D’entrada
i per ser honest, tinc que manifestar la meva admiració pels articles de Jordi LLovet
[1].
Els seus escrits són una barreja d’originalitat, de relació d’idees, un pou de
saviesa i una fina ironia: peces d’una finíssima rellotgeria absolutament
articulada i argumentada. Val a dir també que coincideixo en molts dels seus
plantejaments. Fet i fet, és un plaer llegir els seus articles.
Tanmateix,
Jordi Llovet -conjuntament amb Salvador Oliva[2]-
és una de les veus, a Catalunya, més crítiques amb el procés independentista.
I, de tant en tant, deixa anar algun escrit que ho confirma. És el cas de
l’article publicat el dia 1 de juny, a El País, amb el títol El
festival independentista.
En
aquest article, Jordi Llovet assenyala un seguit de coincidències entre el
procés revolucionari francès de 1789 i l’ideari i l’estratègia –molt
irònicament situa el mot ideari amb
interrogant- de l’independentisme a Catalunya. I constata que a França van
fundar una primera, segona, ... fins l’actual cinquena República i en aquí, de
moment, estem aconseguint: “...donar
alegries als adeptes, avorrir els adversaris, espatllar la democràcia, empobrir
el país, emprenyar els governs de l’Estat, i potser més coses que hom prefereix
no enllistar per no embolicar la troca més del que cal...”.
Però
Jordi Llovet també constata encertadament que el que si s’ha aconseguit és la perversió del llenguatge –ja comentada
per Salvador Oliva a Entre
fe i interessos-. Així, “...als
polítics processats per rebel·lia, sedició, desobediència o malversació (perquè
alguna deu haver-hi, d’això, o és que no va passar res de res?) se’ls considera
herois de la pàtria i víctimes; als partits constitucionalistes se’ls anomena
“partits repressors”, àdhuc “franquistes”; al resultat d’un referèndum prohibit
per les lleis que encara tenim, “mandat del poble”; a una sèrie de decisions
polítiques que no han portat més que desgràcies, “una cosa simbòlica” i
“partida de pòquer”...”.
Ras
i curt, per Jordi Llovet estem instal·lats en un festival sense cap realitat
aconseguida i que “...han convertit
l’independentisme en matèria de fe i substància d’una religió...”. i en el
qual “...han emergit persones investides
d’un carisma cristològic exagerat, superior a la rectitud dels ungits: tenen
carisma Junqueras i Puigdemont; Torra no l’ha aconseguit...”.
Però
més que en un festival, si m’ho permet Jordi Llovet, estem instal·lats en el mambo de la CUP: un
procés de transformació –el dogma ara és transformar- que ningú ha explicat i
que ningú sap cap a on va.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada