Seguidors

dilluns, 24 de juny de 2019

WELSCH, Wolfgang




"HOMBRE Y MUNDO. Filosofia en perspectiva evolucionista

FILOSOFIA /Hª DEL PENSAMENT/TEORIA DEL CONEIXEMENT/MODERNITAT/POSTMODERNITAT
Editorial Pre-Textos / Pàgines: 217 / ISBN 978-84-15894-63-6 / Novembre 2014
            

En els anys vuitanta del segle XX, Wolfgang Welch va donar-se a conèixer entrant de ple en la discussió sobre la filosofia postmoderna. Amb la publicació, el 1987 de Nuestra modernidad postmoderna, Welsch plantejava que no s’havia d’entendre la filosofia postmoderna com un antimodernisme, sinó com la forma contemporània de la Modernitat [i]. Però amb el temps, Welsch també s’ha adonat que la Modernitat té problemes i molts interrogants. I que molt probablement seria possible una anàlisi sobre la seva superació. Així, Hombre y Mundo. Filosofia en perspectiva evolucionista (2012) és el resultat de la seva reflexió.

 De fet, Hombre y Mundo és, molt probablement, una de les propostes més interessant dels darrers temps en l’àmbit de la filosofia i, en concret, del debat de com pensar el món. Recordem que l'Edat Moderna i la Modernitat van partir d'un distanciament del món i d'una autonomia fonamental de l'ésser humà, del que conseqüentment s'inferia que el nostre acoblament al món només pot desembocar en un de construït per nosaltres però no en el real. Així, Welsch, en aquest llibre i en el context d’aquest debat, planteja una nova manera d’entendre la relació entre l’home i el món.

Tanmateix, el llibre és fruit de vuit conferències realitzades entre maig i juny de 2011. En la primera, La forma de pensar de la Modernidad. Una consideración crítica, Welsch considera que la declaració de Diderot, de l’any 1755: “...El hombre es el único concepto del que hay que partir y al que hay que remitir todo...” (Welsch, pàg. 17) és el principi bàsic de la forma de pensar moderna. Welsch l’anomena principi antròpic. En aquest sentit, el principi antròpic cal entendre’l de la següent manera: el món que coneixem, el món al qual ens referim, el món del qual parlem, és fonamentalment un món humà. No és el món, no el món en sí, sinó un món projectat per l’home i fonamentalment determinat per les estructures humanes de coneixement. És a dir, el món adquireix sentit només per a l’home. D’aquesta manera, en la mirada moderna, món i món humà es separen. El món real, tal com existeix amb independència de l’home, ens es desconegut per complert.

En la segona conferència (capítol), Alternativas históricas y posiciones precedentes del punto de vista moderno sobre la relación hombre-mundo, Welsch fa un repàs a les alternatives històriques d’aquest punt de vista modern sobre la relació home i món. Així, assenyala les posicions antigues oposades que assumien una congruència de món i home (Plató i Aristòtil), però també constata defenses de la incongruència (Protàgores i Sext Empíric). I en la tercera conferència, La génesis de la forma moderna de pensar, ens explica com s’ha arribat a ella, la qual te el seu origen en la revolució copernicana.

En la quarta conferència, El revestimiento interior dualista de la modernidad: la oposición hombre-mundo, el hombre como extraño al mundo, posa de manifest el motiu, segons el seu criteri, de la forma moderna de pensar: “...Yo lo veo [...] en el supuesto de una incongruència fundamental entre hombre y mundo. Hombre y mundo serían de un tipo de ser por completo diferente: res cogitans, por un lado, res extensa, por el otro. Justo por su naturaleza espiritual (es decir, como res cogitans), el hombre sería no un ser de mundo, sinó un forastero en el mundo (en la Antigüedad, exactamente al contrario, la naturaleza espiritual había valido como lo vinculante entre mundo y hombre). Sólo de manera secundaria se puede comunicar ese hombre forastero con el mundo, que es res extensa. Pero dado que el acoplamiento al mundo solo se puede hacer por el lado del hombre, solo consigue conduir a un mundo concebido por el hombre, y no al mundo real, al mundo-en-sí. Pero para el mundo constituido por el hombre rige entonces el principio antrópico: que todo ha de comprenderse desde el hombre y en referencia a él...” (Welsch, pàg. 85-86). Així, en aquest capítol, Welsch mostra com el principi antròpic –amb tots els seus elements i dilemes- es deriva del plantejament d’una estranyesa del món per part de l’home. I en la filosofia moderna, aquesta estranyesa del món és plasma en el vaivé, en la dicotomia entre idealisme i realisme.

Però, de fet, totes dues propostes no estan tan allunyades com creuen els seus representants. En darrera instància, la seva diferència és només en l’accent: els realistes accentuen el lligam amb l’exterior, els idealistes, la determinació interior de la nostra referència amb el món. Tant pel realisme com per l’idealisme, la realitat segueix essent, en darrer terme, una desconeguda. Cap del dos aconsegueix aclarir la nostra relació amb el món.

Axí, per Welsch: “...No habría que seguir intentando tender puentes sobre la base de la oposición sino cuestionar el modelo básico de la oposición como tal, es decir, no tomarlo de nuevo como punto de partida sinó desarmarlo, superarlo. Mientras, por el contrario, la idea fundamental de una posición entre hombre y mundo siga valiendo, el teatro idealista-realista de la modernidad continuarà sin fin, inútilment sin fin. [...] Se trataría, pues, de ir más allá de la disposición fundamental de la modernidad: de la oposición hombre-mundo...” (Welsch, pàg. 106).

La proposta de Welsch
A partir d’aquí i en les properes quatre conferències/capítols, Welsch presenta la seva proposta per superar l’oposició home-món, la dicotomia realisme-idealisme.

D’entrada, en la conferència cinc, i per mitja d’exemples sobre Rilke i Cézanne,  planteja la dissolució de l’enfrontament home-món. Per a Welsch aquesta dissolució prové de la solidaritat de la pròpia evolució de la terra i de l’home. La perspectiva de l’evolució, doncs, podria oferir-nos la clau de la solidaritat esmentada.

En la conferència sis, Welsch assenyala l’herència evolutiva i biològica de l’ésser humà, el sorgiment protocultural de la peculiaritat humana i la procedència de l’evolució cultural: “...Nada se añadió desde fuera. Los hombres no fueron pensados con dones especiales, sino que todo se dearrolló sucesivamente desde inicios modestos. Se puso en marcha una dinàmica que produjo la naturaleza peculiar del ser humano...” (Welsch, pàg. 155).

Fet i fet, l’evolució és inherent a la nostra condició. En aquest sentit, el segell evolutiu és el tret principal, característic i fonamental que funda la nostra vinculació amb el món. No som éssers estranys al món sinó éssers units radicalment al món.

Si l’axioma fonamental del pensament modern –l’axioma de la incongruència de l’home amb el món- atrau la forma antròpica de la modernitat, aquesta darrera ha d’ésser superada (conferència set). Cal, doncs, deixar enrere l’axioma de l’estranyesa al món de l’home.

I en la conferència vuit i darrera, Welsch retorna a la reflexió sobre la cognició. Però no a partir de l’home ni, en general, del cognoscent, sinó del costat del món. Així, durant molt de temps no va haver-hi cognició en el món. I desprès, va aparèixer de cop. Com va succeir? Quant? Per mitjà de què? La resposta és simple: la cognició va aparèixer amb el sorgiment de la vida. Ja els éssers més simples són cognoscents. Vida i cognició són coextensives.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada