"HOMBRE Y MUNDO. Filosofia en perspectiva
evolucionista”
FILOSOFIA /Hª DEL PENSAMENT/TEORIA DEL CONEIXEMENT/MODERNITAT/POSTMODERNITAT
Editorial Pre-Textos
/ Pàgines: 217 / ISBN 978-84-15894-63-6 / Novembre
2014
En els anys vuitanta
del segle XX, Wolfgang
Welch va donar-se a conèixer entrant de ple en la discussió sobre la
filosofia postmoderna. Amb la publicació, el 1987 de Nuestra modernidad postmoderna, Welsch plantejava que no s’havia
d’entendre la filosofia postmoderna com un antimodernisme, sinó com la forma contemporània
de la Modernitat [i]. Però
amb el temps, Welsch també s’ha adonat que la Modernitat té problemes i molts
interrogants. I que molt probablement seria possible una anàlisi sobre la seva superació.
Així, Hombre y Mundo. Filosofia en
perspectiva evolucionista (2012) és el resultat de la seva reflexió.
De fet, Hombre y Mundo és, molt probablement,
una de les propostes més interessant dels darrers temps en l’àmbit de la
filosofia i, en concret, del debat de com
pensar el món. Recordem que l'Edat Moderna i la Modernitat van partir d'un
distanciament del món i d'una autonomia fonamental de l'ésser humà, del que
conseqüentment s'inferia que el nostre acoblament al món només pot desembocar
en un de construït per nosaltres però no en el real. Així, Welsch, en aquest
llibre i en el context d’aquest debat, planteja una nova manera d’entendre la
relació entre l’home i el món.
Tanmateix, el llibre
és fruit de vuit conferències realitzades entre maig i juny de 2011. En la
primera, La forma de pensar de la
Modernidad. Una consideración crítica, Welsch considera que la declaració
de Diderot, de l’any
1755: “...El hombre es el único concepto
del que hay que partir y al que hay que remitir todo...” (Welsch, pàg. 17)
és el principi bàsic de la forma de pensar moderna. Welsch l’anomena principi antròpic. En aquest sentit, el
principi antròpic cal entendre’l de la següent manera: el món que coneixem, el
món al qual ens referim, el món del qual parlem, és fonamentalment un món humà.
No és el món, no el món en sí, sinó
un món projectat per l’home i fonamentalment determinat per les estructures
humanes de coneixement. És a dir, el món adquireix sentit només per a l’home.
D’aquesta manera, en la mirada moderna, món i món humà se separen. El món real,
tal com existeix amb independència de l’home, ens és desconegut per complet.
En la segona conferència
(capítol), Alternativas históricas y
posiciones precedentes del punto de vista moderno sobre la relación
hombre-mundo, Welsch fa un repàs a les alternatives històriques d’aquest
punt de vista modern sobre la relació home i món. Així, assenyala les posicions
antigues oposades que assumien una congruència
de món i home (Plató i Aristòtil), però també constata
defenses de la incongruència (Protàgores i Sext Empíric). I en
la tercera conferència, La génesis de la
forma moderna de pensar, ens explica com s’ha arribat a ella, la qual te el
seu origen en la revolució copernicana.
En la quarta
conferència, El revestimiento interior
dualista de la modernidad: la oposición hombre-mundo, el hombre como extraño al
mundo, posa de manifest el motiu, segons el seu criteri, de la forma
moderna de pensar: “...Yo lo veo
[...] en el supuesto de una incongruència fundamental entre hombre
y mundo. Hombre y mundo serían de un tipo de ser por completo diferente: res cogitans, por un lado, res extensa, por el otro. Justo por su naturaleza espiritual (es decir, como res cogitans), el hombre sería no un ser de mundo, sinó un
forastero en el mundo (en la Antigüedad, exactamente al contrario, la
naturaleza espiritual había valido como lo vinculante entre mundo y hombre).
Sólo de manera secundaria se puede comunicar ese hombre forastero con el mundo,
que es res extensa. Pero dado que el
acoplamiento al mundo solo se puede hacer por el lado del hombre, solo consigue
conduir a un mundo concebido por el hombre, y no al mundo real, al mundo-en-sí.
Pero para el mundo constituido por el hombre rige entonces el principio
antrópico: que todo ha de comprenderse desde el hombre y en referencia a él...”
(Welsch, pàg. 85-86). Així, en aquest capítol, Welsch mostra com el principi
antròpic –amb tots els seus elements i dilemes- es deriva del plantejament
d’una estranyesa del món per part de l’home. I en la filosofia moderna, aquesta
estranyesa del món es plasma en el vaivé, en la dicotomia entre idealisme i
realisme.
Però, de fet, totes
dues propostes no estan tan allunyades com creuen els seus representants. En
darrera instància, la seva diferència és només en l’accent: els realistes
accentuen el lligam amb l’exterior, els idealistes, la determinació interior de
la nostra referència amb el món. Tant pel realisme com per l’idealisme, la
realitat segueix essent, en darrer terme, una desconeguda. Cap del dos
aconsegueix aclarir la nostra relació amb el món.
Axí, per Welsch:
“...No habría que seguir intentando
tender puentes sobre la base de la oposición sino cuestionar el modelo básico
de la oposición como tal, es decir, no tomarlo de nuevo como punto de partida
sinó desarmarlo, superarlo. Mientras, por el contrario, la idea fundamental de
una posición entre hombre y mundo siga valiendo, el teatro idealista-realista
de la modernidad continuarà sin fin, inútilment sin fin. [...] Se trataría, pues, de ir más allá de la
disposición fundamental de la modernidad: de la oposición hombre-mundo...”
(Welsch, pàg. 106).
La
proposta de Welsch
A partir d’aquí i en
les properes quatre conferències/capítols, Welsch presenta la seva proposta per
superar l’oposició home-món, la dicotomia realisme-idealisme.
D’entrada, en la
conferència cinc, i per mitjà d’exemples sobre Rilke i Cézanne, planteja la dissolució de l’enfrontament home-món.
Per a Welsch aquesta dissolució prové de la solidaritat de la pròpia evolució
de la terra i de l’home. La perspectiva de l’evolució, doncs, podria oferir-nos
la clau de la solidaritat esmentada.
En la conferència
sis, Welsch assenyala l’herència evolutiva i biològica de l’ésser humà, el
sorgiment protocultural de la peculiaritat humana i la procedència de
l’evolució cultural: “...Nada se añadió
desde fuera. Los hombres no fueron pensados con dones especiales, sino que todo
se dearrolló sucesivamente desde inicios modestos. Se puso en marcha una
dinàmica que produjo la naturaleza peculiar del ser humano...” (Welsch,
pàg. 155).
Fet i fet,
l’evolució és inherent a la nostra condició. En aquest sentit, el segell evolutiu
és el tret principal, característic i fonamental que funda la nostra vinculació
amb el món. No som éssers estranys al món sinó éssers units radicalment al món.
Si l’axioma crucial del pensament modern –l’axioma de la incongruència de l’home amb el
món- atrau la forma antròpica de la modernitat, aquesta darrera ha de ser
superada (conferència set). Cal, doncs, deixar enrere l’axioma de l’estranyesa
al món de l’home.
I en la conferència
vuit i darrere, Welsch retorna a la reflexió sobre la cognició. Però no a
partir de l’home ni, en general, del cognoscent, sinó del costat del món. Així,
durant molt de temps no va haver-hi cognició en el món. I després, va aparèixer
de cop. Com va succeir? Quant? Per mitjà de què? La resposta és simple: la
cognició va aparèixer amb el sorgiment de la vida. Ja els éssers més simples
són cognoscents. Vida i cognició són coextensives.
[i] Sobre el concepte de Modernitat i la Postmodernitat podeu llegir en
aquest mateix bloc:
Actualitzat: 16/12/2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada