Seguidors

diumenge, 7 de juny de 2020

GUILLUY, Christophe




"NO SOCIETY. EL FIN DE LA CLASE MEDIA OCCIDENTAL”

GLOBALITZACIO / NEOLIBERALISME / MÓN ACTUAL

TAURUS / Pàgines: 218 / ISBN: 978-84-306-2283-2 / Juliol 2019.

 Christophe Guilluy és un geògraf francès que es dedica a la investigació aplicada. Pel que diu la premsa, la major part dels seus treballs no estan exempts de polèmica i aquest assaig n’és una mostra. De fet, alguns dels seus plantejaments han estat contestats per altres investigadors, especialment des de l'esquerra, també segons els mitjans de comunicació.

A Not society Guilluy introdueix la seva teoria sobre la situació actual de la societat occidental. I ho fa amb la frase que Margaret Thatcher va pronunciar l'octubre de 1987: “There is not society[i]. Per Guilluy, trenta anys després, es posa de manifest l’impàs en què estan atrapats els països occidentals: immersos en un neoliberalisme que anteposa la globalització i el mercat als drets socials, base de l'estat de benestar i de la classe mitjana, que avui s'ha desmantellat. És un bon començament. De fet, ja l’apuntàvem, des d’uns altres paràmetres, en el nostre text: LA POSTMODERNITAT (V): la superestructura del nostre temps?

A partir d'aquesta idea, el text, dividit en tres parts, analitza els diferents problemes derivats del sistema econòmic actual. I es basa en les dades de França i, en menor mesura, dels Estats Units, Alemanya o el Regne Unit i en una gran quantitat de fonts i autors.

A la primera part desenvolupa la seva tesi explicant com, sobre les ruïnes de la classe mitjana, s'ha conformat el món de les perifèries, enfrontat del món les metròpolis, de l'activitat econòmica de la qual estan gairebé exclosos. Aquest món de les perifèries abasta els barris marginals d'aquestes metròpolis, les ciutats mitjanes i petites, amb lent creixement de l'ocupació, i les zones rurals, amb un component netament territorial. I tot i que la vaguetat del terme “classe mitjana” permet englobar, “als perdedors i els beneficiats del model econòmic”, hi ha una diferència nítida entre les classes populars (els “proletes”), que han constituït la base d'aquesta tradicional classe mitjana compartint els seus valors, i els anomenats burgesos-bohemis (babaus, contracció d'aquestes paraules), que viuen en barris gentrificats de les grans ciutats i s'han integrat en la nova classe dominant.

En successius apartats analitza el procés que, segons la seva opinió, ha abocat a la destrucció de la classe mitjana occidental. Un procés que s’inicia a partir de la desindustrialització dels països europeus, agreujat per un sistema econòmic globalitzat que aprofundeix en la divisió de la feina a escala mundial, la deslocalització, la desigualtat de rendes i patrimoni i la segregació social i cultural. Aquestes desigualtats es plasmen en una sèrie de mapes sobre la distribució de les classes populars i les zones de creació d'ocupació a França, Alemanya, Regne Unit i els Estats Units.

A aquest procés s’hi afegeix, a més, l'increment de l'emigració. Aquests nous migrants ja no s'integren en aquestes classes populars -com sí que ho van fer els migrants anteriors que avui formen part d'elles i els seus valors-, perquè han estat relegades culturalment, titllades d’incultes, racistes o deplorables. Qui vol integrar-se en una classe qualificada així? Es consagra, per tant, no només l'ostracisme dels de baix, sinó la multiplicació de minories amb característiques culturals diferents, formades pels nous immigrants, creant tensions culturals i paranoies identitàries i configurant una societat relativa. Conclou, així, que hi ha una nova estructura de classes i una nova geografia social i política. I que s'ha produït una fractura social que no solament es palesa en les rendes més baixes i en la precarietat d'aquestes classes populars, sinó en el deteriorament dels serveis socials.

A la segona part d'aquest assaig, Guilluy afirma que la deserció de la classe dominant, el desmantellament de la societat del benestar, la fal·làcia d'una societat oberta, la marginació cultural i política de les perifèries i la creació de guetos, dóna com a resultat la no-societat. Així, el desencant de les classes populars cap al sistema vigent les ha portat a votar a nous partits més radicals, de dreta o d'esquerres, que han nascut precisament en resposta a les demandes no ateses dels de baix. Al·ludeix, referent a això, a l'èxit de Trump, Le Pen o Podemos, que han alarmat els de dalt, la qual cosa ha permès, en la seva opinió, l'elecció de Macron a França, amb el suport de dretes i esquerres.

A la tercera part es posa en relleu el fet real que aquestes classes populars encara són majoria i que estan forjant el que l'autor denomina un soft power o poder tou, que sorgeix del caos d'aquesta societat relativa que han generat les classes dominants. És una reacció davant l'abandonament del bé comú que respon al cansament i a la necessitat que es torni a fer societat. Aquest poder invisible, pacífic i lluny de l'amenaça de guerra civil, minarà l'hegemonia cultural dels de dalt i contribuirà a tornar a la cultura del món real. És un canvi de paradigma, una inversió dels conceptes de potència i poder i -afirma- és profundament democràtic, entès això com la volta al poder del demos, del poble. I que no és possible ignorar, tot i que encara no ha modificat el full de ruta de la classe dominant. De fet, aquesta es veurà abocada a protegir-se o desaparèixer. Com a símptoma, hi ha un ressorgir de debats sobre temes tabú fa un temps (proteccionisme enfront del dúmping econòmic i social de la globalització, significat del PIB, regulació, fronteres o immigració, especialment davant la “africanització” que es preveu pel creixement demogràfic del continent). Fet i fet, es qüestiona la finalitat d'un sistema que no forma societat ni preserva el col·lectiu.

Però tot està perdut? Guilluy conclou plantejant la necessitat d'ajudar a aquestes classes a-socials que han creat el caos de la societat relativa i a tornar a la comunitat nacional, al concepte de bé comú, establint una sana aliança de tornada a les bases, als fonaments d'edifici social, integrant economia i societat. Perquè el que es qüestiona és un model insostenible ambiental, territorial i socialment: el repte és tornar a formar societat. Ara bé, Guilluy no explica com fer comprendre als de dalt tot això i com ajudar-los a tornar. I la pregunta és: als de dalt, volen tornar? I, se’ls ha d’ajudar a tornar?. I els de baix, tots són bons i perfectes?...Dicotomies, dicotomies i més dicotomies. Tot amb tot, Guilluy aporta nous anàlisis i idees a valorar. És un lectura força recomanable.

 

Podeu trobar més informació a:

Geografía invisible de la ira de clase trabajadora, per Guido Caldiron, a SIN PERMISO (9 de juny de 2019)

Christophe Guilluy: “Ahora ya no es necesaria la clase media para crear riqueza”, per Justo Barranco, a LA VANGUARDIA (15 de juny 2019)

"Los chalecos amarillos estarán ahí durante 100 años. Van a llegar a España", per Esteban Hernández, a EL CONFIDENCIAL (19 de juny de 2019)

"Sólo las regiones ricas como Cataluña buscan la independencia: es la secesión de las élites", per Iñaki Gil, a EL MUNDO (2 de juliol 2019)

Entrevista a Christophe Guilluy: "El problema de la izquierda es que está encerrada en su sociología y en las grandes ciudades", per Daniel Gascón, a LETRAS LIBRES (8 de juliol 2019)

 Christophe Guilluy: No society: el fin de la clase media occidental, per Alfredo Crespo Alcázar, a EL IMPARCIAL (21 de juliol 2019)

No Society. El fin de la clase media occidental, per José Manuel Sánchez Ribas, a CUADERNOS DE LITERATURA (22 de setembre 2019)

Christophe Guilluy: “El antifascismo es un arma de las élites para frenar a las clases populares”, per Ascen Corcuera, a LA TRIBUNA DEL PAIS VASCO (27 de desembre de 2019)

No Society. El fin de la clase media occidental, per Javier Gutiérrez Palacio, a ACEPRENSA (22 de gener 2020)

“No society”, defensa de la sociedad occidental, de Christophe Guilluy, per Enrique García-Máiquez, a NUEVA REVISTA (13 de febrer 2020)

El fin de la clase media occidental. Entrevista a Christophe Guilluy, a EL INACTUAL  




[i] El que en concret va dir Margaret Thacher, el 31 d’octubre de 1987, en una entrevista a Womans’ Own va ser: “[what is a society’?] There is no such thing! There are individual men and women and there are families and no government can do anything except through people and people look to themselves first ([Què és la societat] No hi ha tal cosa! Hi ha homes i dones individuals i hi ha famílies i cap govern no pot fer res, tret que les persones i les persones es vegin primer a si mateixes).

