Per comprendre la teoria platònica del coneixement i, per extensió, la filosofia de Plató hem de tenir molt en compte el context filosòfic, polític i social en què sorgí. En primer lloc, cal entendre-la com una reacció contra les doctrines filosòfiques dels sofistes, sobretot el relativisme i l’escepticisme; en segon lloc, com un pensament que s’origina a partir de la insatisfacció amb la situació política de l’època. El mateix filòsof confessa en la Carta VII que acudí a la filosofia per motius polítics, amb l’esperança de trobar remei als problemes polítics del seu temps.
La preocupació fonamental de Plató és l’ésser humà: com pot l’home assolir la felicitat i la virtut? Per ell la resposta és clara. Donat que la vida humana té lloc necessàriament en societat, només ho podrà fer dins un estat just, harmoniós i ben governat. L’existència d’un estat així depèn sobretot de l’elecció dels seus governants: només si els que dirigeixen el destí de la societat són homes virtuosos i savis, serà possible aconseguir una societat justa i feliç. “Els mals del gènere humà no s’acabaran fins que els autèntics i veritables filòsofs ocupin els càrrecs polítics.” (Carta VII). Plató aplica l’intel·lectualisme moral de Sòcrates a la política: sols poden ser justos i bons aquells que han comprès l’essència de la justícia i el bé. Com a solució als mals de la ciutat Plató proposa un govern de filòsofs i atorga una importància fonamental a l’educació dels futurs governants: l’objectiu serà descobrir la veritat sobre allò que és just, el que és bo, etc. per tal de governar-se a si mateix i a la ciutat, il·luminat per aquesta veritat (doctrina política del filòsof governant).
Mentre que els sofistes declaraven que era impossible un coneixement vertader de la realitat i dels valors morals, Plató, seguint la doctrina de l'intel·lectualisme moral, afirmarà: que la veritat existeix i que els valors morals són reals i objectius (Idees) i que és possible el seu coneixement (educació). Ara bé, l’existència de la veritat depèn del fet que existeixin certes realitats que siguin eternes i immutables: el "Bé", la "Justícia", la "Bellesa", etc. no són només paraules a les quals cada u pot donar el significat que vulgui, sinó que denoten quelcom de real i intel·ligible. A aquestes realitats Plató els donarà el nom d’Idees.
Per tant no és “l'home qui posa la mesura de totes les coses” (Protàgores), sinó que les coses imposen la seva mesura a l'home. D’altra manera, si el comportament moral es basés en l’opinió subjectiva de cada u, no hi hauria normes comunes i s’arribaria a l’estat de contínua discòrdia. La conclusió serà que és molt important educar els ciutadans i, sobretot, els governants en el coneixement dels vertaders valors morals.
Fet i fet, enfront del relativisme, Plató defensa la possibilitat d’assolir veritats objectives, universals i absolutes sobre la realitat, més enllà de les simples opinions relatives i canviants. Pensa que de les coses del món físic o material, que percebem a través dels sentits, és impossible obtenir-ne un coneixement vertader. Plató accepta d’Heràclit que els objectes del món físic estan en constant moviment, és a dir, sotmesos a canvis constants, al “Tot flueix”. Per aquesta raó no hi pot haver un coneixement vertader d’aquests objectes. El coneixement que ens aporten els sentits, com digué Parmènides, és enganyós i sols ens mostra l’aparença de les coses, no la vertadera realitat. Si la veritat existeix, per Plató han d’existir certes realitats que no canvien, fora del món dels objectes físics. Seran realitats no materials, eternes i immutables, i constituiran l’autèntica realitat i l’objecte del vertader coneixement.
En canvi la filosofia d’Aristòtil es presenta, gairebé des del primer moment, com una crítica sistemàtica a la teoria de les idees platòniques i un intent de substituir la visió idealista platònica per una especulació de signe realista basada en el sentit comú i l’experiència. Per Aristòtil el saber és múltiple i no es basa en principis únics; no existeix una sola ciència dialèctica (com en Plató), sinó que cada camp del saber té els seus propis principis. És per això que s’ha dit que la teoria del coneixement d’Aristòtil és empirista, enfront de la d’en Plató que és racionalista. Així, si en Plató podem conèixer la realitat recurrent només a l’ús de la raó i prescindint de la informació dels sentits, donat que aquests ens enganyen, per Aristòtil el coneixement humà és una barreja de coneixement sensible i intel·lectual, tant del cos com de l’ànima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada