ROMANTICISME I IDEALISME ALEMANY: APUNTS

El Romanticisme.

Les grans transformacions i canvis que van comportar tant la Revolució Industrial com la Revolució Francesa, feren aflorar una realitat molt diferent de la pensada pels il·lustrats. Aquests canvis van desemmascarar la falsedat dels valors il·lustrats de racionalitat, progrés i fe en la ciència. Així, cal contextualitzar el Romanticisme com un primer moviment que sospita i posa en dubte les certeses il·lustrades. És en aquest sentit, per exemple, que cal entendre, l'entusiasme dels romàntics per la natura la qual fou paral·lel al seu pessimisme per l'abandó i la misèria de les ciutats industrials.

Hi havia, doncs, un esperit de rebel·lia contra el món heretat. Al Romanticisme l’espantava el futur que la ciència i el progrés anunciaven i que es palesava en la producció d’éssers artificials i insensibles. Per això plantejava un retorn a la plena integració amb la natura, a l’arbre de la vida del Paradís, al passat, i que comportà el descobriment de la personalitat històrica de cada poble, l'estudi del seu passat, que tornà a fer-se present i que arribà a desvetllar unes quantes consciències nacionals.

L’idealisme alemany.

Per als filòsofs alemanys la Revolució Francesa fou un esdeveniment únic i molt més important que pels mateixos francesos. Contra el despotisme il·lustrat dels prínceps alemanys, més despòtic que il·lustrat, proper i feixuc, les ànsies i els anhels liberals que planejaven els francesos semblaven aleshores la gran esperança per als filòsofs alemanys i per a tota la humanitat; fins i tot s’arribà a mitificar a Napoleó.

La llibertat era el valor més preuat, calia difondre-la, universalitzar-la; era la “premissa més intrínseca” (Schelling) i la clau de l’univers sencer. Tanmateix, tenia el seu origen en l’òrbita kantiana del “sapere aude”, de la confiança en la raó i el progrés moral podia fer més lliure a l’home. Així, “l’idealisme volgué ser la revolució convertida en cultura” (Schelling), d’aquí que Marx expressà, un temps més tard, que “la filosofia alemanya havia pensat la revolució que els francesos havien fet” (UOC. Mòdul 3, HPCF II, pàgines 7, 8, 9 i 10).

Els conceptes de “sublim”, “dialèctica” i “absolut”    

En el Romanticisme.

El Romanticisme promogué la revisió dels valors estètics que defensava el Neoclassicisme i la Il·lustració. Davant les rígides normes d’allò que representava la bellesa, els romàntics hi afegiren el concepte de sublim -introduït per Kant- forma grandiosa i obscura de la bellesa però difícilment explicable. Els romàntics fusionaran els dos vessants, de manera que la bellesa romàntica serà un concepte compost per elements contraris però que esdevenen complementaris (serenitat-desordre, llum- obscuritat, heroic-tràgic, etc.). En aquest sentit,  cap altre poeta com Hölderlin anuncià com ell que el fi de la vida era d'aconseguir la revelació del sublim i que el sacrifici era el llenguatge del cor de l'home.

Pel que fa a la dialèctica, Hegel intentà de superar Kant en establir i desenvolupar, harmònicament i unitàriament, la dialèctica del pensament i la de l'ésser: l'esperit (com a totalitat de l'ésser) es realitza, en la seva història, com a procés continu de posició-afirmació (tesi), negació (antítesi) i anul·lació-conservació dels contraris (síntesi).

El moviment romàntic també promogué el subjectivisme, de manera que el jo prengué el protagonisme d’absolut. D’aquí se’n dedueix que l’emoció, el sentiment i la imaginació foren elements cabdals dins de l’estètica romàntica. També s’introduí, per primera vegada, el món del no-conscient com a font d’inspiració artística, el coneixement sense límits i l’ésser en el seva globalitat.

En l’Idealisme alemany.

Una de les característiques de l’idealisme fou l’entusiasme pels valors de l’esperit. Així, la seva filosofia constitueix un intent per explicar el món des de la idea. La realitat sensible ha de ser entesa des de la intel·ligència i l’esperit.

Quan a la dialèctica, el criticisme kantià, en separar l'experiència fenomènica i la construcció racional que el subjecte opera mitjançant les categories i les idees o ideals, declarà il·lusòria la validesa de la dialèctica tradicional i n'establí una altra (dialèctica transcendental) com a mètode per a desvirtuar l'elaboració racional d'idees metafísiques.

Pel que fa al concepte d’absolut, l’idealisme comportà el ressorgiment de la metafísica mitjançant l'absolutització del subjecte humà de coneixement. Els idealistes depassaren els límits fixats per Kant per al subjecte i eliminaren l'obstacle que representava la distinció entre fenomen i "cosa-en-sí" incognoscible per a l’ésser humà. En aquest sentit, en Fichte (idealisme subjectiu) el jo transcendental de Kant es convertí en un jo pràctic, o productor, un subjecte actiu, autodeterminat i absolutament lliure; d’ell sorgeix, per desenvolupament dialèctic, el no-jo, o el món. En Schelling (idealisme objectiu), la identitat estava donada per endavant entre natura i esperit, entre la cosa subjectiva i l’objectiva; la realitat és raó, i a tot aquest tot l'anomenà absolut.

BIBLIOGRAFIA

CALVO MARTINEZ, T.; NAVARRO CORDON, J. M. (1980): Historia de la Filosofía. Madrid: Ediciones Anaya, S.A.

FERRATER MORA, J. (2006): Diccionario de Filosofía de bolsillo. Volumen 2. Madrid: Alianza Editorial

GINER, S. (1982): Historia del Pensamiento Social. Barcelona: Editorial Ariel.

GEYMONAT, L. (2006). Historia de la Filosofía y la Ciencia. Barcelona. Crítica, S.L.

HOBSBAWM, E. (2005). La era de la revolución 1789-1848. Barcelona. Crítica, S.L.