. La realitat és allò que no podem dominar des dels nostres esquemes conceptuals. Així, al discurs sobre la realitat l’anomena ontologia, el qual és diferent del discurs sobre el coneixement. Segons Ferraris, el nucli de la fal·làcia transcendental és la confusió entre ontologia i epistemologia, entre el que hi ha i el que sabem, o creiem saber, a propòsit del qual hi ha. En l'origen de la fal·làcia del “ser-saber” Ferraris veu cinc arguments que la sostenen: 1) els sentits enganyen; 2) la inducció és incerta, de manera que es desqualifica l'experiència de l'home del carrer; 3) la ciència és superior a l'experiència, sobretot perquè disposa de la matemàtica; 4) l'experiència ha d'acoblar-se a la ciència, o declarar-se il·lusòria; 5) l'experiència que entra a la ciència serà una cosa que es construeixi, ja que la ciència és constructiva. 

La caracterització de la realitat com inenmendable és potser per Ferraris la que millor ens diu què és la realitat, i un criteri per mostrar que un es refereix a la realitat és la possibilitat d'interactuar amb altres ens amb relació a cert objecte. En el paradigma lingüístic era fonamental l'apel·lació a la intersubjectivitat, a la comunitat, per trencar amb el paradigma mentalista del subjecte que s'auto s'assegura de la seva pròpia existència. En el nou realisme es vol trencar la correlació amb el pensar humà, per això per Ferraris és necessària la interacció amb altres ens no humans. En el Manifesto posa un exemple que em sembla d'allò més discutible: l’anomena l'experiment de la plantofa. Assenyala que l'objecte anomenat plantofa té una realitat que va més enllà dels esquemes conceptuals amb què ho considerem una plantofa, ja que un gos, sense esquemes conceptuals, pot interactuar amb ella, mossegar-la, o jugar amb ella, però també pot interactuar amb ella un cuc o una aranya, així com certa vegetació que podria brollar i no travessar-la, perquè la plantofa realment hi és, i la seva presència física, que es capta en l'experiència, no només és una cosa exterior per a nosaltres i els nostres esquemes sinó també per a altres ens. Però l'exemple resulta molt desafortunat, ja que la discussió realisme-construccionisme no és si hi ha alguna cosa fora, sinó si podem afirmar què és en si mateixa, i no per a mi o per a nosaltres, i per descomptat és fonamental pronunciar-se sobre si a partir de la nul·la experiència podem arribar a conèixer tal cosa.

 Del que es tractava era just de combatre aquella idea kantiana que la intuïció sense conceptes és alguna cosa cega, i per això és summament discutible que l'acció del gos de mossegar una plantofa pugui ser descrita com a tal sense esquemes conceptuals. Però si aprofundim, ens adonem que l'al·legat de Ferraris no és per la pura experiència, sinó més aviat pel caràcter d'incondicionalitat de les afirmacions veritables, que Ferraris diu inenmendabilidad, tot i que considera que és en l'experiència on aprehenem el que resisteix. 

En resum, és interessant l'intent de Ferraris d'anar més enllà de la filosofia postmoderna. Però què és el nou realisme de Ferraris? Serà potser, únicament, el cosmos físic? Hi ha tantes "realitats" construïdes per l’ésser humà que prevalen sobre el realisme físic... Sembla que el nou realisme a què fa referència Ferraris és allò inenmendable de l’ontològic, allò contra el que "ensopega" o "xoca" tota consideració sobre el món, tota conceptualització i tota experiència; allò que es diferencia de la ciència en tant reflex de l'epistemologia. 

Però el problema d'aquesta consideració no es fa esperar. Certament, es pot criticar a Ferraris de realisme ingenu, tan ingenu que pot fregar la seva qualificació amb la d’una mena de neopositivisme. Per quina raó? Perquè l'autor es remet a la realitat en tant allò contra el que ens "enfrontem", però no valora prou el poder del llenguatge en tant intermediari de les nostres possibilitats cognoscibles i el món mateix. Certament, la plantofa és plantofa, tant si l’anomenem així o d'una altra manera, però sabem que és plantofa perquè l'hem "batejat" per mitjà del llenguatge. Fet i fet, la superfície de la inenmendabilidad és molt llisa i polida. I caminar sobre ella pot fer-nos relliscar.

Trobareu més informació d’aquest assaig a:

Vuelta a la realidad: nuevo realismo contra Kant, per Michele Cardani, Desembre 2016

Maurizio Ferraris, pàgina oficial.

 

Actualitzat: 16/12/2022