8 comentaris:

  1. (1)
    Hello Jaume, I was very interested in Guilluy's book and I read it while it was closing. I would just like to make a few comments.
    Plantejament: entenc que segons Guilluy:
    1- Hi ha una nova societat que emergeix de la “perifèria” (terme controvertit per ell mateix entre els “de dalt/baix”, “elits/perdedors”, “dins/fora”)
    2- Està canviant l’ “status quo” afirmat durant dècades.
    3- Si es vol entendre que la desaparició de la classe mitjana (entesa com pool d’atracció i assimilació donat que oferia un millor status social) és ineludible, la propensió a revoltes, aixecaments, insurreccions, etc. és indefugible. (Tot i això tinguem en compte que Marx també feia servir el determinisme històric per tal d’establir que la burgesia/capitalisme desapareixeria a causa de les “seves pròpies contradiccions”).
    4- Lliscar cap a la utopia apunta a tenir que recomposar moltes teories. Guilluy posa l’èmfasi en deixar clar que les distancies socials s’engrandeixen, es separen i sobretot, les elits benestants dels barris alts i les elits afortunades de barris baixos pretenen no tenir contacte, si pot ser no comunicar-se i a més a més separar-se físicament del seu veí més proper. És la creació de guetos elitistes o barris plens de gangsterisme.
    5- Guilluy no les anomena però al meu entendre hi han dues teories del S.XX que s’haurien de tenir en compte en aquest començament del S.XXI donat que han provocat guerres intermitents i refugiats com no s’havien vist des de la II G.M. A tenir en compte: “la fi de la Història” (F. Fukuyama,1992) i el “xoc de civilitzacions” (S. Hungtington, 1996). La primera establia el triomf del capitalisme/liberalisme sobre el socialisme davant de l’enfonsament de la URSS i entreveia la fi de la lluita històrica de classes donat que el liberalisme no podia ser contestat. La segona advertia a EEUU/Occident sobre un nou element emergent religiós, nacionalista, idealista i amb perspectiva hegemònica que podria subvertir la prevalença cultural i de poder occidental.
    S’han acomplert totes dues? Penso que es donen les pautes per tal d’entendre que sí. No exactament tal i com es van plantejar, però sí en alguns aspectes. El determinisme pot ser fort i a vegades autocomplert, però no concloent. Sempre dependrà de les forces que esmercem.
    A nivell de pensament l’acceptació del determinisme ( p.e. “Catalunya serà cristiana o no serà”) , ens abocaria ([per els homes] en concepte de Kant i segons Jordi Llovet) a perdre en “tot el sentit els conceptes de llibertat i lliure albir”.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Fa molts anys, en un article a El Llaç d’Unió (en aquell moment encara no era El Llaç), vaig escriure un article titulat Molins de rei, un o dos pobles? (Nº 218-219, novembre de 1983. Parlava de com Molins de Rei s’havia configurat, a partir dels anys 60, en un “centre” i en un conjunt de barriades (“perifèria”). I intentava assenyalar algunes problemàtiques que aquella dualitat generava. Ara bé, l’article estava influït per la lectura, en aquells temps d’universitat, del llibre d’Yves Lacoste: La geografia: un arma para la guerra (Anagrama, 1977). Entre altres conceptes, ja establia la diferència entre “centre” i “perifèria” en les ciutats.

      Guilluy ha llegit Lacoste (en fa referències a Not Society) i soc de l’opinió que la idea de “perifèria” també l’extreu d’aquest. Fet i fet, Lacoste ja plantejava el 1976, any de la publicació del seu llibre, entre altres coses, que les classes més adinerades i culturalment més avançades (segons ell) vivien en els “centres” de les ciutats i d’alguna manera “expulsaven” d’aquest centre a les classes més pobres o als migrants. Ras i curt, és el que avui es coneix com a procés de gentrificació, tan malauradament de moda en l’actualitat a Barcelona (veure: La gentrificació arrasa els barris de Barcelona, on viure-hi és cada vegada més car). Ras i curt, la idea de “perifèria” de Guilluy no és tan nova.

      Suprimeix
  2. (2)
    Nus:
    Hi ha dues grans històries (de les moltes) a tenir en compte a Europa:
    1- La Revolució Gloriosa anglesa (1688) on per un suposadament cop d’estat (les forces de Guillermo d’Orleans -Països Baixos- van fer fugir l’últim Estuard) els nobles i burgesos adquireixen la coneguda com Carta de Drets parlamentaria que va fer impossible el retorn a l’absolutisme estuardià. Els 300 anys des de la Revolució Gloriosa (o Incruenta com també s’anomena) van anar modelant el sistema parlamentari anglès fent impossible el retorn a l’absolutisme donat que aquells que havien guanyat prebendes no podien acceptar un menyscabament d’allò signat en la Carta de Drets (tot i les multituds de guerres que s’han succeït). Esquemàticament podem dir que els poders i contrapoders del que es vanaglorien les democràcies d’avui en dia deuen molt a aquell primer moment.
    2- La Revolució francesa (1789) va ser tot el contrari de la Gloriosa anglesa. Mentre a l’anglesa els drets burgesos es van anar establint durant uns 100 anys i van proporcionar una projecció individual i el començament de la industrialització, la francesa no va establir cap transició. En el termini de 10 anys destrona l’absolutisme, estableix la República, crea el regne del Terror, entronitza com emperador a Napoleó, restaura la monarquia i la fa desaparèixer finalment. En els 200 anys des de la Revolució francesa sí que podem entendre romànticament que va ser més heroica que l’anglesa, però, si més no, potser va ser molt més caòtica. .
    Tant una com l’altre van acabar amb l’absolutisme. Tant una com l’altre van establir una vertebració entre diferents classes. Un concepte de suma entre dret i benestar. No és determinant, però amb més drets potser hi ha més benestar.
    A tall de síntesi afirmaria que el determinisme no és un destí per sí mateix. Els fluxos de certs fets puntuals (suïcidi del venedor tunisià que porta a les protestes de la primavera àrab, homicidi de Floyd a Minneapolis amb manifestacions en tot el món occidental, etc.) a vegades comporten canvis en la visió històrica: com per exemple que la filla de l’últim Estuard estès casada amb Guillermo d’Orleans, que l’últim Estuard volgués establir el catolicisme per la força a Anglaterra i que el d’Orleans i la seva dona fossin protestants en ple enfrontament europeu entre catòlics i protestants.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Un dels “problemes” que he trobat en Guilluy és, efectivament, la manca de definició de les dicotomies? Qui són els de dalt i els de baix? Què és la classe mitjana? Un treballador de la NISSAN que guanyava 35.000 € l’any però que ara es quedarà sense feina? Un professor universitari, amb plaça fixa, que potser guanya el mateix, però que sap que no perdrà la seva feina? Els botiguers del centre vila són classe mitjana? Tots? Sense excepció? O potser alguns els podríem encabir amb els de dalt i d’altres amb els de baix?
      Certament les ciències socials utilitzen eines i conceptes per acotar, definir i concretar elements per tal d’establir anàlisis més acurades. Els conceptes “d’ordres” (feudals), “estrats”, “jerarquies” i “classe social” han esdevingut cabdals per a conèixer molt millor determinats moments i etapes. El concepte de classe mitjana és molt ampla, excessivament ampla i, en l’actualitat, s’han de perfilar bé els paràmetres que la configuren si no volem caure en paranys. Així i tot, estic d’acord amb Guilluy que la classe mitjana està patint un retrocés. Ara bé, com “mesurem” amb criteris científics el concepte de classe mitjana? Pel volum d’ingressos? No tenim en compte el patrimoni, ni la situació laboral, ni el currículum acadèmic, ni la posició social, etc...? I aquestes mateixes preguntes servirien per saber qui són els de dalt i els de baix. Però malgrat aquestes preguntes, coincideixo que el crit d’alerta d’en Guilluy és per tenir-ho en compte.

      Suprimeix
  3. (3)
    Desenllaç:
    Com cloenda m’atreveixo a dir que sembla evident que els símptomes s’han de tenir en compte i la “desaparició” d’una classe mitjana i funcional fa disminuir les possibilitats de viure millor, de sentir-se representat i d’inclusió social.
    Però la classe mitjana ha desaparegut o s’està reconfigurant per tal de reclamar uns drets que els considera seus? Aquesta classe, “desconfigurada i perifèrica”, acollirà a tots aquells que fins ara acceptaven, admetien i consideraven (perquè els feien seus i volien ser classe mitjana) però ara n’han quedat desclassats, o serà subjecte (com es deia en la teoria marxista) d’un nou paradigma?
    En el fons, la reconfiguració de classes ha de venir de l’anomenada Revolució Gloriosa o de la Revolució francesa? Per que la primera (lenta, feixuga, parlamentaria i amb totes les contradiccions per als desclassats), va configurar les institucions de mig món i va permetre la industrialització, la lluita de drets socials i (també) un futur crack ecològic. La segona (ràpida, terrible i sagnant) també va configurar les institucions de l’altre mig món i va acabar amb l’absolutisme de mitja Europa, però França no va ser la punta de llança històrica de la industrialització, dels mals i de les bonances ja esmentades. Els països occidentals, llatinoamericans o asiàtics acabarien fen els seus camins mirant les dues revolucions.
    L’esdevenir del present fa difícil la visió històrica però no hauríem de ser il·lusos davant la realitat tal i com planteja Guilluy. L’autocompliment del seu llibre (culturalització nacional vs. globalització, fugida de les elits, enrocament dels pensadors/intel·lectuals/universitaris, centre vs. perifèria, discurs enganyós sobre la immigració, enfrontament ètnic entre pròpies ètnies, argelins vs. subsaharians, etc) es pot contraposar amb la institucionalització de les diferències. Dit més clar: amb el repartiment progressiu dels beneficis obtinguts per tal que l’anomenada classe mitjana esdevingui l’ascensor social d’integració on hi havia on emmirallar-se. L’esser humà no ha pretès sempre sentir-se part col·lectiva i accedir a un millor benestar? Potser només estem canviant la lluita de classes marxista per una lluita de classes corporativa.
    Al cap i a la fi Guilluy acaba el llibre amb un crit desesperat i dirigit a ... ?: “El mundo de arriba tiene que volver al camino de la historia. ¡Ayudémoslo!”. De la mateixa manera que emfatitza el ”... profundo vinculo de los sectores populares con un Estado del bienestar protector, dibuja las lineas de un modelo duradero que no es caridad, sinó que combina integración econòmica y protección social.” (pàg. 209 i 211)
    Tot i tenir en compte el crit d’alerta de Guilluy m’atreveixo a resumir 4 eixos a desenvolupar: 1) institucionalització (poders i contrapoders), 2) drets només pel fet de ser humans, 3) impostos (no hi ha estat del benestar sense un ens distribuïdor que garanteixi a tothom l’accés al mateix) i 4) progressivitat (potser hauríem de tenir en compte la teoria de Piketty sobre aglutinar en un impost tot el patrimoni individual acumulat en forma de capital i establir-lo a escala europea per tal d’anar eliminant la fragmentació en centenars d’impostos críptics, inescrutables i inintel·ligibles -IBI, plusvàlues, ITP, matriculació, circulació, IVA, IRPF, etc.-, fraccionats en multituds d’entitats i alguns d’ells clarament regressius) .
    A tall d’exemple en el pacte entre PSOE i Podemos hi ha l’apartat nº 10 “Justicia fiscal y equilibrio presupuestario” on es planteja una major progressivitat però sense formular cap simplificació/enteniment/raonament dels impostos establerts.
    See you later
    Peter Ross

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No sé si la desaparició de la classe mitjana és ineludible. Sóc del parer que tendeix a aprimar-se, a contraure’s, a no sé aquella base sòlida que en el món occidental va apostar per la socialdemocràcia i l’estat del benestar. Eren altres contextos, molt diferents dels actuals. I tampoc sé si anem cap a una conjuntura d’aixecaments i insurreccions. És evident que al llarg de la història hi ha hagut moments de trencament (de “revolució”, per entendre’ns), a voltes soterrats, candents, i que en un moment determinat esclaten de cop (la revolució russa seria l’exemple més clar). Però la història també té molts moments de continuïtats. F.Braudel, un dels representants de l’Escola dels Annales ho explicava molt bé.

      Per Braudel hi ha tres categories o temps històrics: el temps curt, mitjà i llarg. El temps curt és el que afecta els esdeveniments, a la mida dels individus, a la vida quotidiana. És el temps del cronista i del periodista. Això, independentment de la transcendència històrica que tinguin. La caiguda del mur de Berlín, per exemple. És la història dels esdeveniments, que no solen tenir en compte les estructures econòmiques i socials en què tenen lloc. El temps mitjà és la durada de la conjuntura. Aquest temps està ple d'esdeveniments. No obstant això, és també un període breu caracteritzat pel moviment, i que es desenvolupa durant la vida d'una persona. Com per exemple una crisi econòmica, la transició espanyola o una guerra. La varietat de durades efectives és molt més gran. El temps llarg és el que correspon a les estructures, aquelles realitats històriques que romanen per sota dels esdeveniments i de les conjuntures i que no es modifiquen amb un sol esdeveniment. Romanen durant diverses generacions. En aquestes condicions es creen estats, països, etc., com el franquisme, el comunisme a Rússia, però també maneres d'entendre la societat, la política i les relacions econòmiques. Els canvis d'una estructura a una altra són lents i afecten a multitud d'esdeveniments importants, per la qual cosa no és fàcil determinar amb exactitud i definitivament quan comencen i quan acaben. També són de llarga durada les maneres de producció i les edats històriques. Aquestes estructures romanen per sota de canvis d'Estat i creacions de països. Són els temps de l'Antic Règim, l'edat antiga o l'època capitalista. El moviment és molt lent, tot i que està determinat per situacions conjunturals. En realitat, institucions creades en altres èpoques poden perpetuar-se més enllà d'elles: com la família, l'Església, l'Exèrcit, etc. Encara que canvien la seva naturalesa per donar resposta als nous temps. Sembla que el que més lentament canvia són les estructures mentals, i les formes d'interpretar i comprendre el món, que inclou des de la religió a la filosofia, passant pels mites, la literatura, l'art, etc. Els diferents enfocaments de les estructures que defineixen les diferents èpoques han tingut com a conseqüència la creació de nombrosos models de periodització històrica.

      Suprimeix
  4. (i 4): Sorry, hi havien 4 subindex que veig que no els h marcat.

    Atribuït a Torres i Bages. Foto: Frontispici del Monestir de Montserrat, https://www.racocatala.cat/forums/fil/207759/catalunya-sera-cristiana-no-sera

    Irresponsables o deterministes?, Llovet, Jordi, El País Quadern 11/6/20
    https://cat.elpais.com/cat/2020/06/12/cultura/1591951341_404024.html

    Por qué fracasan los paises, Acemoglu D., Robinson J.A., capitulo 7: El punto de inflexión i capítulo 11: El círculo virtuoso, Deusto 2012

    El capital al segle XXI, Piketty, T., RBA La Magrana, 2014
    El plantejament de Piketty en el seu llibre és més d’anàlisi històric sobre la formació del capital i com es reprodueix la riquesa que no una proposta politico-econòmica. Tot i això en els capítols del 13 al 16 fa una aproximació al que ell considera que podria ser una proposta de redistribució de la riquesa acumulada a partir de la reproducció del capital. Segons la proposta esquemàtica que fa, el seu concepte de “patrimoni acumulat” englobaria tot allò que un ha anat acumulant (comptes corrents, fons inversió, accions, iots, avions, cases, inversions, cotxes, etc, etc) el que portaria a un concepte de “riquesa” individual. Sobre aquest concepte s’hauria d’establir un impost progressiu per tal de redistribuir la “riquesa acumulada” a partir del capital i traslladar-la a la societat més desafavorida. Com idea circular aquest trasllat repercutiria en l’anivellament i el benestar. No s’atreveix a donar uns paràmetres però deixa intuir el que podria ser: fins 1 milió d’euros 0% (modulable des de 0 a 0,9%), de 1 a 5 milions 1%, a partir de 5 milions del 2% al 10%. Segons ell un sistema semblant aportaria netedat/comprensió/recaudació vs. embolic/incomprensió/allunyament. No entra en el que seria la contribució personal (IRPF) o empresarial (beneficis). En el seu llibre albirava una recaudació sobre uns 300.000 M€ a escala europea.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. El text d’en Guilluy també té encerts. Te l’encert de constatar de com s’està produint un moviment on les distàncies socials, efectivament, s’engrandeixen. I de situar el principi d’aquest moviment en l’aparició dels “neocons” (Thatcher, 1979 / Reagan, 1981). És, repeteixo, el que intentava constatar a La postmodernitat (V), la superestructura del nostre temps?. Era l’inici del triomf de la globalització i del neoliberalisme, amb tota la cobertura ideològica que representava “la fi de la història” de Fukuyama. Així, doncs, en quin temps històric de Braudel situem els fets i esdeveniments anteriors?

      En l’anàlisi de les societats, dels homes i dones i del pensament, el determinisme ha estat una línia de pensament molt present i influent. Però sota el meu parer és millor analitzar on hi ha continuïtats i on elements de trencament. Soc de la opinió que, el període que s’inicia amb Thatcher i Reagan, la dissolució de l’URSS, etc... es configura com l’inici d’un moviment de trencament. Molt probablement per això E. Hobsbawm parlava del segle XX com un “segle curt”, que aniria de 1917 (revolució russa) fins al 1991 (caiguda de l’URSS).

      Disculpa el meu retard en les respostes als teus comentaris i en el desordre d'aquestes.

      Salut

      Suprimeix