Seguidors

dimecres, 2 de setembre de 2020

LAVAL, Christian ; DARDOT, Pierre

 


"LA NUEVA RAZON DEL MUNDO. Ensayo sobre la sociedad neoliberal”

GLOBALITZACIO / NEOLIBERALISME / MÓN ACTUAL

EDITORIAL GEDISA / Pàgines: 409 / ISBN: 978-84-9784-744-5 / Octubre 2015.

 

En què consisteix el neoliberalisme? Es pot, encara, pensar com aquella ideologia que fa del “menys Estat” la seva característica principal? Com s'estén i s’imposa una determinada forma d'organitzar el món i la vida que fa de la competència la norma universal dels comportaments? Com es pot resistir, subvertir, sortir de les seves coordenades? El llibre dels intel·lectuals francesos Christian Laval (sociòleg) i Pierre Dardot (filòsof) reprenen plantejaments de Michel Foucault i emprenen una ambiciosa reconstrucció de la història i el present del qual ells anomenen la nova raó del món.

 

La nueva razón del mundo. Ensayo sobre la sociedad neoliberal és, en primer lloc, una obra de clarificació política. La comprensió del neoliberalisme té un “abast estratègic” fonamental per al canvi social. Així, cal arrencar de la següent constatació, alhora intel·lectual i política: tots creiem conèixer el neoliberalisme quan en realitat no sabem exactament el que és ni d'on ve. Resistir eficaçment, lluitar contra una situació intolerable, no només requereix una bona organització i una estratègia eficaç, sinó també, i sobretot, una intel·ligència col·lectiva de la situació, que pot aconseguir-se a través de la discussió de treballs teòrics de profunditat. Ara bé, l'anàlisi i la denúncia del neoliberalisme sobre els quals es recolzen els moviments socials i les contestacions polítiques des dels anys noranta del segle XX semblen incomplets o falsos per als seus autors. I és per això que han emprès aquesta investigació àmplia sobre el neoliberalisme.

Per Laval i Dardot el primer error que cometem és confondre el liberalisme clàssic amb el neoliberalisme. Cal, doncs, diferenciar-los. El liberalisme clàssic es va constituir al segle XVIII al voltant de la qüestió dels límits de la intervenció governamental. Com a principi d'aquesta limitació es van postular, de forma esquemàtica, tres tesis: el mercat abandonat al seu “curs natural” (Adam Smith), el càlcul d'utilitat (Jeremy Bentham) i els drets naturals dels individus (John Locke). El començament de segle XX va veure com el liberalisme, en particular el dogma del laissez faire, entrava en una crisi profunda. En el cas del neoliberalisme, una qüestió diferent substitueix a la dels límits: ja no es tracta de limitar, sinó d'estendre. Estendre la lògica de mercat més enllà de l'estricta esfera de mercat i amb aquesta finalitat reformar el funcionament intern de l'Estat de manera que sigui la palanca principal d'aquesta extensió. Denunciar el neoliberalisme com si fos una renovació de la doctrina d'Adam Smith és equivocar-se d’època i d'objectiu. El neoliberalisme no és una doctrina econòmica falsa o arcaica, sinó un conjunt de pràctiques i de normes construïdes políticament, institucionalment i jurídicament.

És en aquest sentit que tant Laval com Dardot entenen el neoliberalisme com una nova raó del món. Així, parlen de “raó” precisament en el sentit d'una “racionalitat”, és a dir, d'una lògica que dirigeix les pràctiques des del seu propi interior i no d'una simple motivació ideològica o intel·lectual. El neoliberalisme no governa principalment a través de la ideologia, sinó a través de la pressió exercida sobre els individus per les situacions de competència que crea. Aquesta “raó” és mundial per la seva escala i “fa món” en el sentit que travessa totes les esferes de l'existència humana sense reduir-se a la pròpiament econòmica. No és l'esfera econòmica la que tendeix a absorbir les altres esferes, sinó la lògica de mercat la qual s'estén a totes les altres esferes de la vida social sense destruir però les diferències entre elles.

Fet i fet, una de les idees més potents del llibre és la caracterització del neoliberalisme com a “forma de vida” i no com una cosa purament exterior als subjectes. Així, el neoliberalisme és molt més que un tipus de capitalisme. És una forma de societat i, fins i tot, una forma d'existència. El que posa en joc és la nostra manera de viure, les relacions amb els altres i la manera en què ens representem a nosaltres mateixos. No només hem de veure'ns amb una doctrina ideològica i amb una política econòmica, sinó també amb un veritable projecte de societat (en construcció) i una certa fabricació de l'ésser humà. “L'economia és el mètode, l'objectiu és canviar l'ànima”, deia Margaret Thatcher.

Tanmateix, en el neoliberalisme, la competència i el model empresarial esdevenen una manera general de govern de les conductes i fins i tot també en una mena de forma de vida, de forma de govern de si. No només són els salaris dels diferents països els que entren en lluita econòmica, sinó que tots els individus estableixen relacions “naturals” de competició entre ells. Aquest procés es produeix molt concretament a través de mecanismes molt variats, com ara la destrucció de les proteccions socials, l'afebliment del dret a la feina, el desenvolupament deliberat de la precarietat massiva o l'endeutament generalitzat dels estudiants i les famílies. Es tracta d'enfonsar al màxim de gent possible en un univers de competició i dir-los: “que guanyi el millor!”

Laval i Dardot també ens expliquen quines són les novetats que introdueix “l’individu competitiu” neoliberal pel que fa a  l’homo economicus” del liberalisme clàssic. Certament, es pot veure en el neoliberalisme una extensió de la figura del “homo economicus”. Però la concepció clàssica del “homo economicus” al segle XVIII es basava encara en virtuts personals reconvertides per l'utilitarisme en facultats de càlcul, prudència i ponderació: equilibri en els intercanvis, balança dels plaers i els esforços, recerca de la felicitat sense excessos. Ja no hi som. Ara cadascú està cridat a concebre i conduir-se com una empresa, una “empresa de si mateix” com deia Foucault.

Ser “empresa de si” significa viure completament en el risc, compartir un estil d'existència econòmica fins ara reservat exclusivament als empresaris. Es tracta d'una comminació constant a anar més enllà d'un mateix, el que suposa assumir en la mateixa vida un desequilibri permanent, no descansar o parar-se mai, superar-se sempre i trobar el gaudi en aquesta mateixa superació de tota situació donada. És com si la lògica d'acumulació indefinida del capital s'hagués convertit en una modalitat subjectiva. Aquest és l'infern social i íntim a què el neoliberalisme ens condueix.

Per altra banda, per als nostres autors, la crisi iniciada el 2007 no ha trastocat la legitimitat del neoliberalisme. Segons ells, lluny de comportar un debilitament de les polítiques neoliberals, com van creure molts com Stiglitz en 2008, la crisi ha conduït al seu reforçament sota la forma de plans d'austeritat destructors. El que mostra el desenvolupament d'aquesta crisi és la potència del marc institucional que han instal·lat les polítiques neoliberals, un marc que s'imposa als actors actuals exactament com ho van desitjar els grans promotors de la racionalitat neoliberal des dels anys trenta. Al no poder ni voler trencar aquest marc, els actors polítics es veuen arrossegats en una fugida cap endavant per adaptar-se més i més a l'efecte de la seva pròpia política anterior. Com explicar d'una altra manera ara la carrera suïcida per saber qui serà el campió de l'austeritat?

També els nostres autors ens parlen de la construcció europea i de com influeix en ella el paradigma neoliberal. Per a ells, és un error que la major part dels socialdemòcrates segueix propagant la idea que per protegir-se del neoliberalisme el millor és “construir Europa”. És un error molt greu que la socialdemocràcia europea està pagant car. És important comprendre que la constitucionalització del capitalisme, tal com ha estat realitzada per la Unió Europea, no és una contingència més o menys accidental, sinó el cor mateix del neoliberalisme europeu. Des de la mateixa fundació d'Europa, la lògica de mercat, i les seves principals condicions monetàries, socials i pressupostàries, s'ha col·locat fora de l'abast de tota voluntat democràtica. La Unió Europea, tal com ha estat concebuda, és una màquina construïda per transformar la societat sobre el model de la competència capitalista generalitzada. L'impuls i foment de la competència entre els països membres afavoreix els més forts i obliga els menys competitius a emprendre “reformes estructurals” que introdueixen la lògica de mercat en el cor mateix dels Estats i de les relacions socials. L'imperatiu de la competitivitat que anima cada país membre a fer ús del dúmping fiscal i salarial per atreure capitals és, en realitat, un principi autodestructor de la democràcia i d'Europa.

Fet i fet, per a Laval i Dardot, no se surt d'una racionalitat o d'un dispositiu mitjançant un simple canvi de política, igual que no s'inventa una altra forma de governar als homes canviant de govern. Així, estableixen una diferència entre “govern com a institució” i “govern com a activitat”. El govern com a “institució” ens reenvia immediatament a l'Estat i els seus dirigents, mentre que el govern com a “activitat” designa la manera en què les persones, siguin o no governants, és a dir membres d'un govern, condueixen a altres persones esforçant-se a orientar i estimular les seves conductes. En aquest segon cas, el govern és la forma en què unes persones “condueixen la conducta” (per reprendre l'expressió de Foucault) d'altres.

Un simple canvi d'equip governamental, com a efecte d'una alternança electoral entre partits, no n'hi ha prou ni de bon tros per canviar la manera de govern dels éssers humans. L'exemple de l'alternança a França ho mostra molt clarament: la política d'Hollande perllonga en perfecta continuïtat la que va desenvolupar abans Sarkozy, no hi ha en aquest sentit la menor ruptura, sinó la prossecució de la manera de govern neoliberal sota altres embolcalls retòrics (“patriotisme econòmic”, etc.).

En aquest sentit, per als nostres autors, l'essencial és comprendre que cap govern, per molt progressista que sigui, pot emancipar el poble. No pot més que ajudar a la seva pròpia emancipació, la qual cosa ja és molt. Per a això ha d'afavorir a tots els nivells (des del local al nacional) la participació dels ciutadans en l'activitat de govern mateix. L'únic govern l'activitat del qual és un punt de suport per a l'emancipació és el que ajuda pràcticament a la constitució de l'autogovern. El que importa són les pràctiques de govern dels governants. L'experiència d'Amèrica Llatina ha d’incitar-nos a fer la diferència entre Chiapas, que constitueix una autèntica experiència d'emancipació, i els governs anomenats “progressistes”, que no han trencat veritablement amb la lògica neoliberal encara que hagin recorregut en alguns casos a la nacionalització de sectors de l'economia. El populisme que diu governar “en nom de les masses” no és una alternativa a la racionalitat neoliberal, sinó que per contra no fa sinó reforçar-la. Cal comprendre que l'Estat no és un simple instrument neutre, sinó que imposa sovint la seva pròpia lògica a tots aquells que pretenen servir-se'n “pel bé del poble”.

I quines alternatives ens proposen Laval i Dardot? Per a ells, l'única via pràctica consisteix a promoure des d'ara formes de subjectivació alternatives a "l'empresa de si" neoliberal. Aquestes formes de subjectivació s'encarnen en contra-conductes, que són: formes cooperatives i col·laboratives de producció, consum, educació o hàbitat que sorgeixen en àmbits diversos (agricultura, art o noves tecnologies), noves pràctiques democràtiques que emergeixen de la lluita mateixa, comunitats actives en formació (moltes vegades a través d'Internet), etc. El compromís voluntari en una pràctica col·lectiva democràtica és l'únic mitjà per als individus de viure a l'abric de les enormes pressions mercantils, de les pressions competitives i de les obsessions del “sempre més”. És també la manera de convertir-se en autèntics “subjectes democràtics”.

 

Podeu trobar més informació a:

La nueva razón del mundo. Ensayo sobre la sociedad neoliberal, per Carlos Rodríguez Braun, a EL CULTURAL (14 de juny 2013)

El sociólogo Christian Laval – “La nueva razón del mundo: ensayo sobre la sociedad neoliberal”, per David Losa, a SSOCIOLOGOS (20 de novembre 2013)

La nueva razón del mundo. Ensayo sobre la sociedad neoliberal, per Cristobal Rn, a Laboratorio de estudios sobre empresas transnacionales (LET) (16 de febrer 2017)

Christian Laval: “El neoliberalismo es hoy insoportable”, per Justo Barranco, a LA VANGUARDIA (2 de desembre 2019)

 

 


Cap comentari:

Publica un comentari